divendres, 28 de gener de 2011

El GPS

Tenia un matí de bojos: tres reunions, dues signatures, visita al psicoanalista, i dinar amb uns clients. Feia tard i vaig agafar un taxi. Li vaig donar l'adreça, i abans d'arrancar, la va introduir al GPS. Vaig trucar a la secretària per avisar que em retardava i em vaig posar a repassar els informes per a la primera reunió. Passada una estona em vaig adonar que no anàvem en bona direcció. Li  ho vaig comentar al taxista, fent-me el despistat (per no ferir sensibilitats) i em va asseverar: «anem bé, el GPS no s’equivoca» (el beneit GPS no parava de donar indicacions en veu alta, «a cent metres giri a la dreta» i moments després «ara, giri a la dreta») Vaig quedar desconcertat i bocabadat: m’estava prenent el pèl o allò anava de veres? Per uns moments em vaig sentir presoner d’aquell parell; l’un donant ordres sense parar i l’altre obeint cegament. Veient el caire que agafava l’assumpte, i abans d’aclarir el malentès amb el taxista, vaig trucar novament a la meva secretària per a què comencessin sense mi. Ella em va voler tranquil·litzar amb un «no es preocupi per res, tot està controlat» i, més que tranquil·litzar-me, em va desconcertar encara més. Però, anem per parts, ara tocava resoldre el més important: aconseguir arribar-hi. Em vaig dirigir al taxista de nou però només obrir la boca em va dir, molt cordialment, «no es preocupi per res, tot està controlat, el GPS no s’equivoca». No li vaig respondre, estava estorat: era jo qui ho tenia sempre tot controlat, i era jo qui mai s’equivocava. Mai m’havia trobat en una situació semblant, no sabia que dir. El taxi va parar davant la porta principal del que semblava un balneari, on m’hi esperaven dues persones somrients i amb bata blanca. Em sembla que va anar així, ara no ho recordo prou bé. Ja fa tres anys que hi sóc i no vull ni sentir-ne parlar dels GPS.