diumenge, 25 de novembre de 2012

Una palla en ull propi. O una errada?


(mental –la palla– no pas l'ull) 


Una de les diferències que més ens distingeix respecte d'els altres animals d'aquest planeta és que els humans podem decidir. Decidir i equivocar-nos. Aquesta és per a mi una de les millors coses que té això de viure: el lliure albir (la pròpia raó de ser). Poder decidir en cada segon i, tantmateix,  poder fer el què havíem decidit de no fer. És extraordinari. Conseqüentment, però, venen els resultats de la decisió presa i no sempre seran del nostre agrad, no sempre les coses sortiran com hem planejat. Sovint errem, i sovint no aprenem de l'errada. 

Però no és exacte dir que podem decidir: estem obligats a decidir tant sí com no. No hi ha alternativa, no podem 'no decidir': hem d'actuar, doncs actuar és viure, el contrari és paràlisi cerebral. No podem decidir, però el què sí podem és 'escollir' què decidim: A o Z (amb tot l'abecedari pel mig), i d'això sí en som responsables. I aquí sí que ens hem de mullar, hem d'escollir per on tirar. 

Podem escollir fer el què ens xiuxiueja la intuïció o escollir fer el que ens diuen els canons i les pors diverses generalment infundades... Dubtar, quina feinada! (vindicació del dubte en un altre capítol/palla/errada). Jo entenc que, a priori –i amb un mínim de sentit comú–, les possibilitats d'equivocar-se son les mateixes, escollim el què escollim; en canvi, si no correm el risc no sabrem mai de què som capaços Perquè no provar, doncs, de fer el què ens diu la intuïció?. (No és de Perogrullo dir que sense els milers de persones que s'han arriscat i s'han equivocat abans de nosaltres no estariem on estem: arriscar-se, equivocar-se és evolucionar.) 

Els gats, per exemple, deuen ser tant ancestrals com el humans i jo diria que no han evolucionat pas tant com nosaltres. Convisc amb un d'ells –el Miu– i, des de la meva perspectiva i observació diària, puc assegurar que ell és incapaç d'equivocar-se, no l'erra mai. I això no vol dir que sigui perfecte –que avorrida, la perfecció–, sinó que no té la possibilitat d'escollir. (Tot i així, però, si en algun moment pot semblar que la pífia, no veig en ell cap símptoma de penediment ni cap altra expressió que pugui fer pensar que assumeix l'errada; en tot cas, tossut, hi torna. En això, a vegades, em recorda la nostra espècie.)

Doncs, bé, reivindico el dret a equivocar-me; i fins i tot a morir –en un acte heroic– com a conseqüència d'una errada –i millor si és d'un orgasme–, si això significa haver fet el què creia/volia fer. Què carall, no vull ser com el Miu!