dissabte, 29 de desembre de 2012

Virtual. Cosas de allí, de 'la nube'

Pragmático
Se autoescaneó, se subió a 'la nube' pensando encontrarse allí con sus amigos y, una vez allí, se encontró más solo que un dígito. Sonó el despertador, lo apagó, y visto que aquí todo continuaba igual se dio la vuelta y siguió durmiendo. Prefirió quedarse allí, en 'la nube', a esperar, aunque tuviese que estar solo; tarde o temprano llegarían.

Desencanto 
Harto de chatear con su novia decide subirse a 'la nube' para, por fin, estar a su lado. Una vez allí descubre que todos los bits son idénticos, que es imposible distinguir uno de otro. Regresa hecho un lío y se lía con la primera que encuentra. Nunca más vuelve a chatear.

Y ahora qué
Año 2025. Doce años después de la gran hecatombe, un equipo de ingenieros chinos consigue rescatar 'la nube'. Por fin se podría saber qué pasó en los minutos previos al gran apagón virtual. Al cabo de casi dos meses de infructuosos esfuerzos descubren, anonadados, que el mundo ya no existe, que son ellos los que están allí, en 'la nube'.



dijous, 6 de desembre de 2012

After bite

Miro como el gato mira. Miro atentamente como él atentamente mira algo que yo no veo y que, por los movimientos que él describe con la cabeza, ese algo que yo no veo, vuela. Quizás, quien sabe, un fantasma. Un fantasma que yo, como la mayoría de los humanos que no estamos capacitados para verlos, no veo pero que estar está, existe –a su manera– y vuela; el gato lo ve. Y si no es así, una de dos: o el gato está loco o el loco de remate soy yo (hay veces que dudo de quien es qué de los dos); no siempre está tan claro. En esta ocasión, sin embargo, no hay duda, no hay enigma, ni el gato está loco ni hay tal fantasma, sólo un mosquito que, aunque sigo sin verlo, ya lo noto, pues ya me ha picado. Lo mismo nos pasa a los consumidores-espectadores de esta parte de acá con el gobierno –el qué sea– que, mientras miramos como este hace ver que hace sin que seamos capaces de ver lo que hace ver que hace, de repente, nos pica la economía –por decir algo–. Y ahí la hemos jodido, el After Bite no nos sirve.




dilluns, 3 de desembre de 2012

Jodida biología


Me protegeré de ti, me dije.
Me protegí pero, ya viste,
la testosterona pudo más
y tus feromonas hicieron el resto.


Te amaré, me dije.
I te amé. Pero ya ves:
de vuelta con la testosterona.
Más, ay, esta vez, son otras las feromonas.

La amaré, me he dicho...

(jodida testosterona,
deliciosas feromonas)


Del poemari Del jodido amor

diumenge, 25 de novembre de 2012

Una palla en ull propi. O una errada?


(mental –la palla– no pas l'ull) 


Una de les diferències que més ens distingeix respecte d'els altres animals d'aquest planeta és que els humans podem decidir. Decidir i equivocar-nos. Aquesta és per a mi una de les millors coses que té això de viure: el lliure albir (la pròpia raó de ser). Poder decidir en cada segon i, tantmateix,  poder fer el què havíem decidit de no fer. És extraordinari. Conseqüentment, però, venen els resultats de la decisió presa i no sempre seran del nostre agrad, no sempre les coses sortiran com hem planejat. Sovint errem, i sovint no aprenem de l'errada. 

Però no és exacte dir que podem decidir: estem obligats a decidir tant sí com no. No hi ha alternativa, no podem 'no decidir': hem d'actuar, doncs actuar és viure, el contrari és paràlisi cerebral. No podem decidir, però el què sí podem és 'escollir' què decidim: A o Z (amb tot l'abecedari pel mig), i d'això sí en som responsables. I aquí sí que ens hem de mullar, hem d'escollir per on tirar. 

Podem escollir fer el què ens xiuxiueja la intuïció o escollir fer el que ens diuen els canons i les pors diverses generalment infundades... Dubtar, quina feinada! (vindicació del dubte en un altre capítol/palla/errada). Jo entenc que, a priori –i amb un mínim de sentit comú–, les possibilitats d'equivocar-se son les mateixes, escollim el què escollim; en canvi, si no correm el risc no sabrem mai de què som capaços Perquè no provar, doncs, de fer el què ens diu la intuïció?. (No és de Perogrullo dir que sense els milers de persones que s'han arriscat i s'han equivocat abans de nosaltres no estariem on estem: arriscar-se, equivocar-se és evolucionar.) 

Els gats, per exemple, deuen ser tant ancestrals com el humans i jo diria que no han evolucionat pas tant com nosaltres. Convisc amb un d'ells –el Miu– i, des de la meva perspectiva i observació diària, puc assegurar que ell és incapaç d'equivocar-se, no l'erra mai. I això no vol dir que sigui perfecte –que avorrida, la perfecció–, sinó que no té la possibilitat d'escollir. (Tot i així, però, si en algun moment pot semblar que la pífia, no veig en ell cap símptoma de penediment ni cap altra expressió que pugui fer pensar que assumeix l'errada; en tot cas, tossut, hi torna. En això, a vegades, em recorda la nostra espècie.)

Doncs, bé, reivindico el dret a equivocar-me; i fins i tot a morir –en un acte heroic– com a conseqüència d'una errada –i millor si és d'un orgasme–, si això significa haver fet el què creia/volia fer. Què carall, no vull ser com el Miu!






dissabte, 10 de novembre de 2012

Des del llit


Com si sabessis
—que jo sé que tu saps—
que això és el que vull,
m’estires cap al llit
amb ulls ardents i esbiaixats.
               
                Ai, déu!
                Què pretens?


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)



dijous, 25 d’octubre de 2012

Documental


Estava veient un documental de la BBC sobre el planeta Terra; ja sabeu, flora, fauna, i micro i macro... maravelles amb les quals compartim espai terrenal –i que en grandíssima part desconeixem– mostrades amb les més noves tecnologies i un know how impecable: un delit. En una de les seqüències, uns centenars de búfals corren en ramat a l'espantada davant uns quants lleons afamats i envalentits. Les imatges vistes a vol d'ocell son d'una bellesa exultant, no cal dir-ho, doncs tots n'hem vist d'aquests documentals i som sabedors dels seus mèrits. De cop, els meus ulls d'espectador perplex i bocabadat es queden en stand by: perquè els búfals no deixen de córrer, s'aturen i planten cara als lleons? Son infinitament superiors en nombre i físicament més grans, bastaria que només una vintena o fessin i n'hi hauria prou per a que els cinc o sis lleons –per més reis que siguin– abandonessin el setge i es retiressin amb la cua entre cames. Incomprensiblement no ho fan. No ho fan perquè no estan programats per a fer-ho, la naturalesa –sàvies raons tindrà– no els ha preparat per a aquest supòsit, no s'hi enfrontaran, no hi ha alternativa. I així, dia radera dia es consuma el –finalment carnicer– ritual gracies al qual es manté l'equilibri entre les espècies d'aquest nostre planeta –diuen–. D'acord, res de nou. I si canviem els actors i ho situem tot a una escala més propera: llops i ovelles, guineus i gallines, la cruel i desmesurada sangria, tot i que ens desagradi, encara ens sobtarà menys. Hi estem acostumats. Que la presència d'un sol llop o una sola guineu pugui amb tota la pau d'un ramat d'ovelles o un corral de gallines (galls inclosos) és un fet que tenim plenament assumit com a natural, no podem fer-hi res.

Ara provem de portar el binomi a un altre terreny, i amb actors més propers encara. Imaginem-nos en lloc de lleons i búfals, llops i ovelles, a nosaltres mateixos i la policia en una manifestació; la societat civil (?) i els mercats (o el què correspongui); fins i tot l'Església i els seus feligresos; imaginem si voleu, també, polítics i vassalls, i veurem com la situació és sempre la mateixa: uns quants –molt pocs– acollonint i acorralant a una gran majoria d'insolents que no escarmenten. La relació de forces i les actituds son la mateixa que en el cas dels búfals i lleons, sí, però no els motius, no les raons. O potser també en el nostre cas així ho ha disposat la naturalesa? Serà que ja venim al món genèticament programats per a aquest destí? De veritat que no podem fer-hi res? Disculpeu si peco d'ingenuïtat, ja sé que la història... però, voleu dir que potser tots plegats no anem una mica massa sobrats de pors?.

(...i si hi hagués una BBC extraterrestre que ens estigués gravant en un documental? Quina vergonya!)














Curiosament la policia fa servir la mateixa estratègia que els lleons: espantar i disgregar el ramat, atacar després en grup el búfal que es queda apartat o endarrerit, i festí comunitari final. Mateixa estratègia, encara que diferents raons de ser.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Quizás alguien

Quizás te amé. Quizás te ame ahora.
Quizás sólo te deseé. No sé
Tú me amaste, sí, quizás sin saberlo.
Quizás, desde donde estés, aún me ames.

Yo te adoré, sí, me diluí en tu ser.
Bebía todo de ti, me perdía sin ti. No fui. 
Tú sí. Fuiste mi lecho, mi camino, mi aliento.
Sin ti nada funcionaba  –y aún, hoy, nada es nada–

Que oscuros son ahora los días, aún sin amarte.
Que fulgurantes aquellos en que te deseaba.
No sabemos a dónde va el amor cuando se aleja.  
Ni siquiera sabemos si se va, o si sólo nos deja.


¿Hay algún lugar, alguna plaza, donde encontrarle?
¿Un bar, un restaurante? ¿Algún tugurio? 
¿Quizás un burdel? ¿Alguien sabe de alguien?
Me duele no amarte.


Del poemari Del Jodido amor

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Control remot


Va néixer amb data de caducitat. Bé, com tothom té la seva pròpia, però el seu cas era ben diferent: la duia estampada a la natja dreta. Els caràcters eren clarament visibles per un canvi de color de la pell i, de fet, hauria pogut  passar per un tatuatge si no fos perquè de ser així deuria d'haver estat un tatuatge prenatal, doncs ja el duia quan va treure el cap a la vida extra-uterina. Des del primer moment els metges, perplexes, no es posaven d'acord en quina podria ser la naturalesa dels fets i no pensaven pas ni remotament que pugues tractar-se d'una data de caducitat –quina aberració– en tot cas podria referir-se a la data de naixement i aleshores la criatura s'hauria avançat un parell o tres de dies; tot i així era inexplicable. Els pares, no cal dir-ho, estaven desolats: perquè els hi havia de tocar a ells aquest número? L'assumpte es portava des de tots els estaments amb la màxima discreció, es va crear un gabinet de crisi, i la família i el personal sanitari van ser aïllats per tal de que la noticia no transcendís. I així estant les coses, a l'espera del què pugués passar la data assenyalada, les hores es feien interminables tant per a la ciència, –impotent– com per a l'astorada família que no sortia del xoc. Mentre tant, la criatura, que estava sota una observació estricta i constant, tenia tots els símptomes de ser un ésser ben normal i sa; buscava la mamella amb tant desesper com ho fan tots i plorava ni més ni menys que ho fan els altres. Però com que, per més lent que transcorri, el temps ni perdona ni s'atura, va arribar el dia anunciat enxampant a tots ells amb el cul ben estret, tots menys l'interfecte causant del daltabaix que seguia xumant i bramant cada cop que tocava, absolutament aliè al què estava succeint. I va succeir: al minut exacte que es complien dos dies justos del naixement va deixar de xuclar, es va posar primer de quatre potes i després de peu dret, i va proferir amb veu  aguda però dicció perfecte, "Això no és res, jo sóc el primer, l'assaig. Prepareu-vos, doncs en venen més." Acte seguit es vestí amb la robeta que els pares havien dut a la canastreta i sortí decidit de l'habitació –com qui sap molt bé on va– camí de l'ascensor deixant tots els presents bocabadats. Sí, va ser el primer, en van venir molts més i ara ens governen. (I el que crea més inquietud és que diuen que son immortals.)


dimecres, 10 d’octubre de 2012

Des del llit


Tu encara no ho saps,
però tu
ja has estat meva.
No saps, encara,
que t'he besat el pit,
els ulls, la boca.
Ni t'imagines
que t'he menjat sencera.
O sí?


        No te m'acostis tant
        o anirà de veres


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)


























dimarts, 25 de setembre de 2012

El seu planeta
























Això no hagués passat mai al meu planeta, digué,
i acte seguit es fongué.


dimecres, 19 de setembre de 2012

Parlant de gambes


Hi ha vegades en que un està parlant sobre alguna cosa molt concreta –sovint com a resposta a una pregunta de l'interlocutor– i de sobte, sense més preàmbul, aquest, comença a parlar d'una altra cosa. No interromp dins d'un marc dialèctic, fent referència al que un està expressant, sinó que comença un nou discurs a les antípodes del tema i amb una naturalitat que ratlla l'insult. D'entrada sembla obvi que l'interlocutor no està escoltant o no li interessa el què un diu, però potser és més raonable pensar que ni tan sols sàpiga que se li està parlant a ell, sinó no interrompria d'una manera tan injustificable i faltant a tan mínimes normes de l'educació. Perquè, per a més inri, l'esmentat, sol ser família, amic, conegut, algú amb el què  s'hi té tracte habitual. Però encara té més suc doncs, si se li fa notar la circumstància, respon –amb tota naturalitat, també, i més insultant encara– un "ai, disculpa... continua, continua", com si realment li estès interessant el discurs. Està clar que a partir d'aquí es fa dificultós seguir parlant amb aquella persona sense sentir-se amb cara d'idiota. Això passa, i a mi em passa cada cop amb més freqüència; serà que el meu discurs interessa cada vegada menys. 




En un ordre semblant, recordo una escena de La Vía Láctea de Luis Buñuel on dos pelegrins que fan el Camí de Santiago paren per a menjar. De sobte, un li pregunta a l'altre: "Tu hi creus en l'existència de Déu?. I el col·lega, com si res, li respon: "Passa'm una altra gamba". Una forma senzilla i intel·ligent de fer-se el sort!. Jo ja els hi he explicat l'escena fílmica als meus amics de tal manera que quan a les seves pregunts els hi responc "Passa'm una altra gamba", ja saben el què vull dir.

Us passo una gamba?



dissabte, 23 de juny de 2012

Una muerte traidora


Sabía que era el momento, sabía que ella iba a venir pero no sabía ni por donde ni cuando. Él había llegado hasta aquella colina en coche; hasta aquí podía presumir de haber sorteado todas las predicciones, no moriría en un accidente de tráfico. Una vez en el lugar, buscó el árbol más alto y se encaramó en él, desde allí podía ver todo el valle. Con el sol ya declinando, el paisaje se fue tiñendo de claroscuros cada vez menos claros y de sombras cada vez más ausentes. Al margen de que el crepúsculo fuese el más bello o no, lo primordial era poder vislumbrar claramente los caminos por donde ella podría arribar; oscurecía demasiado deprisa para su gusto y tenía que poder verla para poder esquivarla. Aún así, conocía bien la zona y sus senderos y no le fue difícil localizarlos. Después buscó la rama del árbol que le ofreciese el mejor ángulo de visión y se sentó en ella a esperar, sabía que sólo podía venir por uno de los dos senderos que flanqueaban el llano y, con la mirada clavada en ellos, ya sólo le faltaba saber cuando. Estaba inquieto, la imprevisión siempre le producía ansiedad, pero no tardó en oscurecer y no tuvo que esperar demasiado. Fue algo muy fugaz: le pareció ver el reflejo de la luna en algo que no identifico; perdió el equilibrio y, al chocar contra el suelo, justo antes que su cabeza diese con el capó de su propio coche, la vio. Era ella, estaba allí y la luna se reflejaba en su daga. Que traidora –pensó él, antes de expirar– a veces da pistas pero nunca tantas como para poder evitarla.


dimarts, 5 de juny de 2012

Como un loco

Más tarde, ya en la cama, me di cuenta de dos cosas:
de lo mucho que, sin reconocerlo, te extrañaba,
y de lo muy necio que era  –quizás un loco.
A media noche desperté de súbito, vacío y vacío el lecho.
Despierto como si ya las nueve fueran 
(pero no, todavía quedaba un trecho),
extrañado de todo –de mi también.
Temiendo volver al dormir, volver al sueño
para despertar después, de nuevo, pero sin nada nuevo,
con el mismo vacío, con el mismo techo,
con la misma extrañeza de mi –de ti también– de todo.
Y, ¿para qué? ¿Para empezar un nuevo día? 
¿Sólo, otra vez? Tampoco eso era nuevo. 
Nada nuevo: me dormí.
Ahora, con el café de media mañana,
me parece un remoto sueño. Un sueño que quizás tuve
o es, quizás, ahora que sueño.
Nunca sabré si has existido, si existes, o si eres Morfeo. 
Aunque, la verdad, poco importa:
esta noche te haré el amor como nunca –como siempre–
como un loco. Como un loco que teme despertar cuerdo
o como un cuerdo que se esté volviendo loco.

Ya nunca sabré qué hubiera sido el no conocerte.


Del poemario Del Jodido amor


divendres, 18 de maig de 2012

Sí !




I de sobte una mulata
farcida i ajustada
movent el món 
al ritme del seu cul. 
Ja és primavera?

             Metereologia



dilluns, 7 de maig de 2012

Memorable





















...i rodàvem per la gespa i el teu sexe i el meu junts, 
hòstia tu quina festa. Memorable


dimecres, 28 de març de 2012

Ya hablaremos


Hablando de amor: 
¿Cuánto amor hay en la palabra amor? 
¿Cuánto amor hay en quien la pronuncia? 
Si hablamos de amor, ¿amamos? 
Si hacemos el amor, ¿amamos? 
¿Dónde, cuándo es amor? 
Ya, pero ¿de qué estamos hablando? 
¿De dónde viene, desde cuándo? 
¿Dónde se encuentra, está a la venta? 
Si prometo amarte, ¿quiere decir que aún no te amo? 
¿Cómo lo sabes, cómo lo sé
Ya, pero ¿qué me estás diciendo? 
Hablemos, ¿me amas? 
¿A quién más amas? ¿A quién amas más?
¿Cómo lo puedes saber? ¿Hay manuales? 
¿Es recargable? 
Amémonos, ¿por donde empezamos? 
Si te digo que te amo, ¿me amarás? 
¿Te gusta amar? ¿Te gusta que te amen? 
¿Amor? ¿Dónde, cuándo lo oíste por primera vez? 
¿Te gustó
¿Sabes si duele? ¿Te ha dolido alguna vez? 
Ah, amor, amor... dime, ¿puedes hablar?


Del poemario Poemas del jodido amor