dimarts, 10 de gener de 2012

Evolució (no land man)



Cada cop més i, el què és més preocupant, amb una cada vegada més pretesa autoritat –i no solament des de l'Estat protector sinó també des dels nostres congèneres– se'ns diu com hem de ser i com hem de fer. Cada vegada més no s'admeten actituds no enquadrades en cap dels molts i molt variats marcs establerts i disposats per a tal efecte. 

Un pot ser moro o cristià, però no pot estar al marge de la batalla; un pot votar a dreta o a esquerra, o al mig, però ha de votar. En una cosa tan banal com el fumar, un pot ser un gran fumador però no s'entén que no sigui fidel a una marca i que fumi en cada moment el tipus de tabac que li vingui de gust sense respectar ni tipus ni marques: ros, negre, amb filtre, sens filtre, d'embolicar... no s'entén que el què li agrada és fumar i experimentar els diferents sabors (una cosa tan simple) i gaudir de cada un d'ells. No s'entén que un no sigui ni moro ni cristià, que no voti ni a dreta ni a esquerra ni al mig; no s'entén i, per una estranya hipèrbole, no s'accepta. I no estic parlant de passotisme, abans el contrari, em refereixo a persones compromeses.

I així com les discussions entre contraris són acceptades com a naturals i obvies –doncs natural i obvi és defensar (arribant a les mans si cal) el blanc o el negre segons se sigui negre o blanc– el no land man no ho té tan fàcil per a que se l'escolti amb un mínim respecte. No és gaire ben vist el que se situa en aquesta franja de terreny de ningú; ens causa intranquil·litat i inseguretat que, aquest, no sigui ni de color blanc ni de color negre ni –esforçant-nos en ser tolerants– que no sigui de cap dels tants grisos com hi han (que per això hi són, per a que ningú no es quedi fora); no entenem que sigui simplement de color i prou. I doncs què és, què pretén? Fins i tot quan se'ns desperta una mínima curiositat per esbrinar-ho, la mandra, la comoditat de pertànyer a un grup l'adorm ràpidament, passem pàgina i ignorem al interfecte i les seves propostes –a vegades amb un cert menyspreu– doncs, nosaltres som més, som majoria. 

L'evolució (abans, en l'àmbit cultural es parlava d'avantguarda, una paraula ara fora de circulació) es produeix com a resultat, no tant de la confrontació d'idees estàtiques, sinó de la recerca d'altres punts de vista justament no contemplats. En aquests moments la qualitat de la programació televisiva l'estableix l'índex d'audiència i l'audiència demana més del mateix; i més del mateix, per a conservar o augmentar aquests índex, vol dir el mateix però augmentat; i augmentat, arribat a aquest punt, vol dir més barroer, més baix. Més lluny de l'evolució. Naturalment, passa el mateix amb la música, la pintura, l'arquitectura, el cinema... la cultura que, al cap i a la fi, és el motor de l'evolució.

No estem parlant d'altra cosa que del "pensament únic" que, disfressat de tantes opcions on escollir, sembla cultura, sembla democràcia, (i junt amb els grans avenços tecnològics) sembla evolució. Res més lluny. Com a conseqüència, els que no estan enquadrats en cap bàndol són elements desestabilitzadors, perillosos als que s'ha de ignorar a la vegada que s'han de tenir controlats. D'aquesta manera tenim músics, pintors, escriptors, arquitectes, directors de cine... aparcats a les cunetes del sistema, fent companyia a la brossa que finalment anirà al crematori de la història. Evolucionem? Els mercats (?) aquí també han guanyat i, aquí també, ajudats per la nostra desídia.

Ah, però jo he vist una llum al final del túnel.