diumenge, 21 de novembre de 2010

Arribava tard a la feina

Tot havia estat un somni, un mal somni. Es despertà amoïnada i desorientada però recompensada per la seguretat de saber que s'havia acabat. Eren quasi les sis del matí i ja no dormí més. A dos quarts de vuit, com cada dia, es va llevar i a tres quarts de nou sortia cap a la feina. En el trajecte en metro recordà el somni i observà que tornava a sentir-se anguniosa i desorientada. Va intentar calmar-se dient-se a sí mateixa que el somni s'havia acabat, que estava ben desperta, al metro, i camí de l'oficina. A l'oficina, els seus companys s'estranyaren que a dos quarts de deu no hagués arribat encara, puntual com era ella i tenint una reunió en un no-res. Van decidir trucar-la al mòbil, potser estava atrapada en alguna de les infinites avaries del metro i no tardaria en arribar; en no contestar la trucaren al telèfon fix, doncs, tal vegada no es trobava prou bé i havia decidit quedar-se a casa i no es recordava que tenia la reunió. Mentrestant, al metro, ella, capficada encara en el somni, va tardar en descobrir que el telèfon que estava sonant no era el mòbil sinó el fix de casa. Abans de despenjar mirà el rellotge: tres quarts de deu! Feia tard a la feina.