dijous, 25 d’octubre de 2012

Documental


Estava veient un documental de la BBC sobre el planeta Terra; ja sabeu, flora, fauna, i micro i macro... maravelles amb les quals compartim espai terrenal –i que en grandíssima part desconeixem– mostrades amb les més noves tecnologies i un know how impecable: un delit. En una de les seqüències, uns centenars de búfals corren en ramat a l'espantada davant uns quants lleons afamats i envalentits. Les imatges vistes a vol d'ocell son d'una bellesa exultant, no cal dir-ho, doncs tots n'hem vist d'aquests documentals i som sabedors dels seus mèrits. De cop, els meus ulls d'espectador perplex i bocabadat es queden en stand by: perquè els búfals no deixen de córrer, s'aturen i planten cara als lleons? Son infinitament superiors en nombre i físicament més grans, bastaria que només una vintena o fessin i n'hi hauria prou per a que els cinc o sis lleons –per més reis que siguin– abandonessin el setge i es retiressin amb la cua entre cames. Incomprensiblement no ho fan. No ho fan perquè no estan programats per a fer-ho, la naturalesa –sàvies raons tindrà– no els ha preparat per a aquest supòsit, no s'hi enfrontaran, no hi ha alternativa. I així, dia radera dia es consuma el –finalment carnicer– ritual gracies al qual es manté l'equilibri entre les espècies d'aquest nostre planeta –diuen–. D'acord, res de nou. I si canviem els actors i ho situem tot a una escala més propera: llops i ovelles, guineus i gallines, la cruel i desmesurada sangria, tot i que ens desagradi, encara ens sobtarà menys. Hi estem acostumats. Que la presència d'un sol llop o una sola guineu pugui amb tota la pau d'un ramat d'ovelles o un corral de gallines (galls inclosos) és un fet que tenim plenament assumit com a natural, no podem fer-hi res.

Ara provem de portar el binomi a un altre terreny, i amb actors més propers encara. Imaginem-nos en lloc de lleons i búfals, llops i ovelles, a nosaltres mateixos i la policia en una manifestació; la societat civil (?) i els mercats (o el què correspongui); fins i tot l'Església i els seus feligresos; imaginem si voleu, també, polítics i vassalls, i veurem com la situació és sempre la mateixa: uns quants –molt pocs– acollonint i acorralant a una gran majoria d'insolents que no escarmenten. La relació de forces i les actituds son la mateixa que en el cas dels búfals i lleons, sí, però no els motius, no les raons. O potser també en el nostre cas així ho ha disposat la naturalesa? Serà que ja venim al món genèticament programats per a aquest destí? De veritat que no podem fer-hi res? Disculpeu si peco d'ingenuïtat, ja sé que la història... però, voleu dir que potser tots plegats no anem una mica massa sobrats de pors?.

(...i si hi hagués una BBC extraterrestre que ens estigués gravant en un documental? Quina vergonya!)














Curiosament la policia fa servir la mateixa estratègia que els lleons: espantar i disgregar el ramat, atacar després en grup el búfal que es queda apartat o endarrerit, i festí comunitari final. Mateixa estratègia, encara que diferents raons de ser.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola benvolgut! El teu símil és perfecte. El lleó és un ésser indeterminat que no té una sino moltes cares. Hi ha el lleó i ha els aprenents de lleó, que li serveixen i li fan la feina. Els aprenents de lleó sí tenen cara: són els banquers, els polítics, els empresaris de grans empreses o multinacionals, etc. Ells fan la feina bruta que consisteix que no li falti mai el seu aliment, o d'altra manera, els privilegis.
I sí, som molts però actuem com a ramat perquè una de les funcions dels servidors, d'aquells dels que coneixem les cares, és fer el possible perquè no accedim mai a les eines del poder, ni tans sols a les més barroeres com són les armes.
Poble espantat, excepte quan les coses van "bé". Llavors el poble somnia i es creu un deu a l'univers.

Tot plegat és una enganyifa, on el lleó passa a denominar-se Diable en la vessant religiosa. Recorda que el Diable li va dir a Jesús que si li feia lloança li regalava el "món". El Diable, benvolgut, sovint no té cua ni peülles de cabró.

Una abraçada, com de Teletubi. I que no manqui mai la reflexió.

Jacint Pau ha dit...

El cas és que el ramat mai plantarà cara al lleó. Quan va bé perquè tot son flors i violes i quan van mal dades perquè el ramat té un problema greu: el problema dels ramats és que necessiten un pastor, i aquí ja l'hem cagat. Doncs, probablement, el pastor aviat serà corromput pel lleó i tots a pasturar una altra vegada. Hi deu haver pastors honestos?

Gracies pel teu comentari, benvolgut, una abraçada.

Anònim ha dit...

I el lleó, que sap que el ramat necessita un pastor sempre en té un a punt per fer la feina. És allò que en diuen: lobo con piel de cordero.
Ara, podria fer una llarga llista de "pastors" que tu, de ben segur coneixes sobradament.
Doncs això, una abraçada!