diumenge, 13 de febrer de 2011

S'equivoquen

Durant molts anys vaig estar convençut que el que hi havia a un costat i a l'altre del mirall era jo mateix; mai se m'hagués acudit plantejar-me la possibilitat de que podes no ser així. No recordo haver-ne parlat mai expressament amb ningú però hagués posat la mà al foc conforme aquest era el convenciment general: el què hi ha a un i l'altre costat del mirall és una mateixa persona; una de carn i ossos –la què decideix– i l'altra, la fidel projecció de la seva imatge en el vidre. I vull remarcar, que jo mai hagués dubtat per mi mateix d'una veritat tan absoluta, va ser la contundència dels fets el que em va treure la vena dels ulls. Fou un dia en que, mentre em rentava les dents, va sonar el telèfon i el del mirall digué: "No et preocupis, ja l'agafo jo". Li vaig preguntar si havia estat ell qui havia parlat així, i així m'ho confirmà. Des a les hores ja no vaig viure sol (i no explicaré detalls). Des que estic aquí, però, no em deixen tenir miralls a la meva habitació, diuen que ara estic amb més gent i  suficientment acompanyat, que ja no el necessito, el mirall. Ah, però s'equivoquen. (No saben el què es perden els que encara no han descobert el seu company de mirall)