dimecres, 17 de novembre de 2010

Aquesta és la qüestió

"Hi ha vegades que un preferiria no ser-hi. D’altres, es planteja la qüestió del ser-hi o no ser-hi amb el conseqüent daltabaix d’haver de decidir. Però el més habitual i desesperant és voler ser-hi i no poder". Ho llegeixo en una obra d’assaig de Breth Bretter. Penso que en Bretter es precipita en donar per suposada l’existència del ser. Primer s’hauria de constatar l'existència de la tal desitjada existència. Perquè, i si un no és? Si un no és no pot ser-hi, amb la qual cosa la reflexió de Bretter seria pura entelèquia. És més, a què es refereix: a un ser-hi físic, corpori o, a un ser-hi psíquic, mental o, a un ser-hi essencial? El problema és que l'essència, com a tal és incomprensible i inabastable per naturalesa intrínseca. Tota manera, i tornant a la disquisició d’en Bretter, a mi em passa: que a vegades estant al camp veient un partit em penedeixo de ser-hi; tot i que el més habitual és que vulgui ser-hi i no pugui pagar-m’ho. He de buscar una altra feina en la que em paguin millor. Aquesta és la qüestió.

O eso parece

Parece cono si los tiempos andasen desbocados y prevaleciera el sálvese quién pueda. La contundencia de los acontecimientos sólo es comparable al desconcierto que estos causan. Lo que ayer era un mullido colchón donde solazarse, hoy es una tabla de faquir clavada en la espalda; lo que hoy es una rama donde cogerse, mañana será una astilla en nuestras manos. Y, mientras, seguimos pidiendo peras al olmo. ¡Será posible! Tan pronto como abran las taquillas, me cojo billete para Marte.