dijous, 30 de setembre de 2010

Una vez más

Es sabido que a menudo se confunde gimnasia con magnesia. Sin duda alguna, es lo que les está pasando ahora mismo a los gobiernos de los países del hemisferio norte al intentar solventar la crisis. Cómo, si no, los que ya fuimos objeto y sádico objetivo de la especulación y usura anteriores a la crisis, ahora nos corresponde el papel de chivos expiatorios al tener que resucitar las maltrechas arcas públicas –nuestro dinero–, vaciadas por estos mismos gobiernos para premiar a los susodichos especuladores. Una vez más la perversa confusión, cuando, en este caso, no es más que un auténtico expolio y un inaceptable insulto a la inteligencia. Pero que nadie se lleve a engaño. Adormecidos como estamos por el Estado del Bienestar, también nosotros confundiremos gimnasia con magnesia, conformidad con dignidad. No moveremos ni un solo dedo, nadie.. Y una vez más no pasa nada. 

diumenge, 19 de setembre de 2010

Eels. Es tanca el cercle

El divendres passat (17/9/10), a la Sala Bikini, es va tancar el cercle obert tretze anys abans quan l'Ariadna –la meva filla gran que a les hores vivia a Itàlia– em va enviar una cinta amb el primer disc d'Eels, Beautiful freak, dient-me que l'escoltes, que de ben segur m'agradaria. I tant que em va agradar! l'Ariadna la va encertar i jo l'escoltava a tota hora. Es va convertir en un dels discs amb el que els meus dos altres fills, Sergi i Elena (de 9 i 8 anys, en aquell moment) varen créixer i es van fer adictes. Després van venir deu discs més i altres dos que varem rescatar, anteriors al primer, de quan els Eels encara no eren Eels sinó (a man called) E (Mark Oliver Everett). Aquests últims anys, el Sergi, el més enganxat, i ja amb compta corrent, targeta de crèdit i ordinador, ha rastrejat i seguit els Eels comprant, per internet, discs, samarretes i altres gatgets. Ara ja no els compro jo els discs dels Eels, abans que surtin al mercat, el Sergi ja els ha comprat; per a mi el Cd i per a ell el vinil. A primers d'any es va assabentar del concert que els Eels farien a Barcelona aquest 17 de setembre, va comprar entrades per a tots quatre i així és com aquest divendres es va tancar el cercle: l'Ariadna, el Sergi, l'Elena i jo a la Sala Bikini, a primera fila, extasiats, rendits davant dels Eels. Tretze anys després els cinc junts (i no hi eren la Giulia i el William, els meus nets, fills de l'Ariadna, perque per la edat no entraven, sinó també hi haguessin estat, també a ells els hi agraden els Eels).

diumenge, 12 de setembre de 2010



Un dia d’aquests
en tornaré a complir
divuit o vint.
I aquesta vegada
no em creuré res
i em cagaré en tot.

      Cony d'Història!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Comunicación, no pasa nada

La tecnología avanza a ritmo exponencial, vertiginoso. Tenemos –y digo tenemos porque es con el dinero de todos aunque no seamos norteamericanos ni rusos– a unos señores astronautas viviendo en un habitáculo a no sé cuantos quilómetros de la tierra, ahí colgados en el espacio, y con los que nos comunicamos con la misma naturalidad que si estuviesen en el piso de arriba. Tenemos unos robots deambulando por suelo marciano, o sea, en Marte, y con los que también nos comunicamos como si estos estuvieran un poco más lejos, en el ático. Pero a pesar de todo esto, aquí abajo, entre nosotros la comunicación es muy deficiente, nos comunicamos fatal, vaya. Pero no pasa nada. Hemos descubierto y puesto nombre a miles de planetas, estrellas y galaxias, pero no conocemos el nombre de nuestro vecino. Sabemos de qué está compuesta la materia y de qué no está compuesta la antimateria, y no sabemos de que lado calzan nuestros semejantes. Pero no pasa nada, ¡que carajo nos importan los otros!

dilluns, 6 de setembre de 2010

Com a casa enlloc

Estem en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una nòvia que estava sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament, i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el què rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el què vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una nòvia aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O, me’n torno a la Terra que almenys, com a casa, enlloc.

Imaginari. Jacint pau. 2007

dissabte, 4 de setembre de 2010

Si us plau

El sol sortia a estones i a estones s’amagava. Ella, neguitosa, ara es treia la jaqueta, ara se la posava. Feia un juliol inusual. Amb ulleres fosques i una cigarreta a la mà, es prenia el Martini amb olives dels dissabtes al migdia a la terrassa del bar de sota casa. Ja havia llegit el diari i tenia la mirada distreta entre la gent i els pocs cotxes que circulaven. Va anar a encendre una cigarreta més i un altre encenedor se li avençà; el de un senyor, ja gran, que prenia un café a la taula del darrera. I el senyor amablement li engegà amb perquè no parava quieta d’una vegada: que cada cop que ella es treia la jaqueta sortia el sol i que, cada vegada que se la posava, el sol se n’anava; que deixés la jaqueta en pau, que ell havia vingut a prendre el sol. Si us plau.

(Imaginari. Jacint Pau, 2007)

dimecres, 1 de setembre de 2010

Mi neurona


Estaba yo hablando con mi neurona, tratando de llegar a un acuerdo, cuando, agotado, pensé que menos mal que los hombres sólo tenemos una –más que suficiente. Y se me ocurrió imaginar el caos que debe reinar en la cabeza de una mujer con tantas neuronas juntas y discutiendo. Creo que ahora entiendo mejor al sexo femenino