dilluns, 29 d’agost de 2011

A propòsit

(Ja ha estat publicat –en castellà– Però aquestes dates m'han suggerit, adaptant-lo, publicar-ho de nou)


Com si sempre fos la primera, ens capfiquem una i altra vegada cada primer de gener i cada setembre a la tornada de vacances, amb els nostres vells, nous o renovats propòsits de ser millors, millorar el nostre entorn i, de passada, el món en general. I ho fem sabent que en aquesta ocasió tampoc ho aconseguirem perquè també, com sempre, ens obstinem molt astutament– a cometre els mateixos o semblants errors. Res que no sapiguem. Fins i tot que aquests, els errors, són el nostre secret mecanisme de defensa per no tenir ni tan sols d'intentar seriosament assolir els objectius marcats. Quina feinada, sinó! D'altra banda, potser no sabéssim viure sense aquests cicles: proposar-se, relaxar-se i decaure, per tornar a proposar-se a un mateix en un engreixat vaivé vital que ens justifica com a éssers vius i pensants. Quan complicat que resulta, al final, viure! Pel que a mi respecta, en el meu afany per simplificar l'incomprensible, crec que aquest inici de curs no em proposaré absolutament res, per veure si així resulta més suportable. Encara que sense poder-ho evitar ja m'estic proposant abans d'hora. No hi ha manera.


divendres, 12 d’agost de 2011

Offside

Em vaig desfer de la televisió ja fa quasi nou anys i no he estat mai oient de radio, no obstant, sempre he llegit la premsa i em considero informat i amb opinió, al menys en el què és bàsic. Per altra part, degut a la meva ocupació professional veig a molt poca gent i, si no és per motius de feina, últimament gairebé no surto de casa; així és que l'única font d'informació que m'arriba de com marxa el món prové dels periòdics i, ves per on, porto unes setmanes sense comprar-lo, no sé perquè. I tampoc sé perquè però no m'agrada llegir-ne la versió digital. Resumint, en aquests moments no m'assabento ni tinc punyetera idea del què està passant en aquest fotut planeta, cosa que fins ara era impensable en algú que cada dia devorava la premsa de dalt a baix. 


No en va, doncs, aquests últims dies he començat a sentir-me cada cop una mica més offside; com si aquest esmentat món s'estigués parant poc a poc, sense pressa i sense comptar amb mi. D'alguna manera és una sensació complaent saber-se al marge encara que, al mateix temps, pressenti certa inseguretat. Inseguretat per si l'esmentat s'estigués parant de debò i plaer perquè, si a la fi es para del tot, no me'n assabentaré fins al mateix moment de l'hora H. 


Tota manera, la veritat és que em sento més relaxat al no saber el que uns determinats altres volen que sàpiga i, per descomptat, aquest offside, em beneficia amb més espai propi. (No descarto la possibilitat de que sigui jo qui s'estigui parant, és més, és altament probable. Sigui com sigui, no hi ha perquè fiar-se'n de res, i jo segueixo fent cua per un bitllet a Mart.)