dimarts, 13 de desembre de 2011

Diàlegs sense retorn

























Amb la meva ombra
Hi vas tu, o hi vaig jo, però un dels dos podria estalviar-s'ho.



divendres, 18 de novembre de 2011

Microrelats

M U T A N T S

Au, va

L'última vegada que el vaig veure era aviador. Ara, els que l'han vist, diuen que se'l pot reconèixer –només en dies molt clars i sempre que decideixi volar baix– pel color lleugerament rossenc de les seves ales i perquè en les seves urpes s'insinua un vestigi, un record, del que foren les seves mans. I diuen també que inclús alguns l'han sentit com, al passar, xiula Across the universe i envia galanteries a les noies. Sempre va ser un seductor.


Sense notícies

No sabia res de la seva mare des que va néixer. La buscà en tots els úters i el que va trobar sempre va ser plaer efímer. Ni rastre  de la seva mare.


( ? )

Això al meu planeta no hagués passat mai, digué. I acte seguit es fongué. Els seus amics, dos anys després, encara es pregunten que va passar. No han tornat a saber d'ell.







diumenge, 6 de novembre de 2011

Diàlegs sense retorn








Li digué a la Lluna,
– Avui no et penso dir res (i li tancà la finestra)



dijous, 3 de novembre de 2011

Des del llit
























Jo, el que realment vull,
és anar-me’n al llit 
amb els teus ulls.

              Les coses clares

Des del llit
Poemes de l'amor líquid

dilluns, 31 d’octubre de 2011


Tinc molt clar

el que jo et diria

i encara tinc més clar

el que, de segur, et faria.

Si ho tinguessis tu,

tan clar com ho tinc jo

quina feinada que tindríem.


          Maleïda margarida



Des del llit (II)
Poemes de l'amor líquid

dimecres, 28 de setembre de 2011

Microrelats

Q Ú E S T I Ó   D E   P R I N C I P I S

Perfeccionista
Arribada l'hora i veient que no s'ocupava l'última butaca lliure de la platea, el pianista decidí baixar de l'escenari i ocupar-la ell mateix. Era incapaç de tocar si hi havia un lloc vacant.

El secret millor guardat
Sense ser mut va estar tota la seva vida callat, sense dir ni fava; no volia que ningú sabés que ell no era ell. Quan va morir tothom va anar a l'enterrament de l'altre.

Amb la cara ben alta
Esgotat i abatut de perseguir en va la gallina que s'havia escapat, va decidir tancar-se ell mateix al galliner. No per masoquisme sinó com un acte de rebel·lia.


diumenge, 18 de setembre de 2011

Doncs, serà connatural


Han canviat moltes coses –i molt– els darrers tres mil anys (per no posar 2011), però una de les coses què roman intacte com si res hagués canviat, com si fos connatural a l'especie humana, és que el poder i els diners continuen estan en mans de molt pocs. Poquíssims! I quan la resta volem aconseguir –naturalment amb tot el dret– alguna cosa, ho hem de demanar també com sempre: al carrer, a munts i a crits. La resposta, com es pot comprovar, continua sent també la mateixa de sempre. Perquè no? si funciona. Com ho deia allò Bob Dylan? ...els temps estan canviant? Sí, els temps deuen estar canviant, però poca cosa més. 

Què ens pot induir a pensar que després de milers d'anys es pugui canviar –de cop– la situació, si els mites i els paradigmes que ens mouen també segueixen sent els mateixos? Mentre aquests no canviïn poc es pot esperar, els dels cales sempre seran més hàbils (m'estalvio el posar-los- hi més adjectius). Encara que si féssim el paral·lelisme amb el primer i el tercer món, potser a les hores hauríem de dir que som tots plegats molt hàbils (continuu estalviant-me adjectius). Doncs, serà que serà. Hauré perdut la fe en la humanitat? No –la fe la tinc per a altres romanços– només he canviat d'idea. Bona nit.


Naturalesa viva 

dijous, 8 de setembre de 2011

Microrelats



Ennuegat

No va haver-hi temps per a res. Va emergir finalment del mar –amb el seu vestit de neoprè recent estrenat– va pujar a la llanxa que l'estava esperant, va aspirar dues glopades d'aire, i la falta d'aigua va acabar amb ell en pocs segons. 


Cremada

Estava prenent el sol al balcó abillada tan sols amb els auriculars i la música a tope; el sol era abrasador. Només va saber que estava en perill quan va veure l'escala dels bombers traient el cap per la barana just davant seu.


El cent i un peus

Els hi va contar infinitat de vegades i sempre li sumaven cent i un peu. Finalment, cansat i contrariat, n'hi va tallar un; el què per suposat estava de més. Era un rara avis el nen, i el centpeus, des a les hores, un centpeus coix.

dilluns, 29 d’agost de 2011

A propòsit

(Ja ha estat publicat –en castellà– Però aquestes dates m'han suggerit, adaptant-lo, publicar-ho de nou)


Com si sempre fos la primera, ens capfiquem una i altra vegada cada primer de gener i cada setembre a la tornada de vacances, amb els nostres vells, nous o renovats propòsits de ser millors, millorar el nostre entorn i, de passada, el món en general. I ho fem sabent que en aquesta ocasió tampoc ho aconseguirem perquè també, com sempre, ens obstinem molt astutament– a cometre els mateixos o semblants errors. Res que no sapiguem. Fins i tot que aquests, els errors, són el nostre secret mecanisme de defensa per no tenir ni tan sols d'intentar seriosament assolir els objectius marcats. Quina feinada, sinó! D'altra banda, potser no sabéssim viure sense aquests cicles: proposar-se, relaxar-se i decaure, per tornar a proposar-se a un mateix en un engreixat vaivé vital que ens justifica com a éssers vius i pensants. Quan complicat que resulta, al final, viure! Pel que a mi respecta, en el meu afany per simplificar l'incomprensible, crec que aquest inici de curs no em proposaré absolutament res, per veure si així resulta més suportable. Encara que sense poder-ho evitar ja m'estic proposant abans d'hora. No hi ha manera.


divendres, 12 d’agost de 2011

Offside

Em vaig desfer de la televisió ja fa quasi nou anys i no he estat mai oient de radio, no obstant, sempre he llegit la premsa i em considero informat i amb opinió, al menys en el què és bàsic. Per altra part, degut a la meva ocupació professional veig a molt poca gent i, si no és per motius de feina, últimament gairebé no surto de casa; així és que l'única font d'informació que m'arriba de com marxa el món prové dels periòdics i, ves per on, porto unes setmanes sense comprar-lo, no sé perquè. I tampoc sé perquè però no m'agrada llegir-ne la versió digital. Resumint, en aquests moments no m'assabento ni tinc punyetera idea del què està passant en aquest fotut planeta, cosa que fins ara era impensable en algú que cada dia devorava la premsa de dalt a baix. 


No en va, doncs, aquests últims dies he començat a sentir-me cada cop una mica més offside; com si aquest esmentat món s'estigués parant poc a poc, sense pressa i sense comptar amb mi. D'alguna manera és una sensació complaent saber-se al marge encara que, al mateix temps, pressenti certa inseguretat. Inseguretat per si l'esmentat s'estigués parant de debò i plaer perquè, si a la fi es para del tot, no me'n assabentaré fins al mateix moment de l'hora H. 


Tota manera, la veritat és que em sento més relaxat al no saber el que uns determinats altres volen que sàpiga i, per descomptat, aquest offside, em beneficia amb més espai propi. (No descarto la possibilitat de que sigui jo qui s'estigui parant, és més, és altament probable. Sigui com sigui, no hi ha perquè fiar-se'n de res, i jo segueixo fent cua per un bitllet a Mart.)    


dissabte, 2 de juliol de 2011

Jodido y bendito amor


Sin aquella jodida luna llena
que nos encendió la lívido;
sin aquella jodida mirada tuya
que flaqueó mi cuerpo y abrasó mis sesos;
y sin aquel jodido polvo
que nos enganchó hasta este mismo día,
¿dónde estaríamos hoy, veinte años después,
el uno sin el otro?



Del poemari Poemas del jodido amor

dilluns, 27 de juny de 2011

Des del llit


Em demanaré una cervesa, també,
només per que m’agrada veure
beure’t la teva.
(Però et juro 
que el qué realment em beuria
seria la teva set)

        Tot i així, no apagaria la meva




Des del llit 
Poemes de l'amor líquid (II)

dimarts, 21 de juny de 2011

Sin ella


Se salió de la calzada para, campo a través, llegar al borde de un pequeño prado. Era noche de luna llena. Apagó los faros, paró el motor y salió del coche. En medio de un inquietante silencio fue avanzando pausadamente hacia el centro del prado precedido por su sombra que paso a paso parecía indicarle el camino; aquella intensa luz, entre nácar y plata, confería al paraje –ya de por sí solitario– un aspecto casi lunar. Se detuvo, miró a su alrededor y tuvo la sensación de ser único, de que nadie más existía en el planeta y, quizás, en el universo. Inmóvil y fascinado con la mirada extraviada en el firmamento perdió la noción del tiempo, y cuando al fin bajó la vista descubrió que su sombra le había abandonado, la que hasta hacía unos momentos había sido su inseparable sombra no se hallaba donde sin duda debiera. Estaba definitivamente e infinitamente solo. Giró sobre sí y pudo ver como ella, su sombra, se dirigía hacia el coche. Pensó en alcanzarla y retenerla pero seducido por aquella soledad cósmica que acababa de encontrar optó por dejarla partir.




dilluns, 13 de juny de 2011

Breus

Nit infructuosa
La nit en que el compte Dràkula torna sol al castell, de matinada, amb un Bloody Mary a les mans.

De la humanitat
Amb els engonals llisos com les aixelles, s'acabarien els problemes (i l'especie).
Climatologia
El temps refreda tantes coses... Algunes fins i tot les constipa.

Clam
Ni una altra vida ni molt menys que sigui eterna. Amb una sola ja n'hi ha prou. Si us plau.

divendres, 27 de maig de 2011

Del nacer

Ni nacimos el uno para el otro
–como se ha visto–
ni fuimos los primeros en creerlo
–como se ha podido ver–
Uno no nace para nadie, lo echan
como, sin más, expulsa el huevo la gallina.
Y esto es todo. 
Luego, en la jodida huevera, si a caso, 
nos rozamos.

(Poemas del jodido amor)




dilluns, 23 de maig de 2011

diumenge, 22 de maig de 2011

Salutacions

La secretària li va portar la correspondència com cada dia a la mateixa hora i li va deixar damunt la taula com sempre que el Sr. Isern (el director) era de viatge. Entre el feix de cartes, factures i publicitat, hi havia un sobre més petit que els corrents, de color cendra, sense segell ni remitent, i amb les dades del destinatari manuscrites. Era una caláligrafia menuda, precisa, i minuciosament disposada; traçada amb ploma i tinta negra. El sobre es feia veure i ja a la secretària, quan les ordenava, li va cridar l’atenció; va tenir l’agudesa de pensar que ningú escriu a mà la correspondència comercial, i ateses les característiques, deuria ser un assumpte personal. Amb la mateixa agudesa la va posar damunt de totes les altres cartes, la primera, perquè si era una cosa important, el Sr. Isern, la distingís tan bon punt arribés. A mitja tarda la va trucar per dir-li que l’avió portava retard i, tot i que tenia previst fer-ho, ja no passaria pel despatx. Va ser llavors quan ella li va comentar l'existència de l’estrany i possiblement important sobre. El Sr. Isern va acceptar que ella li llegís per telèfon ja que, efectivament podia ser important. La secretària, eficient, l’obrí i començà la lectura: “Sr. Isern, s’estranyarà de rebre aquest sobre sense el remitent del meu despatx, però els detectius hem de ser discrets i totes les precaucions són poques; per aquest motiu tampoc no l’he trucat, atesa la facilitat amb què s’intervenen avui dia els telèfons. Li he de comunicar, per a la seva tranquilálitat, que ja estem concloent la investigació i que molt aviat tindrem les proves suficients per a que pugui acomiadar la seva secretària. Quan li vagi bé m’ho fa saber i, personalment, el posaré al corrent dels avenços. Salutacions.”  

dilluns, 9 de maig de 2011

Seré breu

Disseny
Qualsevol objecte trípode és més estable que cap mamifer de quatre potes coix d'una d'elles.
La funció
Quatre pirates amb pota de pal no fan una taula. Al mateix temps, disposant de quatre potes, la taula no té cap necessitat de caminar.
Màgia
L'invent de la cadira plegable es deu a un anònim malabarista que no va arribar a aconseguir fer-la desaparèixer completament.
Geometria vital
Sí: la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Però també la més avorrida. 


dissabte, 16 d’abril de 2011

Un petó


7.30 : És hora de llevar-se. Em llevo. Dutxa, vestir-se i cafè. 9.12 : Estic sortint del pàrquing. 11.26 : Arribo a Olot (tant a la meva dona com a la feina els he dit que tenia una visita a un nou client, a Vic, el qual havia contactat per Internet). 11.41 : Sóc davant la porta de l’hotel i em disposo a entrar, després de dubtar i plantejar-me si tirar enrere, ara que encara hi sóc a temps. 12.14 : Estic posant sucre a la tercera til·la, no ho veig pas clar. Em dic: l’oportunitat s’ha d’aprofitar quan passa. 13.10 : Cal tenir valor, em repeteixo una i mil vegades, i cal decidir-se: o una cosa o l’altra, o entro o me’n torno. 13.37 : Decideixo que ho decidiré havent dinat. Vaig al restaurant de la plaça que hi ha al tombar. 15.26 : A les postres, l’objectiu del viatge s’ha anat refredant i, per fi, concloc que no he d’anar-hi; que no he de conèixer-la. Ni ara, ni mai. 15.40 : Amb el cafè començo a sentir la serenor que dóna el pensar que he fet el que tocava, el que moralment i ètica és correcte. 16.28 : Sóc de nou a la carretera. Aprofitant que em sobra temps, he decidit que ho podria arrodonir passant per Vic a veure si faig un nou client. 17.43: Ja hi estic aparcant, però amb tot el neguit havia oblidat que avui és dissabte i que no trobaré a ningú que estigui per la feina. Coincidint amb que hi ha mercat, compro un ram de flors per a la meva dona. L’hi ho explicaré tot i espero que em perdoni. 19.13: Arribo a casa i llegeixo el missatge que l’Anna, la meva dona, m’ha deixat en una nota a la porta de la nevera: ”Aprofitant que avui tu no hi series i que no tenia feina, he anat a Olot a conèixer la Carme, aquella amiga que vaig fer per Internet, recordes? És probable que, si es fa tard, m’hi quedi a dormir, a Olot; així que, si no et dic res més, fins demà al vespre. Un petó”.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Exposició


Una petita mostra dels meus dibuixos que estarà visible, 
a La Parada, fins a finals de juny.

dimarts, 29 de març de 2011

Estoy aquí

Se quedó con la mirada fija en la punta de su propio zapato después de que éste aplastara con fuerza, pero con desgana, el cigarrillo apenas empezado. No conseguía apartar su imagen de su cabeza, se había incrustado en su cerebro: sus ojos, sus labios, la curva de sus hombros. No había pasado ni una hora desde que la había visto por primer vez –y, a lo peor, quizás sería la última– y, en cambio, era como si la hubiese conocido desde siempre. Su figura le envolvía por completo: se la imaginaba andando, leyendo, comiendo, riendo, creaba situaciones con ella siempre en el centro como si nada ni nadie más existiese. Y luego, como abducido, sin apartar los ojos de la punta de su zapato se soltó, se dejó llevar, se imaginó que la besaba, que le acariciaba los hombros, la cintura y después le besaba el cuello y le acariciaba los pechos. Después le besaba los pechos y le acariciaba la cintura y le besaba la boca, los ojos, los hombros y otra vez los pechos mientras acariciaba sus espalda... Entonces sintió un escalofrío, un aliento acercándose a su oreja y un susurro: estoy aquí.

dilluns, 7 de març de 2011

Seré breu

No passa, vola
És sorprenent que quan estem sense fer res es digui que estem matant el temps quan, de fet, és el temps qui amb tremenda precisió ens va matant a nosaltres.

Alternativa
Tot i així, hi ha altres maneres de matar el temps: estavellant rellotges contra la paret, per exemple.

Entelèquia 
Hi ha una cosa encara millor que la felicitat, i és saber exactament en què consisteix.

Actualització
"Vale más pájaro en mano que ciento virtuales".

Penjada
Està bé viure als núvols però, de tant en tant, s'ha baixar a reparar els danys.

dilluns, 28 de febrer de 2011

Nos hemos salvado

Tenemos asociado el previo rechinar de los neumáticos al frenar en el asfalto, con el estrepitoso sonido seco, latoso y arrastrado, con destellos de cristal en añicos, producido por el choque unos segundos después. A continuación, una sensación de silencio –que no es tal– como si la ciudad entera se parara completamente durante unos instantes. En una gran ciudad es raro el día que no hay más de un accidente: colisiones de coche contra coche, coche contra moto, moto contra furgoneta y, por supuesto, con los consiguientes daños colaterales en forma de personas. Por eso cuando, andando por la acera, cruzando un paso de peatones, o simplemente sentados en un banco, oímos el precario i angustiante rechinar en el asfalto, un escalofrío nos suspende en el aire durante esos pocos segundos previos al temible desenlace. Entonces, los unos sin dejar de andar, los otros sin moverse del banco e, incluso, algunos acelerando el paso al cruzar el semáforo, todos, experimentamos un ligero movimiento muscular en forma de mueca (¡mecachis!), un leve encogimiento de hombros (¡joder!), un súbito giro de cabeza o de medio torso temiendo la cercanía (¡casi me pilla!). Apenas un minuto después todo vuelve a la normalidad –anormal– dejando una estela de: alguien ha pringado, suerte que yo no pasaba por ahí, están todos locos, cualquier día me toca a mí... Y a lo lejos se empiezan a oír las sirenas de policía y ambulancias. ¡Uf! por esta vez no seremos nosotros quienes iremos en ellas. Una vez más nos hemos salvado.


diumenge, 20 de febrer de 2011

Seré breu

Cita
Alló que un pugui dir, pot arribar a tenir poc o nul interès, però si un mateix ho posa en boca d'un altre, pot tenir inclús credibilitat.  (Giovani Latesta)

De flors i de culs
N'hi ha que neixen amb la flor al cul i n'hi ha que, més tard o més d'hora, aprenen a posar-se-li. Finalment hi ha la resta, la immensa majoria, que van tota la vida amb el cul pelat. 

"Divino tesoro"
Mentre se és jove es fan moltes bogeries; la qüestió està en saber quan un deixa de ser-ho, per a ja deixar de fer-les.

Més és menys
L'augment de l'esperança de vida comporta invertir, cada dia, més temps i recursos en mantenir-se viu i disposar-ne de menys per a viure-la.