dilluns, 20 de novembre de 2017

Normal?



normal  adjD'acord amb una norma establerta, que no se'n desvia; que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. // Que serveix de norma.

norma  n. f.  Regla a seguir en fer alguna cosa, a que hom ha de subjectar el seu capteniment.

natural  adjQue pertany a la natura, al conjunt de les coses creades, de les forces de la creació; produït per la natura...

(Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra. –Les negretes de la primera definició son meves.)

I doncs, podem deduir que una persona (cosa, situació...) normal, és aquella que compleix, acata, s'atén a la 'norma', a les 'regles'; que és natural. Però, vegem, quina norma, quines regles; de quina natura o naturalesa parlem? Qui determina la norma, qui estableix les regles? Quan, des de quan i fins quan son vigents? Pregunta: qui té la potestat per a decidir si jo sóc normal o no? Resposta: es de suposar que algú molt normal. Naturalment.

Sovint –massa– utilitzem l'adjectiu normal com a 'el que val', allò que ha de ser positivament, que ja 've de sèrie'; i en canvi, usem el no és normal, per a designar allò a evitar, allò del que cal preservar-se, que va contra natura. Fins i tot, la mateixa expressió 'no és normal' indica un cert aire despectiu.

Una ovella negra en un ramat d'ovelles blanques, no és una ovella normal? És que no bela i pastura com les altres? És que potser, en contraposició, fa els cagallons blancs? Una persona de pell negra en mig d'un estadi ple de gent de pell blanca, no és una persona normal? Podria ser que, aquesta, fos l'única persona normal? Un camí lliscadís, aquest. 

En qualsevol cas, el que sigui, el fet que estigui assumit per la majoria és la raó per la qual obté la categoria de normal? O, el que sigui, té aquesta categoria perquè aquell fet defineix la majoria que l'adopta? 

És normal, que estigui fins al capdamunt de l'epítet 'normal', fins i tot molt més enllà del que no nomeno però sí és prou fàcil d'imaginar? Serà, potser, que no sóc normal?  


Algunes preguntes més: 
Estem obligats a ser i fer coses normals?
La diversitat, la diferència, no és normal?
Podria ser normal no ser normal
No va sent hora de tocar de peus a terra, de ser 'normals'?

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Ja ho veurem...




No és un mal començament. Quan algú et diu 'ja ho veurem...' d'entrada, d'entrada no et tanca la porta. No és un 'no'. A partir d'aquí, les expectatives que cadascú es faci, ja depenen d'un mateix i de les circumstàncies. I de la paciència, és clar.

Ja ho veurem, em va dir, després que li proposes matrimoni. No era un 'no' però no era un 'sí'. A la fi va ser que sí i, mesos més tard, quan el capellà li demanà l'inevitable: vols per esposa a... –m'ho temia: va contestar que ja ho veurem... D'entrada no era un 'sí', que és el que tothom s'esperava, però no era un 'no'.

Ja me'l conec, jo, i, coneixent-lo, vaig pensar que era qüestió de paciència. I em vaig fer a mi mateixa un 'doncs, ja veurem...' Fins i tot vaig pensar que hi ha alguns 'ja ho veurem' que son més clars que alguns 'sí'. Volent ser positivista, és clar. Però el capellà volia un sí o un no.

I en mig de l'expectativa que havia creat, va estar una estona ara mirant-me a mi, ara mirant al capellà... i viceversa, com si estès sospesant les conseqüències de cadascuna de les respostes. Després es va girar cap els convidats, a continuació em tornà a mirar a mi, finalment al mossèn, i com si se li hagués il·luminat alguna cosa, li digué mirant-lo fixament als ulls: Sí, sí... No un, sinó dos 'sí' de seguits, va deixar anar. Havia pagat la pena l'espera.

Al cap de molts 'ja ho veurem...', tres anys més tard, havent-t'ho vist ja quasi tot, i amb la paciència i les esperamces de veure algun 'sí' d'entrada esgotades, li he demanat el divorci. Com era d'esperar, de moment: ja ho veurem. Però, paciència, coneixent-lo, un 'sí' com una casa. Això sí que ho té: és un home de paraula. De poques paraules però de paraula. 

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tardors





Quants anys, de mitja, viu una cotorra? Quant de temps tarda en construir un sol niu on covar els seus ous? Quants en construirà en tota la seva vida? Són qüestions que tot seguit m'aclarirà Sant Google. 

Al parc de sota casa, a més de coloms, abunden les cotorres. Avui, assegut a un dels bancs del parc, després d'una profitosa passejada, he estat espectador de com una cotorra –a pocs metres sobre meu– estava feinejant enramada dalt d'un arbre sense fulles, per tal d'endur-se'n un dels molts branquillons que hauran de conformar el seu niu. Mestria és la paraula que se m'acut per definir la seva labor. I tossudesa. No ha parat, d'una rama a una altra, fins que ha trobat el branquillo idoni que, un cop aconseguit –en menys d'un minut– amb el bec i l'ajuda d'una de les potes, s'ha endut d'una volada. L'he perdut de vista; a saber on estarà bastint el seu niu. Diu Sant Google que de totes les especies de lloros, la cotorra és l'única capaç de construir el seu propi niu. 

On tenen l'Escola d'Arquitectura les cotorres? Qui els hi ensenya aquesta mestria? Ciencia infusa? Com saben elles quan han de pondre i covar? El tòpic rellotge biològic? Sant Google no m'ho diu. Tampoc em diu quants dies triguen en conformar el niu; tant és, hauria de cercar més lluny i no és el moment. Sí que em diu, que ponen de cinc a vuit ous i que els coven vint-i-cinc dies. I també, que les cotorres viuen entre quinze i vint anys. Un dia dels nostres –com qui diu– si nosaltres en vivim quatre. No són res elles tampoc; com nosaltres.

Quan he baixat la vista, a poca distancia, corrien dos nens d'uns set o vuit  anys. Ell aprenent a fer-ho sobre una taula d'skater, ella corrent a peu pla al seu costat. Fent-li companyia. Més endavant s'han creuat amb una parella d'ancians passejant al ralentí: ell amb el taca-taca –trastejant com podia– ella al seu costat. Fent-se companyia. Setanta anys separaven les dues parelles. Uns aprenent a viure, els altres a sobreviure. Quantes coses es poden viure en setanta anys? Quants nius, quantes corredisses? Quanta companyia podem gaudir? Quanta en gaudim? Això no li preguntaré a Sant Google, que sabrà ell! És obvi, estem aquí de passada. En som prou conscients?

Arbres sense fulles... rames a pèl. Palmeres fresques. Un niu, ous, noves cotorres que viuran com a molt vint anys –un dia. Arbres que ja hi eren, i altres que ens sobreviuran. La conclusió sempre és la mateixa: a ......, que són quatre dies! O potser ja només en són dos... Un? Ergo, espavilant.

Salut.


dimecres, 11 d’octubre de 2017

Així és





Corren rumors...

Corren rumors que estàs enamorada.
                        Que estimes amb bogeria.

No ho pots amagar, diuen.

Diuen que et somriu la vida.

Ho diuen perquè no saben 
                          que ets tu qui la il·lumina.

Així ets tu quan estimes.



No m'agafa badant, que ho sabia.

dijous, 28 de setembre de 2017

Ara







La vida.


La nit és el refugi del Sol. La casa de la Lluna.

Així et vull.

El dia és quan cauen els estels
i tu brilles tota tu. Així ho veig. 

I també així et vull.

Et vull de moltes maneres.


Però et vull tu. Com quan rius.

Com quan em dones els llavis.

I també, com quan bades
i fas veure que no hi ets.

Però hi ets. Fent guàrdia.

Vetllant el què és teu. La nit, el dia.

Vetllant el què vols. La vida.


Ara que em vols. Ara que et vull.

Ara és ara.

Ara és la vida.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Després m'he dormit recordant



Aquesta nit t'he somniat.
Despert.
T'he somniat
just al posar-me al llit.
T'he somniat i t'he posseït.
I tu em besaves.
Primer em despullaves
i ales hores em besaves.
Em besaves el pit,
el pit i el mèlic.
I més avall no t'ho diré
perquè ja ho saps.
I després jo et besava.
Primer et besava
i després et despullava
i et besava. I t'acariciava,
i tu ja et deixaves
però t'hi tornaves.

I no et dic més
perquè ja ho saps.
Ja saps 
el què després t'he fet
i m'has fet.
I el que m'he fet
també ja ho saps,
i per això no t'ho diré.

           Després m'he dormit 
           recordant


Del poemari Des del llit. Poemes de l'amor líquid II

diumenge, 20 d’agost de 2017

INFORME NÚMERO: ZERO












RAÇA:        Pròpia. I de pell fresca, ardent
SEXE:        També
EDAT:        Suficient
ESTATURA:    Genial
ULLS:        Com dos llunes
CABELL:      L'arc de Sant Martí

ESTAT CIVIL: Molt bé, també
IDIOMA:      Dolç

ANTECEDENTS: Sí. I molts

             La vull

dimecres, 9 d’agost de 2017

Les ombres de l'ombra II


O hi vas tu o hi vaig jo –li digué a la seva ombra–
però un dels dos podria estalviar-s'ho.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Les ombres de l'ombra


 O hi vas tu o hi vaig jo –li digué a la seva ombra–
 però un dels dos podria estalviar-s'ho.



dimecres, 19 de juliol de 2017

Oi tant, l'amor dels coloms...



L'escenari: coloms pasturant al parc. Oh, que bonics. Un colom –mascle– desplega la cua, treu pit, i amb pas decidit i aparentment intimidatori (que no ho és, que és seductor) avança cap a la coloma que té més a prop. L'envolta per un costat, després per l'altre... mentre ella, que sembla que no el veu (0i tant si el veu), el defuig amb aires de resignació.  

Quan el colom entén que amb aquella coloma no hi ha res a fer, repeteix la mateixa cerimònia amb la següent que té més a la vora. Com que amb aquesta segona es reprodueix el mateix quadre, tot seguit n'aborda una tercera amb idèntiques intencions i iguals resultats. I vist que tampoc aquesta vegada ha assolit el fi, el colom –mascle– ja no s'arrisca amb una quarta i aixeca el vol. Les colomes continuen a la seva, pasturant. 

El colom aterra uns vint metres més enllà i, com si no sabés fer altra cosa ni tingués res més a fer, comença de nou el joc, l'envit seductor amb les colomes d'aquell indret. No tinc paciència per esperar a veure si aquesta vegada el colom obté algun resultat; és de suposar que en un intent o un altre el tindrà. Si no fos sempre així s'extingiria l'espècie.

Sense ànim d'ofendre i salvant totes les distàncies (oi tant que nosaltres els humans som superiors!): és interessant observar com entre els humans –especialment en grups de joves (però no només de joves i no només en grups)– es donen comportaments similars. I no ve al cas detallar-los, aquests comportaments, son de sobra coneguts. Que els preguntin a elles, les femelles humanes!  

I per acabar, i insisteixo, sense ànim d'ofendre: ja posats i donades les similituds, jo preferiria ser colom. Oi tant! Si més no, disposaria d'ales i se'm faria més lleuger i immediat l’anar d'aquí cap allà buscant aquest amor carnal que, de manera natural i ecològica, m'apressa a vegades. (Ah, l'amor carnal... que poc se n'ha parlat fora de la Bíblia.

dijous, 13 de juliol de 2017

Ah, sí... l'amor


Entre la nostàlgia de l'amor impossible i la frustració de no saber acabar (i encara menys amb dignitat) amb un amor impossible: això és sovint la vida, a cavall d'una impertinència i l'altra. L'amor, la pedra amb la que ensopeguem i tornem a ensopegar. Una i una altra vegada, que sembla que amb una sola no n'hi ha prou. I els més agosarats, i de retruc més castigats, encara hi tornen i hi tornen a burxar. Les vegades que faci falta, tot i que no és de franc. 

La pedra de l'amor: no hi ha manera d'evitar-la. No he conegut ningú que hagi conseguit esquivar-la. Fins i tot deu haver-hi qui la porti, petitona, dins la sabata. Omnipresent, igual que nostre-senyor. I és curiós perque la raó d'aquest anhel irrefrenable és quasi un oxímoron; ja que pretenem trobar la felicitat a través de l'amor, i la realitat, la tossuda realitat ens demostra que en una gran majoria dels casos tot plegat és un despropòsit de petites o grans infelicitats. El buscar-lo, el trobar-lo, el viure'l i el desviure'l.

Sovint em pregunto si no seríem més feliços (feliços?) si no tinguéssim coneixement de la idea de l'amor; si més no, no aquesta idea (personalment, fins i tot estic per posar la paraula 'amor', a la meva llista de paraules-trampa, paraules-perverses). Em costa acceptar que estiguem 'predestinats' a ser infeliços (infeliços?). Voleu dir que –com sembla ser que ha de ser– és imprescindible l'amor per a viure? Vull dir aquest amor que ens han ensenyat, aquest amor que ens expliquen... 

Aquest amor que la majoria de les vegades (ui, que poques se'n salvarien), és poc o molt possessiu, poc o molt egoista, autocomplaent, còmode... contractual a la fi. Atributs que de per se i d'un en un no serien preocupants si no fos perque tots plegats –el paquet ben envolicat i enllaçat i ben argumentat– els oferim com un regal (enverinat?) a preu d'or i a retornar en espècies i amb compta-gotes. I pobre d'aquell que no compleixi!

Ah, sí... l'amor romàntic de les pel·lícules, de les novel·les... Me'n descuidava... (Però ho deixo aquí.)



PS
(Ah, i ara el que s'espera de mi:) De rere fons d'aquest amor, l'única qüestió real i sincera i a la vegada la més descuidada, la més soterrada i vilipendiada, i tantmateix, el veritable i inevitable motor de la vida: el sexe. Però ens entestem a ignorar-ho i a barrejar-ho tot. Que visqui el progrés, els premis Nobel, i les tecnologies punta per tot arreu: però seguim, com si res, marejant la perdiu. Pobra perdiu. I mentrestant, la vida va passant. Humans!


PS II
Jo també us estimo!

dimecres, 14 de juny de 2017

Ressopó









...i per sopar
musclos al vapor d'espirituós.
Sopar de dos.

Després 
un espirituós directament.
Agrada i cau bé.

Més tard 
imbuïts per l'esperit del musclo 
musclo directament. 

Ah, però
el ressopó és per un només
l'altre ressoparà a continuació.

Que així
ara un, ara l'altre
s'assaboreix molt millor.

mmm...
I prou, per avui ja n'hi ha prou
que demà treballem.

Certament
hauríem de trobar-nos de dia
el desig necessita el seu temps.

dimarts, 23 de maig de 2017

Conjunció astral












El cel era de color blau cel

i les teves calcetes de color rosa

com les teves rosades natges.



(La corba dels teus malucs m'ennuvolava.)



Amb els pits a l'aire, 

passejant els trempats mugrons, marrons,

eres l'enveja de totes les flors del jardí.



(I el cafè de primera hora del matí, mmm...)



Com no m'havia d'enamorar de tu!

Quantes vegades es deu donar 

una conjunció astral així?



(La pluja estel·lar posterior va ser inevitable)



dissabte, 13 de maig de 2017

Una experiència d'altura



No me'n vaig adonar fins que vaig arribar al parc. M'havia llevat com cada dia, havia esmorzat com sempre: fruita, torrades, cafè... un desvetllar rutinari. I ja net i polit havia sortit a la recerca de la meva passejada matutina. Un cop passada la renglera d'edificis que separen casa meva del parc, quan baixava l'últim tram d'escales que duu a l'entrada del recinte enjardinat, vaig notar un lleuger mareig, com el que se sent a una certa altura. Lleuger però estrany, doncs el vertigen no tenia sentit en aquelles circumstàncies. Va desaparèixer i vaig continuar. Al cap d'uns minuts, ja en un dels camins que creuen el parc, va tornar a succeir, però aquesta vegada el rodament de cap semblava tenir sentit, doncs encara que increïble la causa podria tenir raó de ser.

Ja feia estona que em semblava veure-ho tot des d'una altra perspectiva. Però no li donava importància: potser no tenia el dia... hi ha dies i dies, em deia. De fet no era ben bé així, la veritat és que no només no m'amoïnava gens aquella nova percepció visual, sinó que a més m'agradava. Caminava amb lentitud, com si ara els peus fossin de plom, mesurant les passes. Embadalit, mirant-t'ho tot com si ho fes amb uns altres ulls, com si no fossin els meus. Era plaent aquell constant anar descobrint-t'ho tot des d'un altre angle. I va ser-ho, i cada vegada més, fins el moment del descomunal ensurt. Va ser just en el moment d'anar a agafar una drecera, en mirar al terra per no ensopegar, que em vaig veure les cames i em vaig quedar perplexe: els camals dels pantalons havien encongit entre quinze i vint centímetres des que m'havia llevat i vestit. O jo havia crescut aquests mateixos centímetres durant el trajecte fins arribar al parc.  

Perplexe. Això no obstant, incapacitat per poder entendre qualsevol de les dues possibilitats, i un cop superat el desconcert i la inestabilitat momentània produïda pel fet de sentir-me amb certesa més alt, vaig decidir continuar la passejada i gaudir d'aquella nova perspectiva. Perquè encara que objectivament quinze o vint centímetres no son gran cosa, viure a 1,65 metres d'alçada o a 1,80 o 1,85 et dóna una perspectiva de les coses i de la vida mateixa ben diferent. Tota una experiència. Fins i tot una cosa tan nímia com asseure's en un banc, tal com al cap d'una estona vaig haver de fer –un cop més per un lleuger rodament de cap–, obligava a prendre mesures: el seient no estava a la distància acostumada. Poca cosa, sí, però suficient per a fer dubtar del moment en què un s'abandona i deixa reposar les natges al banc que les acollirà; aquell moment del contacte: que sigui suau. Vaig comprobar que no en som conscients però tenim les mides i les distàncies molt interioritzades. I el cul és el cul... molt delicat ell.

I així, tot. Cada moviment era una nova experiència. Caminar, estirar les cames, posar un peu darrera l'altre; la distància respecte al terra no era la mateixa i això ho feia tot ben diferent. Fins i tot allargar un braç, tocar-se el cap, posar-se un dit al nas no era el mateix. I un cop vaig haver recorregut tot el parc amb plena confiança en la meva nova alçada, vaig decidir enfrontar-me a altres situacions cotidianes. Per començar vaig encaminar-me al bar on acostumo anar a fer el cafè de mig matí. Com reaccionaria la mestressa quan em veiés amb la nova mida? La mestressa ni s'immutà. Esclar que amb la mestressa –una noia xinesa, molt bufona, per cert– ja portem més d'un any que quan entro, i quasi sense mirar-me, em pregunta: 'una cafè?', i jo li contesto cada dia, 'sí, UN cafè!'. Però no s'hi fixa. Jo crec que no solament no em sent sinó que no em veu, m'ensuma. Tant era, en qualsevol cas era molt millor així. Com més desapercebuda passés la nova realitat, menys explicacions hauria de donar. I saturat de tantes sensacions i tan denses, vaig enfilar el camí de tornada.  

Vaig arribar a casa pletòric, amb tot de noves emocions per pair, qüestions tècniques que resoldre –com ara el fons d'armari–, quimeres varies... I en obrir la porta em va venir al cap la primera amb què em trobaria: la cara de la mare quan em veiés. La dona ja és gran, quin no seria l'ensurt de veure que el seu fill, als cinquanta-set anys, fes aquella estirada tan fora de temps. Com s'ho prendria, com li ho explicaria si ni jo mateix no ho entenia. Però ah, 'no problem', –com es diu ara– tan bon punt em va veure, em va repassar de dalt a baix, se li van il·luminar els ulls, va posar un somriure d'orella a orella, i esclatà: "Què guapo que estàs, fill meu, sempre t'he dit que tens unes cames que valia la pena lluir. Ja sabia jo que et quedarien que ni pintats aquests pantalons pirata que et vaig comprar l'altre dia al mercat. Em vaig oblidar de dir-te que te'ls havia deixat a l'armari junt amb els altres pantalons. Ja veus que no ets l'únic despistat, ja saps a qui has sortit." Pobre dona, a què ve això dels pantalons pirata? Ja comença a desvariar una mica. Una lleugera demència senil, crec jo.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Tren d'alta velocitat


El tren del delit



El tren s'empassa les travesses 
a una velocitat vertiginosa.
A la mateixa que el dia s'empassa la passada nit, 
la nostra nit.
Per la finestra llisca a càmera ràpida el dia. 
La vida dels altres. 
Paisatges sense tu.

El sol em cega i m'apaga els ulls:
a la fi, despres d'una nit d'intensa passió 
i nul dormir.
I sento com els teus llavis, tots, encara m'abracen,
com el foc dels teus llavis, tots, encara m'abrasa.

No em vull despenjar del teu coll, deies. I mira, 
quantes travesses. 
Quanta velocitat, quants quilòmetres...
quants paisatges que ens separen de la nostra nit.
Dels gemecs, del desig, de tant amor vessat, 
de tu i de mi. 
De tantes abraçades. De tantes besades.

Tren d'alta velocitat. 
Delit a dos-cents vint per hora,
quilòmetres i quilòmetres d'enyorança. 
Delit creixent. Delit, delit...
  
La carn és dèbil, sí; i no es diu, 
però l'esperit pot ser-ho encara més, molt més.
O que algú m'expliqui sinó, 
com ho faig jo, sense tu, aquesta propera nit.