dimecres, 28 de setembre de 2011

Microrelats

Q Ú E S T I Ó   D E   P R I N C I P I S

Perfeccionista
Arribada l'hora i veient que no s'ocupava l'última butaca lliure de la platea, el pianista decidí baixar de l'escenari i ocupar-la ell mateix. Era incapaç de tocar si hi havia un lloc vacant.

El secret millor guardat
Sense ser mut va estar tota la seva vida callat, sense dir ni fava; no volia que ningú sabés que ell no era ell. Quan va morir tothom va anar a l'enterrament de l'altre.

Amb la cara ben alta
Esgotat i abatut de perseguir en va la gallina que s'havia escapat, va decidir tancar-se ell mateix al galliner. No per masoquisme sinó com un acte de rebel·lia.


diumenge, 18 de setembre de 2011

Doncs, serà connatural


Han canviat moltes coses –i molt– els darrers tres mil anys (per no posar 2011), però una de les coses què roman intacte com si res hagués canviat, com si fos connatural a l'especie humana, és que el poder i els diners continuen estan en mans de molt pocs. Poquíssims! I quan la resta volem aconseguir –naturalment amb tot el dret– alguna cosa, ho hem de demanar també com sempre: al carrer, a munts i a crits. La resposta, com es pot comprovar, continua sent també la mateixa de sempre. Perquè no? si funciona. Com ho deia allò Bob Dylan? ...els temps estan canviant? Sí, els temps deuen estar canviant, però poca cosa més. 

Què ens pot induir a pensar que després de milers d'anys es pugui canviar –de cop– la situació, si els mites i els paradigmes que ens mouen també segueixen sent els mateixos? Mentre aquests no canviïn poc es pot esperar, els dels cales sempre seran més hàbils (m'estalvio el posar-los- hi més adjectius). Encara que si féssim el paral·lelisme amb el primer i el tercer món, potser a les hores hauríem de dir que som tots plegats molt hàbils (continuu estalviant-me adjectius). Doncs, serà que serà. Hauré perdut la fe en la humanitat? No –la fe la tinc per a altres romanços– només he canviat d'idea. Bona nit.


Naturalesa viva 

dijous, 8 de setembre de 2011

Microrelats



Ennuegat

No va haver-hi temps per a res. Va emergir finalment del mar –amb el seu vestit de neoprè recent estrenat– va pujar a la llanxa que l'estava esperant, va aspirar dues glopades d'aire, i la falta d'aigua va acabar amb ell en pocs segons. 


Cremada

Estava prenent el sol al balcó abillada tan sols amb els auriculars i la música a tope; el sol era abrasador. Només va saber que estava en perill quan va veure l'escala dels bombers traient el cap per la barana just davant seu.


El cent i un peus

Els hi va contar infinitat de vegades i sempre li sumaven cent i un peu. Finalment, cansat i contrariat, n'hi va tallar un; el què per suposat estava de més. Era un rara avis el nen, i el centpeus, des a les hores, un centpeus coix.