dimarts, 31 de desembre de 2013

dissabte, 16 de novembre de 2013

Des del llit


Escoltava els veïns
aplicats en l’acte. M’ha commogut.
M’he animat
i m’hi he afegit.
Darrera la paret
no sé pas com ha acabat,
però jo, ben complagut.
  
                            Menage à trois

Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Els jardins del tercer pis

Un matí –sortint de casa per anar a la feina– vaig sentir com el porter, cantant les excel·lències i avantatges de la finca a un possible nou llogater, li parlava dels magífics jardins del 3r, 1a. Jo feia més d'un any que vivia a la finca i no en tenia cap notícia de l'existència d'aquells jardins. Encuriosit, i com que anava amb temps sobrer, li vaig demanar al porter si podia acompanyar-los en la visita. Un cop ja al replà del 3r pis, el porter empenyé la porta del 1a (la porta era com les altres però no tenia pany, estranyament era de lliure accés) i ens cedí el pas a l'esmentat visitant i a mi. Vaig passar el primer i un cop al llindar, desorientat, em vaig clavar en sec frenant el pas dels que venien darrera, tant era així que el porter va tenir d'insistir en continuar endavant: passi, passi... La porta donava a un gran vestíbul molt semblant al de la planta baixa on, efectivament, a un extrem del vestíbul, una gran porxada conduia a un molt més que magnífic jardí de vegetació frondosa i variada que ocupava tot el pati interior de la clàssica mançana de l'Eixample. Però el què em va desubicar ja del tot no va ser que jo que vivia al cinquè no veiés aquell jardí des de la galeria de casa meva, això era estrany però podria tenir alguna explicació que en aquell moment jo no encertava a esbrinar. El què no podia entendre –i encara no ho entenc ara, però ara ja tant se val– era que a l'altre extrem del vestíbul d'aquest tercer pis, just en front de l'entrada al jardí, hi hagués la porta principal que donava al carrer. Amb cara d'estorat (els acompanyants semblaven no estar-ho) vaig voler fer-me una composició de lloc. La situació semblava ser la següent: un gran vestíbul amb una portalada que anava a parar al carrer i, en front, una altra que portava al patí d'interior de mançana. Una composició arquitectònicament correcta, sempre i quan obviés que estàvem a un tercer pis del carrer de Muntaner i al mateix temps a un vestíbul que donava a peu de carrer, i que en aquest cas, per a més desconcert no era el carrer de Muntaner sinó que era el carrer de Mallorca. No vaig voler trencar-m'hi la closca ni fer mala sang, les coses van com van i val més agafar-les tal com venen: des d'aquell dia no he tornat a entrar a casa per la porta del carrer Muntaner; sempre més he entrat per la del carrer Mallorca. El vestíbul, amb el jardí al fons, és molt més bonic; no hi ha color. (Ah, i té una avantatge: quan l'ascensor s'espatlla –i aquests ascensors antics ho fan sovint– com que l'entrada és pel tercer pis, he de pujar menys escales.) Quines coses té l'Eixample, oi?



dissabte, 28 de setembre de 2013

Del saber de la vida


Crec que tots estariem d'acord en que als 70 anys sabem més de la vida que als 60, que als 60 en sabem més que als 50 i, continuant descendent,  fins i tot un xicot de 15 anys també estaria d'acord en que en sap més de la vida que quan en tenia 10. Sembla ser que és d'aquelles coses de les quals diríem que són 'llei de vida'.

I en aquest sentit de la sapiència acumulada, aquesta sapiència que es va acumulant amb els anys, ja fa temps que jo tinc una caboria: ens morim quan ja ho sabem tot o quan ens morim, en el moment mateix del traspàs, de cop ho sabem tot; es a dir, de sobte entenem el perquè de la vida, veiem la llum.

Si aquest plantejament fos cert, l'assumpte no seria pas ni mica fútil, doncs, no és gens el mateix 'saber' (o creure que se sap, que pel cas és igual), a que ens sigui revelat 'el saber' (suposadament des d'instàncies superiors). Res a veure. No és gens el mateix morir-se d'avorriment quan un creu que ja ho sap tot i per tant ja no li suposa cap interès la vida –cas del primer supòsit– a que –cas del segon– en el moment de dir l'obligat adéu a la vida, ens sigui revelat tot el saber –l'autèntic– d'una passada. Així, paf!

Si morir-se d'avorriment ja seria una bajanada, assabentar-se de què va o anava el percal en el moment que ja no ens serveix de res saber-ho és, parlant en plata, una putada –una més–. I molta mala llet per part del responsable de la condició humana. Us imagineu que just a les portes de l'últim adéu us sigui revelat el quid-quae-quod de la vida? Us imagineu que el vostre últim pensament fos: ah, era això?! Realment una putada. Millor no pensar-hi, millor 'no saber' i viure.


PD
Podria ser que la resta d'espècies del planeta (flora, fauna, tot bitxo vivent), a la seva manera, ja 'sabessin' i aquesta fos la nostra diferència? Dic jo, doncs, sembla ser que en aquest globus (el terraqui, vull dir) tot funciona de maravella menys la nostra espècie.



dijous, 12 de setembre de 2013

Història d'un encontre





Tu en tenies setze (te n’hauria fet més) i jo vint-i-sis. Ens varem conèixer en una revetlla de Sant Joan i després de flirtejar tota la nit, quan el sol va marcar l'hora, ens encaminàrem cap a casa meva. 

Tu eres verge i volies deixar de ser-ho i jo el dimoni escollit per a l'ocasió. Tenies xicot i volies experimentar per, arribat el moment, poder-li oferir el millor. I jo havia de ser el mestre iniciàtic; tot un honor. 

Ja al llit, el sol matiner que entrava per la finestra resseguia el teu cos indicant el camí a les meves mans. La teva pell de nacre brillava ferma sobre els llençols verd gespa i jo t'admirava i gaudia de la meva sort. Tu em miraves amb picardia i amb temor també: què et faria? Jo t'omplia de carícies i petons, i tu et delies. Però quan va arribar el moment el teu petit tresor no s'obria. Estava clar, no havia de ser jo qui l'encetés. 

Et vaig oferir les claus del meu pis per a que el dia que tu escollissis, i sense presses, fos el teu xicot qui et desflorés. Vam dormitar una estona i te'n vares anar. Al cap d'uns dies, al vespre, en tornar a casa de la feina, vaig trobar les claus i una nota sobre la taula: "Hem estat aquí i tot ha anat molt bé. Hem procurat deixar-ho tot tal com ho hem trobat. Moltes gràcies". Mai més vaig saber de tu. 

Exactament vint anys després, un bon amic em va dir que el seu germà –al què jo li havia dissenyat les targetes d'economista recent llicenciat– tenia una amiga que deia que m'havia conegut molts anys enrere. La cosa va anar com segueix: mentre ell li ensenyava les recent estrenades targetes a la seva amiga –tot dient-li que l'autor era amic del seu germà– aquesta, que no coneixia cap altre dissenyador, va voler provar de fer sonar la flauta i li va preguntar el seu nom. Va funcionar, la intuïció i el nom del dissenyador varen coincidir: el món és petit i ens tornàvem a trobar. Vint anys després em tornaves a trobar. 

L'amic emissari va organitzar un encontre i tots tres ens en vam anar a sopar. Era estiu també, i portaves un vestit vaporós, estaves radiant, i nerviosa com aquell dia amb setze anys però ja dona, amb tot el què l'expressió vol significar. Aperitiu al Boadas, sopar a un japonès, i ballaruca a una disco. Després cadascú a casa seva. Una vetllada entranyable i una mica formal i de compromís, al cap i a la fi només ens coneixíem d'una nit, d'una insòlita nit. 

Uns dies més tard, la trobada va ser a soles: aperitiu, sopar i també ballaruca. I quan la lluna va marcar l'hora em vas donar tot el què antany no vaig voler agafar i molt més. Tota la dona que ja eres va ser meva, fins que el sol va dir prou. La tendresa i la passió vessaven d'un llit que ja esdevenia petit per contenir-les. Vint anys eren molts i el desig més. I la principiant va superar el mestre. Final d'un insòlit començament, començament d'una bella història, una gran amistat. 

Un temps després tu et vas casar. Vam continuar sent amics, molt amics, i ens varem estimar molt. Gràcies per haver-me escollit.



In Memoriam


divendres, 16 d’agost de 2013

Des del llit



No estic pas per romanços.
Si m'hi poso, m'hi poso:
res de baixar-te uns estels,
si m'hi poso, la galàxia entera.


                              Si m'hi poso

Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)

diumenge, 28 de juliol de 2013

Del viatge


M'agrada viatjar (no, fer turisme). Però hi ha una cosa que no suporto: el soroll que fan les rodetes d'aquestes maletes que s'arrosseguen. En els llocs de transit, on aquest soroll es multiplica,  em poso malalt.  És un gran invent, sí, però no les suporto, ni les maletes ni el què suposen. No les faig servir aquest tipus de maletes a no ser que el volum d'equipatge ho exigeixi; i això és bo, doncs m'obliga a ser molt selectiu amb el què m'enduc. Per a mi el equipatge ideal és aquell tan lleuger que et permet poder córrer; tant quan se t'escapa el tren, com quan un determinat paisatge intenta atrapar-te. I m'agrada viatjar en tren.

Un dels motius pels que m'agrada viatjar en tren és perquè pots veure i viure els paisatges que van passant davant teu sense que hagis –ni puguis– de comprometre-t'hi. Malgrat això, un cop a lloc m'agrada poder-m'hi quedar el temps suficient (setmanes, mesos, anys), just fins el instant on comenci a sentir-m'hi lligat. És el moment en que ja no el descobreixes el lloc, ja no el vius: ja hi estàs implicat. Arribat  aquest punt és hora de fugir, fugir com un lladre que ha robat l'essència mateixa del lloc i vol degustar-la en solitud qual llop estepari. I tot i així, continuar el viatge sabent que el viatge és interior o no és, i només és d'anada.

M'agradaria que la meva vida fos un viatge constant, per etapes i sense destí. Ah, però això és una utopia, ja ho sé, la vida és una altra cosa. I en aquests moments, la meva, està aturada en un stop, en un semàfor en vermell sense perspectives de que a curt plaç canvii, es posi verd, i pugi continuar el viatge. Què passa? Doncs que tinc mono.

Bon viatge als viatgers.

dilluns, 22 de juliol de 2013

Figuracions meves




Potser alguns direu, què fa ara aquest foll citant a un orat! (a dos, exactament). A què ve? Doncs, mireu, com fos però havia de fer-ho. El cas és que si com diu l'Albert Pla –a la vegada musicant (quina cançó tan bonica!) Como una nube de J. M. Fonollosa "...se cansa hasta la rosa de ser rosa" (quina figura més elegant i pertorbadora!), com no s'ha de cansar el contribuent de ser contribuent. Ull, vull dir contribuent net! sense martingales. Pagano, com diu el meu cunyat cordovès.

I contribuents nets, paganos, ho som no solsament de les arques de l'estat, també de les butxaques paradisíaques de les multinacionals, dels especuladors i dels corruptes (i d'aquests, els més perillosos, els petit-corruptes que son els que sustenten piramidalment els grans). Com, encara, no estem cansats de tanta ignomínia? Com encara podem mirar-nos al mirall sense veure-hi reflectit un vassall? Pur medievalisme ratllant el canibalisme, això nostre. Potser ens havíem cregut que això ja no succeïa al tercer mil·leni, a l'era de la tecnologia i les llibertats (llibertats?). No serà que ens haurem dormit en els coixins de la societat del benestar i que, com a granotes, estem esperant el bes de la princesa? Si és així, ull amb els polítics disfressats de princesa; que la història, vulguem o no, es repeteix. 

Ah, que no som granotes; que la cosa no va de roses i princeses, i que tot plegat son figuracions meves? Doncs, disculpeu, oblideu-ho, no he dit res. Mentre tant, però, podríem recuperar vells costums i anar aprenent a resar. I qui sigui, que ens agafi confessats.

PS
Per cert –parlant de polítics– independència, si voleu, parlem-ne, però primer la personal. També havia de dir-ho.


divendres, 19 de juliol de 2013

Només és una idea


Juliol. Fa calor i fins i tot el cervell s'estova. Tot fa mandra. Ja ni els papers d'en Bárcenas el fan reaccionar. És més, els esmentats papers també comencen a estovar-se. Comença a notar-se una humitat putrefacta que acabarà podrint el govern, l'oposició(?), el país, i a tots nosaltres, amen. La ferum és cada cop més insuportable. Es veu que això de ser un país del sur, un país mediterrani té aquests handicap. A la Europa del nord aquestes coses no passen, diem. I ens indignem, sí, però estovats i resignats assistim al nostre propi enterrament  amb l'esperança de renéixer algun dia. Esperança vana, doncs ja no som creients. De res. 

Que si tinc alguna proposta? Sí, esclar que la tinc: emigrar. Però no uns quants i d'un a un, sinó tots i al mateix temps. Deixar-los-hi el país, tot el pastís per a ells solets (polítics, banquers, especuladors i vividors varis...) i a veure que en fan. I aprofitant la ocasió, la tribuna i el torn de paraula, proposo que ja que hem d'emigrar ho fem cap a Alemania, serà interessant veure com s'ho pren la Merkel amb uns quants millions d'aturats al menjador de la seva pròpia casa (no oblidem que som europeus, no ens podria treure). I d'aquesta manera –colorín, colorado– matariem dos pardals d'un sol tret. 

Bé, és una idea, si no us agrada en tinc més, però algunes d'elles –unes més que d'altres– son violentes. Ja em direu.

Bon estiu, però.






dimecres, 17 de juliol de 2013

Des del llit



Soparem.
Desprès farem cafè,
prendrem una copa,
parlarem,
riuràs i riuré.
Riurem.
I tota l’estona
pensaré a acariciar-te.

                       Ja ho sé



Desdel llit. Poemes de l'amor líquid (II)

dilluns, 24 de juny de 2013

Kisses



No digas nada aun. No hables todavía,
déjame mirar tu boca por última vez.
Que sea tu último regalo, tus labios,
deja que sólo los mire esta vez.

Esos labios que ya nunca más besaré,
esos mismos que ya no acariciaran mi piel.
Esa boca tan tuya, tan mía,
esa misma que ahora me dirá adiós.

¿Qué camino tomarán ahora tus besos?
¿De qué vivirá ahora mi piel?

Por cierto, hablando de besos:
nunca me gustaron los jodidos kisses :(
al final de tus e-mails.


Del poemari Poemas del jodido amor

dimarts, 18 de juny de 2013

Una qüestió de miralls


Una de les tècniques més populars i senzilles que proposen alguns manuals d'autoajuda és aquella de posar-se davant el mirall, de bon matí,  i mirant-se als ulls dir-se amb premeditada convicció: tu pots, ets el millor, etc, etc. Sembla ser que la persistència en aquesta pràctica reforça considerablemet l'autoestima i ajuda a arrossegar el carro de l'existència en el cas, esclar, que un ho necessiti. Jo ho he intentat, no ho amagaré, però mai no he aconseguit més resultat que un trist, sinó amarg, somriure al del mirall, no arribo més enllà. No puc. Però n'hi ha als que aquesta tècnica els hi funciona molt bé, diuen. I entre aquests s'hi troben alguns que quan surten de casa s'obliden completament de canviar la cara de circumstàncies que s'ha de posar quan es perpetra tal tècnica, i van pel món amb aquella cara –i el seu corresponent posat– com si encara estiguessin davant l'íntima solitud del mirall. En alguns casos són personatges d'una certa ingenuïtat que, com a molt, no van més enllà de fer el ridícul. Però, atenció, la majoria d'aquests aparentment oblidadissos són extremadament perillosos. Te'ls pots trobar a l'autobús, a la feina, al supermercat; pot ser el cambrer que et serveis el cafè, el vianant al que li demanes l'hora, o el desconegut que al ascensor et pregunta a quin pis vas. Són tibats, amb la mirada posada sempre un pèl per sobre teu (encara que ells medeixin un pam menys que tu), i et parlen deixant-te ben clar que t'estan fent un favor dirigint-te la paraula. Naturalment, a la que puguin, et trepitjaran. Són perillosos, cal estar alerta. 

Amb l'única intenció de posar el meu gra de sorra –i d'aquesta manera, també fomentar l'austeritat– proposo una recollida de signatures per a retirar-los hi els miralls (per a començar) a alguns dels polítics i clergues del país. Així, sense que aquests poguessin practicar l'esmentada tècnica, els demés no estariem obligats a suportar ni la seva cara de circumstàncies ni el seu tibat posat. No és valadí, doncs, la nostra qualitat de vida visual augmentaria considerablement; encara que fos inevitable que, mentre no prenguem altres mesures, ells persistissin en insultar la nostra intel·ligència. Perquè els demés podem anar curts d'autoestima però rucs del tot no ho som (encara).


dimarts, 11 de juny de 2013

Una condemna absurda



Li semblava viure un malson. Condemnat a mort sense res a fer per a evitar-ho, veia com s'esfumava el temps, com s'anava consumint la seva vida esperant l'instant en què una guillotina li separés el cap del la resta del seu cos. Quina mort més absurda, pensava; quin mal gust – a més– i quin poc respecte per les formes. Una colla de penjats sense el més mínim sentit comú, bruts i estrafolaris, un jurat populatxer –què sabrien ells– havia dictat la sentència sense tenir en compte ni la seva noblesa ni la seva filantropia ni res de res. Inadmissible, París s'estava tornant boig. Des de dins la garjola de la Bastille se sentien els crits de la gent del carrer que anava i venia, eufòrica, cridant consignes revolucionaries, esperant el moment del cruel espectacle que acabaria amb la seva vida i inauguraria la primera República. Per la finestra enreixada veia com la llum anava definint els dies un radera l'altre i, amb tots ells amuntregats, ja no sabia quants n'havien passat ni quants en faltaven pel fatal desenllaç. Desmoralitzat, exhaust, s'endormiscà; potser buscant un son que el despertés d'aquest malson; potser anhelant no despertar més i estalviar-se així el tràngol letal. Però no, no era un malson, era una realitat en tota regla. Una realitat que en sa vida no hagués imaginat i que ara mateix l'aclaparava: mai havia tingut una fulla afilada tant prop del coll. De sobte va sentir un ofec, li costava respirar, com si alguna cosa li tapes el nas i la boca; es despertà i s'alçà bruscament del seient de la tranquil·la i solitària barberia aletejant els braços buscant l'aire alliberador. En aquell moment va notar una fredor metàl·lica relliscant pel seu coll ple d'escuma i a mig afaitar. El barber no va poder fer res per a evitar la sangria; res més que, atònit i incrèdul davant la sòrdida situació, avisar l'ambulància que a la fi se endugué el degollat difunt. I aquí comença el malson del barber que, per manca de testimonis (doncs era dia de futbol i no tenia cap altre client), no va poder evitar la condemna per assassinat amb l'agravant de premeditació, traïdoria i abús de confiança professional. 

Al barber li semblava viure un malson, condemnat a mort sense res a fer per a evitar-ho...



dilluns, 3 de juny de 2013

Unisex. Mai és tard


Tot i que el diccionari de la llengua catalana defineix la paraula unisex com per a homes i dones indistintament, a mi sempre m'ha semblat que unisex es referia a un únic sexe. És més, sembla la contracció expressa d'aquestes dues paraules. Va haver-hi un temps –encara se'n veuen algunes– en que estaven de moda les perruqueries unisex, i jo em preguntava si deurien ser perruqueries per a persones unisexuals (de sexe indistint?) o potser allí hi tallaven el cabell unisexualment (com deuria ser això?). O potser la rel 'uni' es referia a unitat i el que anunciaven com a perruqueries unisex no eren més que prostíbuls camuflats on –naturalment– s'atenia sexualment d'un en un (passin i facin cua, si us plau). I si hi havia perruqueries unisexuals, perquè no n'hi havia també per a hermafrodites? Esclar, no n'hi havia bàsicament perquè els caragols no tenen cabell i ni, per tant, motiu per a anar a la perruqueria. Però si es tractava de referir-se a sexes indistints, perquè no expressions com ara multisex, plurisex, totsex, varisex...? Sí, ja em suposo que algú s'ha fet trencadisses la closca i aquesta, unisex, deu ser l'expressió adequada. Ara bé, mai ha deixat d'inquietar-me aquesta especialitat de perruquerria: la unisex. Per altra banda, que carall té a veure el sexe amb la perruqueria? A no ser, esclar, que es tracti de perruquerries on només i únicament s'encarreguin dels rinxols de les joioses parts siguin del sexe que siguin aquestes, les parts. Em sembla que la pròxima vegada que em creuï amb una d'aquestes perruquerries hi entraré, ja comença a ser hora que m'ocupi dels meus rinxols, ara que encara en tinc. Mai és tard i cal estar sempre apunt.

dimecres, 29 de maig de 2013

Perquè no te'l poses?


Et canvies de pentinat
com qui es canvia de vestit.
Per cert,
el que portes avui m'agrada.

          Perquè no te'l poses?



Des del llit. Poemes de l'amor líquid II



dijous, 23 de maig de 2013

La màgia de l'amor líquid

Una petita mostra gràfica pels què no van poder assistir-hi.



dimarts, 30 d’abril de 2013

A poder ser


(pregària)


A poder ser, 
         voldria poder volar –més–
A poder ser, 
         m'agradaria follar més sovint i tocar més de peus a terra
A poder ser, 
        preferiria no tenir de treballar
A poder ser, 
      voldria tenir uns quants calés més que els justos
A poder ser, 
      tampoc m'aniria tan malament tenir cotxe
A poder ser, 
      m'estimaria més que els estels fossin vermells
A poder ser, 
      m'agradaria tenir un gos a casa a més del gat
A poder ser, 
      voldria ser capaç de complicar-me menys la vida
A poder ser,
        ja que ha de ser, m'estimaria més morir d'un orgasme
A poder ser, 
      preferiria un món sense futbol
A poder ser, 
      m'agradaria ser un pelet més alt –sense passar-se–
A poder ser,
      m'agradaria que el tabac no fes tant mal
A poder ser, 
      voldria no tenir de suportar tants descerebrats
A poder ser, 
      m'agradaria saber tocar el piano
A poder ser, 
      perquè no? m'estimaria més ser lesbiana
A poder ser, 
      estaria bé tenir bolets tot l'any
A poder ser, 
      que no em falti la memòria
A poder ser, 
      que no s'acabin ni les dones ni la música 
A poder ser, 
      que no falti tampoc ni paper ni llapis
A poder ser, però, 
        que tot plegat duri el que ha de durar, no més

                                        Amen