dijous, 25 d’octubre de 2012

Documental


Estava veient un documental de la BBC sobre el planeta Terra; ja sabeu, flora, fauna, i micro i macro... maravelles amb les quals compartim espai terrenal –i que en grandíssima part desconeixem– mostrades amb les més noves tecnologies i un know how impecable: un delit. En una de les seqüències, uns centenars de búfals corren en ramat a l'espantada davant uns quants lleons afamats i envalentits. Les imatges vistes a vol d'ocell son d'una bellesa exultant, no cal dir-ho, doncs tots n'hem vist d'aquests documentals i som sabedors dels seus mèrits. De cop, els meus ulls d'espectador perplex i bocabadat es queden en stand by: perquè els búfals no deixen de córrer, s'aturen i planten cara als lleons? Son infinitament superiors en nombre i físicament més grans, bastaria que només una vintena o fessin i n'hi hauria prou per a que els cinc o sis lleons –per més reis que siguin– abandonessin el setge i es retiressin amb la cua entre cames. Incomprensiblement no ho fan. No ho fan perquè no estan programats per a fer-ho, la naturalesa –sàvies raons tindrà– no els ha preparat per a aquest supòsit, no s'hi enfrontaran, no hi ha alternativa. I així, dia radera dia es consuma el –finalment carnicer– ritual gracies al qual es manté l'equilibri entre les espècies d'aquest nostre planeta –diuen–. D'acord, res de nou. I si canviem els actors i ho situem tot a una escala més propera: llops i ovelles, guineus i gallines, la cruel i desmesurada sangria, tot i que ens desagradi, encara ens sobtarà menys. Hi estem acostumats. Que la presència d'un sol llop o una sola guineu pugui amb tota la pau d'un ramat d'ovelles o un corral de gallines (galls inclosos) és un fet que tenim plenament assumit com a natural, no podem fer-hi res.

Ara provem de portar el binomi a un altre terreny, i amb actors més propers encara. Imaginem-nos en lloc de lleons i búfals, llops i ovelles, a nosaltres mateixos i la policia en una manifestació; la societat civil (?) i els mercats (o el què correspongui); fins i tot l'Església i els seus feligresos; imaginem si voleu, també, polítics i vassalls, i veurem com la situació és sempre la mateixa: uns quants –molt pocs– acollonint i acorralant a una gran majoria d'insolents que no escarmenten. La relació de forces i les actituds son la mateixa que en el cas dels búfals i lleons, sí, però no els motius, no les raons. O potser també en el nostre cas així ho ha disposat la naturalesa? Serà que ja venim al món genèticament programats per a aquest destí? De veritat que no podem fer-hi res? Disculpeu si peco d'ingenuïtat, ja sé que la història... però, voleu dir que potser tots plegats no anem una mica massa sobrats de pors?.

(...i si hi hagués una BBC extraterrestre que ens estigués gravant en un documental? Quina vergonya!)














Curiosament la policia fa servir la mateixa estratègia que els lleons: espantar i disgregar el ramat, atacar després en grup el búfal que es queda apartat o endarrerit, i festí comunitari final. Mateixa estratègia, encara que diferents raons de ser.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Quizás alguien

Quizás te amé. Quizás te ame ahora.
Quizás sólo te deseé. No sé
Tú me amaste, sí, quizás sin saberlo.
Quizás, desde donde estés, aún me ames.

Yo te adoré, sí, me diluí en tu ser.
Bebía todo de ti, me perdía sin ti. No fui. 
Tú sí. Fuiste mi lecho, mi camino, mi aliento.
Sin ti nada funcionaba  –y aún, hoy, nada es nada–

Que oscuros son ahora los días, aún sin amarte.
Que fulgurantes aquellos en que te deseaba.
No sabemos a dónde va el amor cuando se aleja.  
Ni siquiera sabemos si se va, o si sólo nos deja.


¿Hay algún lugar, alguna plaza, donde encontrarle?
¿Un bar, un restaurante? ¿Algún tugurio? 
¿Quizás un burdel? ¿Alguien sabe de alguien?
Me duele no amarte.


Del poemari Del Jodido amor

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Control remot


Va néixer amb data de caducitat. Bé, com tothom té la seva pròpia, però el seu cas era ben diferent: la duia estampada a la natja dreta. Els caràcters eren clarament visibles per un canvi de color de la pell i, de fet, hauria pogut  passar per un tatuatge si no fos perquè de ser així deuria d'haver estat un tatuatge prenatal, doncs ja el duia quan va treure el cap a la vida extra-uterina. Des del primer moment els metges, perplexes, no es posaven d'acord en quina podria ser la naturalesa dels fets i no pensaven pas ni remotament que pugues tractar-se d'una data de caducitat –quina aberració– en tot cas podria referir-se a la data de naixement i aleshores la criatura s'hauria avançat un parell o tres de dies; tot i així era inexplicable. Els pares, no cal dir-ho, estaven desolats: perquè els hi havia de tocar a ells aquest número? L'assumpte es portava des de tots els estaments amb la màxima discreció, es va crear un gabinet de crisi, i la família i el personal sanitari van ser aïllats per tal de que la noticia no transcendís. I així estant les coses, a l'espera del què pugués passar la data assenyalada, les hores es feien interminables tant per a la ciència, –impotent– com per a l'astorada família que no sortia del xoc. Mentre tant, la criatura, que estava sota una observació estricta i constant, tenia tots els símptomes de ser un ésser ben normal i sa; buscava la mamella amb tant desesper com ho fan tots i plorava ni més ni menys que ho fan els altres. Però com que, per més lent que transcorri, el temps ni perdona ni s'atura, va arribar el dia anunciat enxampant a tots ells amb el cul ben estret, tots menys l'interfecte causant del daltabaix que seguia xumant i bramant cada cop que tocava, absolutament aliè al què estava succeint. I va succeir: al minut exacte que es complien dos dies justos del naixement va deixar de xuclar, es va posar primer de quatre potes i després de peu dret, i va proferir amb veu  aguda però dicció perfecte, "Això no és res, jo sóc el primer, l'assaig. Prepareu-vos, doncs en venen més." Acte seguit es vestí amb la robeta que els pares havien dut a la canastreta i sortí decidit de l'habitació –com qui sap molt bé on va– camí de l'ascensor deixant tots els presents bocabadats. Sí, va ser el primer, en van venir molts més i ara ens governen. (I el que crea més inquietud és que diuen que son immortals.)


dimecres, 10 d’octubre de 2012

Des del llit


Tu encara no ho saps,
però tu
ja has estat meva.
No saps, encara,
que t'he besat el pit,
els ulls, la boca.
Ni t'imagines
que t'he menjat sencera.
O sí?


        No te m'acostis tant
        o anirà de veres


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)