dimarts, 23 de maig de 2017

Conjunció astral












El cel era de color blau cel

i les teves calcetes de color rosa

com les teves rosades natges.



(La corba dels teus malucs m'ennuvolava.)



Amb els pits a l'aire, 

passejant els trempats mugrons, marrons,

eres l'enveja de totes les flors del jardí.



(I el cafè de primera hora del matí, mmm...)



Com no m'havia d'enamorar de tu!

Quantes vegades es deu donar 

una conjunció astral així?



(La pluja estel·lar posterior va ser inevitable)



dissabte, 13 de maig de 2017

Una experiència d'altura



No me'n vaig adonar fins que vaig arribar al parc. M'havia llevat com cada dia, havia esmorzat com sempre: fruita, torrades, cafè... un desvetllar rutinari. I ja net i polit havia sortit a la recerca de la meva passejada matutina. Un cop passada la renglera d'edificis que separen casa meva del parc, quan baixava l'últim tram d'escales que duu a l'entrada del recinte enjardinat, vaig notar un lleuger mareig, com el que se sent a una certa altura. Lleuger però estrany, doncs el vertigen no tenia sentit en aquelles circumstàncies. Va desaparèixer i vaig continuar. Al cap d'uns minuts, ja en un dels camins que creuen el parc, va tornar a succeir, però aquesta vegada el rodament de cap semblava tenir sentit, doncs encara que increïble la causa podria tenir raó de ser.

Ja feia estona que em semblava veure-ho tot des d'una altra perspectiva. Però no li donava importància: potser no tenia el dia... hi ha dies i dies, em deia. De fet no era ben bé així, la veritat és que no només no m'amoïnava gens aquella nova percepció visual, sinó que a més m'agradava. Caminava amb lentitud, com si ara els peus fossin de plom, mesurant les passes. Embadalit, mirant-t'ho tot com si ho fes amb uns altres ulls, com si no fossin els meus. Era plaent aquell constant anar descobrint-t'ho tot des d'un altre angle. I va ser-ho, i cada vegada més, fins el moment del descomunal ensurt. Va ser just en el moment d'anar a agafar una drecera, en mirar al terra per no ensopegar, que em vaig veure les cames i em vaig quedar perplexe: els camals dels pantalons havien encongit entre quinze i vint centímetres des que m'havia llevat i vestit. O jo havia crescut aquests mateixos centímetres durant el trajecte fins arribar al parc.  

Perplexe. Això no obstant, incapacitat per poder entendre qualsevol de les dues possibilitats, i un cop superat el desconcert i la inestabilitat momentània produïda pel fet de sentir-me amb certesa més alt, vaig decidir continuar la passejada i gaudir d'aquella nova perspectiva. Perquè encara que objectivament quinze o vint centímetres no son gran cosa, viure a 1,65 metres d'alçada o a 1,80 o 1,85 et dóna una perspectiva de les coses i de la vida mateixa ben diferent. Tota una experiència. Fins i tot una cosa tan nímia com asseure's en un banc, tal com al cap d'una estona vaig haver de fer –un cop més per un lleuger rodament de cap–, obligava a prendre mesures: el seient no estava a la distància acostumada. Poca cosa, sí, però suficient per a fer dubtar del moment en què un s'abandona i deixa reposar les natges al banc que les acollirà; aquell moment del contacte: que sigui suau. Vaig comprobar que no en som conscients però tenim les mides i les distàncies molt interioritzades. I el cul és el cul... molt delicat ell.

I així, tot. Cada moviment era una nova experiència. Caminar, estirar les cames, posar un peu darrera l'altre; la distància respecte al terra no era la mateixa i això ho feia tot ben diferent. Fins i tot allargar un braç, tocar-se el cap, posar-se un dit al nas no era el mateix. I un cop vaig haver recorregut tot el parc amb plena confiança en la meva nova alçada, vaig decidir enfrontar-me a altres situacions cotidianes. Per començar vaig encaminar-me al bar on acostumo anar a fer el cafè de mig matí. Com reaccionaria la mestressa quan em veiés amb la nova mida? La mestressa ni s'immutà. Esclar que amb la mestressa –una noia xinesa, molt bufona, per cert– ja portem més d'un any que quan entro, i quasi sense mirar-me, em pregunta: 'una cafè?', i jo li contesto cada dia, 'sí, UN cafè!'. Però no s'hi fixa. Jo crec que no solament no em sent sinó que no em veu, m'ensuma. Tant era, en qualsevol cas era molt millor així. Com més desapercebuda passés la nova realitat, menys explicacions hauria de donar. I saturat de tantes sensacions i tan denses, vaig enfilar el camí de tornada.  

Vaig arribar a casa pletòric, amb tot de noves emocions per pair, qüestions tècniques que resoldre –com ara el fons d'armari–, quimeres varies... I en obrir la porta em va venir al cap la primera amb què em trobaria: la cara de la mare quan em veiés. La dona ja és gran, quin no seria l'ensurt de veure que el seu fill, als cinquanta-set anys, fes aquella estirada tan fora de temps. Com s'ho prendria, com li ho explicaria si ni jo mateix no ho entenia. Però ah, 'no problem', –com es diu ara– tan bon punt em va veure, em va repassar de dalt a baix, se li van il·luminar els ulls, va posar un somriure d'orella a orella, i esclatà: "Què guapo que estàs, fill meu, sempre t'he dit que tens unes cames que valia la pena lluir. Ja sabia jo que et quedarien que ni pintats aquests pantalons pirata que et vaig comprar l'altre dia al mercat. Em vaig oblidar de dir-te que te'ls havia deixat a l'armari junt amb els altres pantalons. Ja veus que no ets l'únic despistat, ja saps a qui has sortit." Pobre dona, a què ve això dels pantalons pirata? Ja comença a desvariar una mica. Una lleugera demència senil, crec jo.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Tren d'alta velocitat


El tren del delit



El tren s'empassa les travesses 
a una velocitat vertiginosa.
A la mateixa que el dia s'empassa la passada nit, 
la nostra nit.
Per la finestra llisca a càmera ràpida el dia. 
La vida dels altres. 
Paisatges sense tu.

El sol em cega i m'apaga els ulls:
a la fi, despres d'una nit d'intensa passió 
i nul dormir.
I sento com els teus llavis, tots, encara m'abracen,
com el foc dels teus llavis, tots, encara m'abrasa.

No em vull despenjar del teu coll, deies. I mira, 
quantes travesses. 
Quanta velocitat, quants quilòmetres...
quants paisatges que ens separen de la nostra nit.
Dels gemecs, del desig, de tant amor vesat, 
de tu i de mi. 
De tantes abraçades. De tantes besades.

Tren d'alta velocitat. 
Delit a dos-cents vint per hora,
quilòmetres i quilòmetres d'enyorança. 
Delit creixent. Delit, delit...
  
La carn és dèbil, sí; i no es diu, 
però l'esperit pot ser-ho encara més, molt més.
O que algú m'expliqui sinó, 
com ho faig jo, sense tu, aquesta propera nit.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Nathalie






(...) perquè tot comença / per algú o per alguna cosa... 
(...) Adrenalina? / Més. / Molt més.



Escriure(t) el desig a la pell,
a cops de tecla, amb el cor obert,
amb els mots molls encara.
A grapats, a pel. Sense xarxa.

Amb l'alè de la passió als dits. 
A cau d'orella. Cercant-te.
Paraules mai dites.
'Bons dies' de matinada.

Nathalie. Cariàtide...

Escric el teu nom en silenci
per no desvetllar la nit.      
Pensant-te amb els dits,
escrivint-te amb els ulls. Frisant.       

Paraules a cops de tecla. 
Passió a raig. Mots a doll. 
I el 'núvol', encès.
Perquè sí, perquè ens plau.

Perquè el meu desig de escriure(t)
és el desig teu de llegir(me). 
Perquè el teu desig d'escriure(m)
és el desig meu de llegir(te).

Perquè tu ho vols. 
Perquè jo ho vull. 
Encara que només sigui perquè sí, 
perquè ens plau.

Mots a doll, a cor obert.
Velles paraules mai dites
travessant l'espai sideral.
'Bons dies' de matinada.

Abraçades grans.
Besades llargues
(allí on més ens agradi).
I el 'núvol', cremant.

Fins demà.


Paolo Conte - Come mi vuoi?
https://www.youtube.com/watch?v=f_KIugRqhuw

dilluns, 27 de març de 2017

Quan els elements s'amotinen






No trobo manera de posar en ordre els mots 
que resumeixin amb precisió i un mínim besllum 
el que he sentit i sento, pel que he escrit amb tu, 
el que ens escrivim encara. Mots a doll, tal com ragen. 

I vet aquí, que les tecles no ajuden, 
el teclat es declara en rebel·lia. 
Fins hi tot la música, que sempre col·labora, 
amenaça a sonar amb sordina. 

Ni aquella hora utero-sideral d'intim esguard, 
quan tot calla i es desperta el coratge
(per dir tot allò que d'altrament un callaria), 
ni aquella hora tan solemne tampoc no participa. 

(Aha... Els elements s'amotinen!)

I davant la pantalla en blanc, 
mirall de la meva impotència verbal i sintàctica, 
aquí estacat, qual Prometeu del vint-i-u,
a la fi només puc parlar del que sóc incapaç de dir.

Serà que ja m'has abduit? Ja som de camí?
Perquè tu no ets d'aquest planeta. Of course.
Confessa-ho. Encara que només sigui...
Va, a mi m'ho pots dir. Saps que ho entendria.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Un any més


A la cinquena ho aconsegueix. No té cap secret, l’ha oberta milers de vegades, però aquesta nit no està prou fi (la processó etílica per bars i tuguris fa que es mantingui de peu dret però poca cosa més). A la fi la porta cedeix, i un cop dins de casa, la tanca amb tanta empenta que no solament quasi desperta la seva dona sinó que ell mateix s'emporta un gran ensurt. Palplantat al mig del rebedor dubta del camí a seguir, tot i que les possibilitats son ben poques. Es decideix, i ara sí, sigil·lós, enfila cap a la cuina, obra la nevera i agafa uns quants glaçons per a refredar el whisky que tot seguit, si res no ho espatlla, se servirà a la sala per a acabar de rematar la nit. Se n'hi va de puntetes, no encén cap làmpada, i s’asseu a la butaca que hi ha prop de la finestra on la claror és abastant per fer el que ha de fer (com fa cada any en un dia com aquell, des de fa anys): pensar, esbrinar què l'ha portat a celebrar aquell ritual nocturn, i que l'ha conduit sense remei a tal estat etílic. Ja que ell no és pas bevedor. Però la lucidesa que li hauria de permetre trobar un fil del que estirar alguna pista, és ja clarament insuficient. I, com cada any, no havent aclarit res i amb el cos i la ment cada cop menys obedients, decideix anar-se'n a dormir la mona. No sap ben bé com, però ho fa. En ficar-se al llit, la seva dona, mig adormida, el felicita per llur aniversari de casament. Però ell ja ha desconnectat. Al matí següent, com cada any, no recorda res de la nit anterior. Ni rastre. Un any més.

diumenge, 15 de gener de 2017

Viure (imaginant) o viure amb algú


Malgrat haver viscut aparellat molts anys, en aquests moments, després de també molts anys de viure sol –vull dir sense parella– em costa molt imaginar com seria ara viure amb algú. Com seria després de tant temps? En sabria? De tant en tant em faig aquesta pregunta. I de tant en tant, també, faig l'exercici d'imaginar com seria compartir la vida amb algú. Compartir, per exemple, l'espai: compartir cuina, taula, llit, dutxa, sofà: cada dia. Imaginar com seria viure amb algú: mirar la televisió, anar al supermercat, planificar el cap de setmana amb una altra persona. Aquestes coses tan naturals per a alguns –per a aquells que ja viuen d'aquesta manera– per a mi, ara, se'm fa una muntanya imaginar-les. I tot i ser voluntari i pretès, imaginar-ho es converteix en un exercici molt laboriós.

I comença l'exercici. Com seria viure amb algú? Amb qui...! Un cop estic ubicat a l'escenari imaginari, ja sigui la cuina, el sofà, el supermercat, arriba el moment d’incorporar-hi l'altre, el partner, –l'eix central de l'experiment– I és aquí on comença la dificultat: posar-hi una persona, un cos físic, és fàcil, però posar-li cara ja és una altra cosa. Donar-li caràcter, tarannà, personalitat, ja son paraules majors. D'entrada sempre intento crear el personatge, però costa d'imaginar una relació afectiva amb algú de qui no en coneixes res, amb algú de qui ni tan sols la cara t'és familiar. De fet, el que és més costós és imaginar-se’n la cara. M’he adonat de l'enorme dificultat que suposa per a mi, imaginar-me una cara nova i retenir-la en la ment més d'uns pocs segons. I m'adono també, que no puc relacionar-me amb una cara desconeguda i, pitjor encara, de fisonomia inestable. Concloc, doncs, que l'experiment no funcionarà per aquest camí i sempre acabo desistint.

I tot seguit, reprenc la idea que per a que la relació imaginaria funcioni, sembla obvi que la partner ha de tenir la cara d'alguna persona coneguda, i més que coneguda, propera. Perquè tot i que el guió l'escric jo i jo decideixo el què succeeix i com i quan succeeix, he de conèixer el tarannà de l'altre i les seves possibles reaccions, per a que tot es desenvolupi amb la màxima naturalitat i l'experiment pugui resultar creïble. Qui, doncs? Una vegada més, les meves amistats em donaran un involuntari cop de mà. Son les persones idònies, les conec prou bé: elles son les partners ideals. Així, d'aquesta manera, l'experiment pot tirar endavant. I, ara sí, m'imagino que estic als passadissos d'un supermercat amb la Roser, amunt i avall. Doncs bé, planificant les vacances, sí; dinant, també; però al supermercat amb la Roser, no. No m'hi veig. L'experiment no pot continuar amb ella. Provo amb la Mercè. Estem cuinant un arròs a banda, i a més de passar-nos-ho molt bé fent-lo, ens surt de llepar-se els dits. Però després fem una migdiada que intenta ser relaxant i no funciona, no ens posem d'acord en el concepte.

I un dia provo amb una i un altre dia provo amb una altra; i quan amb una no és una cosa, amb una altra n'és una altra. Canvio les situacions, canvio els escenaris, canvio els diàlegs... Canvio el guió cent vegades. És desalentador, no consegueixo mai arrodonir l'experiment d'imaginar viure tota una quotidianitat, o quasi, amb la mateixa persona. Com seria viure amb algú? Esclar que faig trampa: finalment, sempre em quedo sense fer la prova amb l'Aura. No m'atreveixo. Per si de cas funcionés; perquè l'experiment amb ella podria funcionar. I si fos així, si amb ella funcionés, seria un problema: a mi em podria agradar i podria voler portar l'experiment imaginari a la pràctica. Quan, en canvi, amb ella, amb l'Aura, aquest és un projecte inviable. Què difícil és viure imaginant, a vegades. Si ja és prou difícil viure a seques!

(Naturalment, no per a tothom és igual. En el cas contrari, en el suposat cas que una persona que viu en parella vulgui fer l'exercici d'imaginar-se com seria viure sola, ho té molt més fàcil: tan fàcil com esborrar l'altra del mapa i llestos. I ja pot imaginar-se sola estirada al sofà mirant la televisió. Per exemple. I així és, com sempre, tot té els seus inconvenients i també els seus avantatges.)

dijous, 5 de gener de 2017






   

I em menjo els teus llavis 

com si fossin papallones.

Poc a poc i sense treva. 

Fins que es fonen.

I et ressegueixo el coll amb la llengua

i te'l dibuixo a petons.


I estires el cap enrere 

i arqueges l'esquena oferint els teus pits

que les meves mans ja tenen 

i gaudeixen amb delit.

I hi arribo prest amb la boca,

amb els llavis 

i la llengua humida i l'alè calent.

Pit a pit, mugró a mugró, 

un i un, que dos son dos.


Mentre, les mans s'avancen lleugeres: 

i els dits exploren malucs, ventre, 

venus, cuixes...

I a la fi, l'anhelada flor,

i el seu rei, i els seus llavis...

I me'ls menjo com si fossin papallones

amb delit i sense treva

fins que es fonen.

I ja indefensos i exhausts 

s'abandonen

i deixen pas al visitant ardent...





Ja fa estona que el temps no compta;

que no hi ha silenci, 

però tampoc cap remor;

que no hi ha claror, 

però no és pas fosc.

Que el món més proper

és a un altre món.

Només gemecs, suors i olor a sexe, 

plaer.


I de tant en tant obres els ulls,

per comprobar que hi ets, que hi som.

Perquè quasi no t'ho creus.



              Vull berenar amb tu un altre dia





dijous, 29 de desembre de 2016








10 maneres de fer-te somriure



  1. Somriure't

  2. Somriure't

  3. Somriure't

  4. Somriure't

  5. Somriure't

  6. Somriure't 

  7. Somriure't

  8. Somriure't

  9. Somriure't


(Estàs somrient?)

dilluns, 12 de desembre de 2016

Fins la propera trobada



Cada cop que amb el metro ens aturem a l'estació de Vall d'Hebron –i hi passo sovint– em recordo de tu. I sempre, cada vegada, penso el mateix: que un dia ens hi trobarem, que hi coincidirem. No és un pensament descabellat, doncs tu de tant en tant hi fas transbord, com jo mateix també li feia en aquells temps en què venia a veure't. D'allò ja en fa quasi quatre anys i encara mai no hem coincidit, però jo, tossut, continuo pensant que un dia succeirà. Fins i tot alguns dies et busco amb la mirada entre les persones que pugen i baixen del vagó. Res greu, no m'hi capfico, només és cosa d'uns segons, fins que el tren arranca de nou; és com paladejar el regust d'un record agradable. 

Però hi ha dies capriciosos, hi ha dies que la fantasia se m'endú: un dia coincidim, ens trobem cara a cara dins el vagó. Sempre ets tu la que entres, jo ja hi sóc. Els dos posem cara d'astorats, ens quedem uns segons mirant-nos, somrient-nos, sense dir-nos res. Després, la mínima salutació de rigor, i acte seguit, com si un dels dos ja hagués de baixar a la parada següent i no hi hagués temps per a res: A quina parada baixes?... I tu?... I parlem i ens mirem ràpid. I ens mirem i ens parlem ràpid. Estem eufòrics. (Jo sempre et trobo preciosa. Tu sempre estàs molt animosa i contenta de veure'm.)  

I intuïm que farem curt i baixem tots dos a la primera parada per tal d'allargar el trajecte, per guanyar temps, per retardar l'arribada de l'estació fatídica on ens haurem de separar. I allí, a l'andana, veient com passen els trens, un dels dos proposa d'anar a prendre alguna cosa i seguir xerrant. Però l'altre sempre té un compromís, no pot; i comença el ball de la seducció versus transgressió. La finalment dolça transgressió. D'altres vegades, en canvi, tot ve més rodat: cap dels dos té cap compromís i ningú ha de convèncer ningú. El resultat final, però, sempre és el mateix encara que no sempre al mateix lloc: a casa teva, a casa meva, o a un hotel. I sempre, això també, ens estimem com si fos la primera vegada. Te'n recordes? (A la meva fantasia sempre hi ha temps per a tot.) I aquí s'acaba. Fins la propera trobada.