dissabte, 10 de novembre de 2012

Des del llit


Com si sabessis
—que jo sé que tu saps—
que això és el que vull,
m’estires cap al llit
amb ulls ardents i esbiaixats.
               
                Ai, déu!
                Què pretens?


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut, una determinada preocupació m'envaeix mentres vaig mirant el racó al peu del teu llit. Fixa't que m'adono que tens dos problemes, un al costat de l'altre. I tots dos tenen a veure amb dues situacions i un mateix escenari: dues portes a tocar del llit. Ja no és, només, el fet del poc espai en el que et mous quan ets a la cambra dels somnis i de les realitats, és la manca de possibilitats que t'ofereixen.

Que la porta de l'habitació sigui a tocar dels peus del llit et deu d'haver col·locat en situacions ben fotudes. Amb aquest escenari, els hi dónes a elles l'opció de la fugida excessivament fàcil. Dubto molt que cap dona vulgui fugir de tu, en tot cas no tornaran, però fugir no els hi cal. El teu discurs és entretingut i totes agraeixen una conversa viva i entremaliada. El problema és quan, algunes d'elles, volen fugir perquè necessiten un altre tracte.

Els espais on tenim el catre fornicador han de ser generosos. Cal espai pel joc, cal espai per afavorir una fugida que només demana una captura salvatge, una mostra de la necessitat que tenim d'ella, de quant la desitgem que som capaços de fer qualsevol acció que la mantingui al nostre costat. Ara no em diràs que mai has tingut al teu costat una dona que, en determinat moment, quan l'escenari es va convertint en conegut i repetitiu ha fet el gest de marxar, de deixar-te, mig nua, amb una brusa mal col·locada i les sabates a la mà però amb els peus nus, amb unes passes delicadament llargues i inacabables… esperant que tu et llencessis cap a ella amb l'objectiu de retenir-la encara que sigui amb el fet desesperat de subjectar-la pels peus, fer-la caure i allà mateix, al terra, actuar com un mascle excitat que no permet la fugida de la desitjada femella.

O, com tu molt bé dius, però a l'inrevés, estirar-la, fer-la tornar cap el llit amb ulls ardents i esbiaixats. Si no ho has comprovat, hauries d'intentar-ho. Són poques les dones que plantegen aquest joc, però quan en trobes una no la deixes escapar sense lluitar amb qualsevol de les opcions físiques que són al teu abast. Això sí, han de ser físiques. Aquestes perles tan exquisides, comencen per deixar-se seduir amb les paraules però necessiten un treball físic consistent per saber-se desitjades i estimades. Mirar-les als ulls quan acaben de ser pillades en l'últim moment pels turmells o pels canells, abatudes, sotmeses, és una plaer inabastable per a tu i per a elles. No només la mirada, els gestos, els gemecs, les mossegades… mentres tu fas el teu paper i ella queda satisfeta per saber que has entès el llenguatge que la fa sentir potent, que la fa saber que en aquell moment et té agafat per allà on fa més mal.

Però el teu espai no ho permet. Un cop ha sortit de l'habitació, tanca la porta i et quedes palplantat amb la sensació més desagradable que pot patir un mascle.

Benvolgut, busca un espai amb marges, amb territori al voltant de l'altar de cerimònies, un espai generós que et permeti unes estirades magnífiques i practica, practica molt la pillada de turmells. Perquè, un cop disposis d'aquest escenari, no es tracta de quedar-se bloquejat en el primer intent de fer un salt mortal en busca de la femella que fuig. Encara seria més patètic. La seva mirada enrera per comprovar si ho intentes i trobar-se un personatge a terra, bloquejat per una hernia discal no és allò que en diríem una imatge seductora.

De l'altra porta no et puc fer cap referència personal. De fet, només pensar que a la matinada, una matinada de solitud d'aquelles que patim més sovint del que voldríem, algú et pot sortir de l'armari, caure sobre teu i donar-te conversa… mal averany!

Com sempre, encantat de rebre els teus missatges…

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut,
Has deixat volar molt la imaginació, la fotografia no és del meu dormitori. Em sap greu, doncs l'escenari que dibuixes té un bon argument.

Par altra banda, m'agraden les situacions eroticoamoroses que planteges i miraré de posar-les en pràctica, fan bona pinta, encara que no sé si seré capaç de dur-les a terme.

Ha, ha ,ha. Està bé això que dius de la matinada i algú sortint de l'armari, podria ser l'inici d'una pel·lícula. Jo, per sort –i creuo els dits–, dormo tota la nit com una marmota i una cosa així em provocaria un fort sotrac.
A partir d'ara estaré a l'aguait, tot i que no hi tinc armari al dormitori, però per si a cas...

Benvolgut, com sempre, un plaer llegir-te.