dijous, 8 de setembre de 2011

Microrelats



Ennuegat

No va haver-hi temps per a res. Va emergir finalment del mar –amb el seu vestit de neoprè recent estrenat– va pujar a la llanxa que l'estava esperant, va aspirar dues glopades d'aire, i la falta d'aigua va acabar amb ell en pocs segons. 


Cremada

Estava prenent el sol al balcó abillada tan sols amb els auriculars i la música a tope; el sol era abrasador. Només va saber que estava en perill quan va veure l'escala dels bombers traient el cap per la barana just davant seu.


El cent i un peus

Els hi va contar infinitat de vegades i sempre li sumaven cent i un peu. Finalment, cansat i contrariat, n'hi va tallar un; el què per suposat estava de més. Era un rara avis el nen, i el centpeus, des a les hores, un centpeus coix.