dilluns, 27 de març de 2017

Quan els elements s'amotinen






No trobo manera de posar en ordre els mots 
que resumeixin amb precisió i un mínim besllum 
el que he sentit i sento, pel que he escrit amb tu, 
el que ens escrivim encara. Mots a doll, tal com ragen. 

I vet aquí, que les tecles no ajuden, 
el teclat es declara en rebel·lia. 
Fins hi tot la música, que sempre col·labora, 
amenaça a sonar amb sordina. 

Ni aquella hora utero-sideral d'intim esguard, 
quan tot calla i es desperta el coratge
(per dir tot allò que d'altrament un callaria), 
ni aquella hora tan solemne tampoc no participa. 

(Aha... Els elements s'amotinen!)

I davant la pantalla en blanc, 
mirall de la meva impotència verbal i sintàctica, 
aquí estacat, qual Prometeu del vint-i-u,
a la fi només puc parlar del que sóc incapaç de dir.

Serà que ja m'has abduit? Ja som de camí?
Perquè tu no ets d'aquest planeta. Of course.
Confessa-ho. Encara que només sigui...
Va, a mi m'ho pots dir. Saps que ho entendria.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Un any més


A la cinquena ho aconsegueix. No té cap secret, l’ha oberta milers de vegades, però aquesta nit no està prou fi (la processó etílica per bars i tuguris fa que es mantingui de peu dret però poca cosa més). A la fi la porta cedeix, i un cop dins de casa, la tanca amb tanta empenta que no solament quasi desperta la seva dona sinó que ell mateix s'emporta un gran ensurt. Palplantat al mig del rebedor dubta del camí a seguir, tot i que les possibilitats son ben poques. Es decideix, i ara sí, sigil·lós, enfila cap a la cuina, obra la nevera i agafa uns quants glaçons per a refredar el whisky que tot seguit, si res no ho espatlla, se servirà a la sala per a acabar de rematar la nit. Se n'hi va de puntetes, no encén cap làmpada, i s’asseu a la butaca que hi ha prop de la finestra on la claror és abastant per fer el que ha de fer (com fa cada any en un dia com aquell, des de fa anys): pensar, esbrinar què l'ha portat a celebrar aquell ritual nocturn, i que l'ha conduit sense remei a tal estat etílic. Ja que ell no és pas bevedor. Però la lucidesa que li hauria de permetre trobar un fil del que estirar alguna pista, és ja clarament insuficient. I, com cada any, no havent aclarit res i amb el cos i la ment cada cop menys obedients, decideix anar-se'n a dormir la mona. No sap ben bé com, però ho fa. En ficar-se al llit, la seva dona, mig adormida, el felicita per llur aniversari de casament. Però ell ja ha desconnectat. Al matí següent, com cada any, no recorda res de la nit anterior. Ni rastre. Un any més.

diumenge, 15 de gener de 2017

Viure (imaginant) o viure amb algú


Malgrat haver viscut aparellat molts anys, en aquests moments, després de també molts anys de viure sol –vull dir sense parella– em costa molt imaginar com seria ara viure amb algú. Com seria després de tant temps? En sabria? De tant en tant em faig aquesta pregunta. I de tant en tant, també, faig l'exercici d'imaginar com seria compartir la vida amb algú. Compartir, per exemple, l'espai: compartir cuina, taula, llit, dutxa, sofà: cada dia. Imaginar com seria viure amb algú: mirar la televisió, anar al supermercat, planificar el cap de setmana amb una altra persona. Aquestes coses tan naturals per a alguns –per a aquells que ja viuen d'aquesta manera– per a mi, ara, se'm fa una muntanya imaginar-les. I tot i ser voluntari i pretès, imaginar-ho es converteix en un exercici molt laboriós.

I comença l'exercici. Com seria viure amb algú? Amb qui...! Un cop estic ubicat a l'escenari imaginari, ja sigui la cuina, el sofà, el supermercat, arriba el moment d’incorporar-hi l'altre, el partner, –l'eix central de l'experiment– I és aquí on comença la dificultat: posar-hi una persona, un cos físic, és fàcil, però posar-li cara ja és una altra cosa. Donar-li caràcter, tarannà, personalitat, ja son paraules majors. D'entrada sempre intento crear el personatge, però costa d'imaginar una relació afectiva amb algú de qui no en coneixes res, amb algú de qui ni tan sols la cara t'és familiar. De fet, el que és més costós és imaginar-se’n la cara. M’he adonat de l'enorme dificultat que suposa per a mi, imaginar-me una cara nova i retenir-la en la ment més d'uns pocs segons. I m'adono també, que no puc relacionar-me amb una cara desconeguda i, pitjor encara, de fisonomia inestable. Concloc, doncs, que l'experiment no funcionarà per aquest camí i sempre acabo desistint.

I tot seguit, reprenc la idea que per a que la relació imaginaria funcioni, sembla obvi que la partner ha de tenir la cara d'alguna persona coneguda, i més que coneguda, propera. Perquè tot i que el guió l'escric jo i jo decideixo el què succeeix i com i quan succeeix, he de conèixer el tarannà de l'altre i les seves possibles reaccions, per a que tot es desenvolupi amb la màxima naturalitat i l'experiment pugui resultar creïble. Qui, doncs? Una vegada més, les meves amistats em donaran un involuntari cop de mà. Son les persones idònies, les conec prou bé: elles son les partners ideals. Així, d'aquesta manera, l'experiment pot tirar endavant. I, ara sí, m'imagino que estic als passadissos d'un supermercat amb la Roser, amunt i avall. Doncs bé, planificant les vacances, sí; dinant, també; però al supermercat amb la Roser, no. No m'hi veig. L'experiment no pot continuar amb ella. Provo amb la Mercè. Estem cuinant un arròs a banda, i a més de passar-nos-ho molt bé fent-lo, ens surt de llepar-se els dits. Però després fem una migdiada que intenta ser relaxant i no funciona, no ens posem d'acord en el concepte.

I un dia provo amb una i un altre dia provo amb una altra; i quan amb una no és una cosa, amb una altra n'és una altra. Canvio les situacions, canvio els escenaris, canvio els diàlegs... Canvio el guió cent vegades. És desalentador, no consegueixo mai arrodonir l'experiment d'imaginar viure tota una quotidianitat, o quasi, amb la mateixa persona. Com seria viure amb algú? Esclar que faig trampa: finalment, sempre em quedo sense fer la prova amb l'Aura. No m'atreveixo. Per si de cas funcionés; perquè l'experiment amb ella podria funcionar. I si fos així, si amb ella funcionés, seria un problema: a mi em podria agradar i podria voler portar l'experiment imaginari a la pràctica. Quan, en canvi, amb ella, amb l'Aura, aquest és un projecte inviable. Què difícil és viure imaginant, a vegades. Si ja és prou difícil viure a seques!

(Naturalment, no per a tothom és igual. En el cas contrari, en el suposat cas que una persona que viu en parella vulgui fer l'exercici d'imaginar-se com seria viure sola, ho té molt més fàcil: tan fàcil com esborrar l'altra del mapa i llestos. I ja pot imaginar-se sola estirada al sofà mirant la televisió. Per exemple. I així és, com sempre, tot té els seus inconvenients i també els seus avantatges.)

dijous, 5 de gener de 2017






   

I em menjo els teus llavis 

com si fossin papallones.

Poc a poc i sense treva. 

Fins que es fonen.

I et ressegueixo el coll amb la llengua

i te'l dibuixo a petons.


I estires el cap enrere 

i arqueges l'esquena oferint els teus pits

que les meves mans ja tenen 

i gaudeixen amb delit.

I hi arribo prest amb la boca,

amb els llavis 

i la llengua humida i l'alè calent.

Pit a pit, mugró a mugró, 

un i un, que dos son dos.


Mentre, les mans s'avancen lleugeres: 

i els dits exploren malucs, ventre, 

venus, cuixes...

I a la fi, l'anhelada flor,

i el seu rei, i els seus llavis...

I me'ls menjo com si fossin papallones

amb delit i sense treva

fins que es fonen.

I ja indefensos i exhausts 

s'abandonen

i deixen pas al visitant ardent...





Ja fa estona que el temps no compta;

que no hi ha silenci, 

però tampoc cap remor;

que no hi ha claror, 

però no és pas fosc.

Que el món més proper

és a un altre món.

Només gemecs, suors i olor a sexe, 

plaer.


I de tant en tant obres els ulls,

per comprobar que hi ets, que hi som.

Perquè quasi no t'ho creus.



              Vull berenar amb tu un altre dia





dijous, 29 de desembre de 2016








10 maneres de fer-te somriure



  1. Somriure't

  2. Somriure't

  3. Somriure't

  4. Somriure't

  5. Somriure't

  6. Somriure't 

  7. Somriure't

  8. Somriure't

  9. Somriure't


(Estàs somrient?)

dilluns, 12 de desembre de 2016

Fins la propera trobada



Cada cop que amb el metro ens aturem a l'estació de Vall d'Hebron –i hi passo sovint– em recordo de tu. I sempre, cada vegada, penso el mateix: que un dia ens hi trobarem, que hi coincidirem. No és un pensament descabellat, doncs tu de tant en tant hi fas transbord, com jo mateix també li feia en aquells temps en què venia a veure't. D'allò ja en fa quasi quatre anys i encara mai no hem coincidit, però jo, tossut, continuo pensant que un dia succeirà. Fins i tot alguns dies et busco amb la mirada entre les persones que pugen i baixen del vagó. Res greu, no m'hi capfico, només és cosa d'uns segons, fins que el tren arranca de nou; és com paladejar el regust d'un record agradable. 

Però hi ha dies capriciosos, hi ha dies que la fantasia se m'endú: un dia coincidim, ens trobem cara a cara dins el vagó. Sempre ets tu la que entres, jo ja hi sóc. Els dos posem cara d'astorats, ens quedem uns segons mirant-nos, somrient-nos, sense dir-nos res. Després, la mínima salutació de rigor, i acte seguit, com si un dels dos ja hagués de baixar a la parada següent i no hi hagués temps per a res: A quina parada baixes?... I tu?... I parlem i ens mirem ràpid. I ens mirem i ens parlem ràpid. Estem eufòrics. (Jo sempre et trobo preciosa. Tu sempre estàs molt animosa i contenta de veure'm.)  

I intuïm que farem curt i baixem tots dos a la primera parada per tal d'allargar el trajecte, per guanyar temps, per retardar l'arribada de l'estació fatídica on ens haurem de separar. I allí, a l'andana, veient com passen els trens, un dels dos proposa d'anar a prendre alguna cosa i seguir xerrant. Però l'altre sempre té un compromís, no pot; i comença el ball de la seducció versus transgressió. La finalment dolça transgressió. D'altres vegades, en canvi, tot ve més rodat: cap dels dos té cap compromís i ningú ha de convèncer ningú. El resultat final, però, sempre és el mateix encara que no sempre al mateix lloc: a casa teva, a casa meva, o a un hotel. I sempre, això també, ens estimem com si fos la primera vegada. Te'n recordes? (A la meva fantasia sempre hi ha temps per a tot.) I aquí s'acaba. Fins la propera trobada.

dilluns, 28 de novembre de 2016

La Balena i el Calàndria



Harmonia



Ella es deia Balena
a ell li deien Calàndria

Ell era petit, prim i bellugadís
ella embellia la paraula enorme

ell era esvelt
ella l'elegància

ell vestia frac
ella tuls i gasses

ell xiulava a tota hora
ella dansava

ell la visitava cada dia
ella el passejava

i ell li cantava sonets
i ella els hi ballava


I tot era harmonia
Cap dels dos no en sabia d'altra

dimecres, 9 de novembre de 2016






DESIG DE TARDOR



Si ara et tingués al meu costat

ai, si t'hi tingués.

Et xiuxiuejaria besades.

Si ara et tingués al meu costat

et cantaria rialles.

Ai, si et tingués.

Si ara fossis al meu costat

no faltarien paraules.

Però no hi ets, a fora fa fred,

i m'he quedat sense tabac.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Qui ho diria



















Per un error –ara per ara incomprensible– vaig néixer sense ales: sóc pardal. Ningú no ho diria, doncs tinc l’aspecte de qualsevol humà però sóc pardal. Alguna cosa va fer que em gestés en un ovari enlloc de fer-ho en un ou, que és el que tocava, però així són i estan les coses, misteris de la natura. I aquí estic: plantat, de peus a terra, i sense possibilitat d’aixecar el vol (tampoc piulo, però això m’importa menys doncs, a canvi parlo i ho faig pels descosits). Tinc l’aspecte de qualsevol humà, i faig i visc com qualsevol d’ells; he estudiat Dret, treballo en un prestigiós despatx d’advocats, i no estic a punt de casar-me però tinc mitjanovia. Amb el temps ja m’havia fet a la idea de la meva precària situació, però un dia em vaig sorprendre a mi mateix indagant informació sobre cursos de paracaigudisme, parapent, ala delta... i, de cop, va sorgir: què estava fent aquí baix quan, encara que fos amb pròtesis, podria ser allà dalt? El neguit no va deixar lloc al dubte: em vaig apuntar a un curs d’ala delta, m’he fet soci d'un club i, per fi, començo a retrobar-me amb mi mateix. Quant temps perdut! Cada cap de setmana fem sortides –volades– en grup i, el que són les coses: ningú no diu ni piu, però la majoria són pardals, orenetes, alguna perdiu i, fins i tot, una àliga. No estic sol! Qui ho diria.

dimarts, 18 d’octubre de 2016










AIRE


Eres tan pequeña y delicada

que, a veces, cuando hablas

pareces un suspiro.



Ah, pero cuando ríes,

cuando te ríes es diferente,

entonces, eres un torbellino.




MIRADAS


Cuando tu mirada, inquieta,

deja entrever tu sexo,

el mío, erecto, 

te mira dispuesto.


Al poco, y sin palabras, 

tu y yo a lo nuestro.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

El poder d'un pèl



No tenia ni un pèl, era calb. I es va trobar un cabell ros al coixí. No podia ser de la seva muller, doncs ella el tenia negre, però per les característiques havia de ser de dona. Va decidir, doncs, que provenia d’alguna de les seves escapades i que, adherit a la camisa, ara al despullar-se havia caigut sobre el coixí. Vist el panorama, era millor fer-se l’orni. Ella, la seva dona, també l’havia vist el cabell, però com que aquell matí, mentre el marit era a la feina, havia estat al llit amb la seva amiga Carme, va deduir que era seu i, òbviament, ni piu. Tots dos l’havien vist i tots dos feien com que no. La Carme aquella mateixa nit va trobar un cabell negre a la pica del rentamans. Sabia molt bé de qui era, però en aquells moments el seu marit estava rentant-se les dents i no era qüestió d’aixecar la llebre. Ell, el marit, ja feia estona que l’havia vist i pregava perque no el veiés la seva dona, car unes hores abans havia estat amb la millor amiga d’ella. Tots dos, doncs, van fer com que l’ignoraven. Més tard, i amb cada pèl al seu lloc, es van apagar els llums i tant una parella com l’altra van tenir una de les nits més apassionades de la seva vida marital. No hi ha dubte –i ja se n’ha parlat prou– del poder d’un pèl.

dijous, 29 de setembre de 2016

Me l'he inventat



M'he inventat un company, un col·lega. Alter, li dic jo. Ho he fet, més que res, per a que no sembli que parlo sol i no em prengui jo a mi mateix per un boig. Només faltaria això a aquestes alçades del viatge.

Pel que fa a la cosa pràctica, aquesta nova incorporació no ha suposat grans canvis en el dia a dia, no afecta ni entorpeix res, abans al contrari, algunes coses funcionen amb més agilitat. Això és així ara, però no ho era pas al principi, que la falta de costum retardava gestions d'allò tan elementals com ara el anar al bany (on a voltes el temps és vital): "passa tu, no passa tu primer", sense caure en el compte de que a la fi només un dels dos tenia la necessitat. Però aquestes petites i simpàtiques disfuncions ja les hem resolt, en aquests moments tot transcorra amb normalitat. Fins i tot a l'hora d'anar a dormir que podria semblar que... doncs, no. Quan arriba el moment jo li dic "que et sembla, Alter, li fotem?" I com que ell sovint està més cansat que jo (no és gens relaxat seguir-me tot el dia) em diu "va, tu, fotem-li!". I pel que fa al llit tampoc hi ha problema, és prou ample, és de matrimoni; i si aquell dia dormo acompanyat, sense problemes també, l'Alter no té cap inconvenient en fer veure que dorm al sofà. És discret però no se'n perd ni una. 

Deia que pel que feia a la cosa pràctica tot anava sobre rodes; no en canvi, pel que es refereix a qüestions de criteri, d'opinió, aquí tenim les nostres diferències. I a voltes no són lleugeres; però sempre son profitoses, sempre s'aprèn alguna cosa. Discutim de tant en tant, sí, però la sang mai no arriba al riu. Finalment l'equilibri entre nosaltres és inevitable i això és el què té de bonic. Pel demés, durant el dia, és aquella cosa amable de la companyia; és agradable tenir algú a qui comentar-li, per exemple, "que et sembla, Alter, ens fem el dinar, o esperem a acabar aquest sudoku, encara que ja siguin les quatre de la tarda?" I és molt agraït que aquest algú et respongui "home, si l'acabes ara ja el tindràs fet, i a dinar sempre hi som a temps". Llavors acabes el sudoku en pau, sense angunies ni presses, tot comentant-li a aquest algú les possibles jugades; i un cop enllestit ja és tant tard que et menges una peça de fruita, un parell d'ous ferrats, i apa, feina feta.

Ha estat una bona idea aquest invent, m'ha millorat la vida notablement. Sí senyor, una bona idea. El problema és que començo a tenir dubtes, començo a dubtar si la idea ha esta cosa meva o cosa seva, de l'Alter. De moment no li he dit res a ell, no sigui cas que s'ofengui i tinguem un disgust. A veure si resultarà que la idea haurà estat seva i, ofès en l'amor propi, m'esborra del mapa. 


PS
Avui he llegit aquest text atribuit a no sé qui i que diu més o menys: "La felicitat és adonar-se que res no és massa important." He trobat que era una observació molt sàvia. Li he de comentar a l'Alter, estic segur que hi estarà d'acord.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Ball de Festa Major



Ballar, volar, voler, riure.
Ballem.
Ballar, sentir, viure.
Ballem.

Ballar, que el cos ho demana,
ballar, que la sang brama,
ballar, que el desig és un riu. 
Ballem.         

Ballar, acariciar, polsar el cos teu.
Ballem.
Ballar, suar, besar el teu alè.
Ballem.

Ballar quan el cor ho dol, també.
Ballar quan la sang bull,
ballar quan dos son més que un i un.
(Sinó no surt)
Ballem.


Ballem i ballem que la festa s'acaba.
Ballem ara que podem.

Ballem