dimecres, 13 de març de 2013

De forats negres i macarrons

Desubicació 3
La vida és injusta

Precedents: Des d'aquella llunyana, interessada i maleïda sentència –pretesament religiosa– "...i et guanyaràs el pa amb la suor del teu front" (ratlla la bajanada, doncs, no hi ha animal que no hagi d'espavilar-se per a procurar-se l'aliment) que estem ben fotuts. Només ens va faltar anys després, l'altra –aquesta pretesament laica– "el treball dignifica" per a acabar-ho d'adobar. 

Injustícies: Ara bé, que precisament aquests dels quals emanen els esmenats preceptes (laics i religiosos) siguin els que es guanyin el pa, els pastissos i el marisc sense suor ni res que se li assembli (fet que per consegüent els converteix en indignes; i com que tampoc sofreixen ni es sacrifiquen prou, no aniran pas al cel –cosa, una i altra, que naturalment m'importa un rave), fa que la cosa grinyoli. La vida és injusta, diem sovint. La vida no és injusta, és el què és: una manifestació més de les milions de maneres amb que s'exhibeix l'univers. No és la vida, som nosaltres els injustos (i sóc benèvol amb l'adjectiu) al no valorar-nos i permetre aquests desgavells. Si fos cert (sóc ateu, gracies a déu) que estem fets a semblança de Déu nostresenyor, si fos cert, dic, seriem déus i per tant no hauria d'haver-hi ni déu ni macarró que ens trepitgés allò que no sona.

Curiositat: Si la relació entre el micro i macro cosmos fos fractal, a què correspondria dins l'univers el què aquí al nostre planeta és l'indigne macarró que no treballa i es forra. Als forats negres? A l'antimatèria, potser? (Què difícil és viure i a sobre voler filosofar!)

Nota: Si estiguéssiu interessats en conèixer els nostres forats negres, l'antimatèria del nostre trist dia a dia terrícola, només cal que visiteu les planes de diaris i televisions; malgrat que els mateixos medis n'amaguen un munt (per prescripció lucrativa), cada dia se'n destapen més, de forats i de macarrons.
























S'hi lloguen cadires

dissabte, 9 de març de 2013

Més cardar i menys Prozac


(Desubicació 2)

Deu ser que s'apropa la primavera, pel tema, ho dic. El cas és que una de les expressions que em desubica i més em grinyola és la de dir-li 'fer l'amor' al fet de tenir una relació sexual, un coit (ja posats, a la masturbació li podriem dir 'fer l'amor propi'). Si estem d'acord –i penso que hi estarem– en que una cosa és l'amor i l'altra ben diferent n'és el sexe, potser hauríem de parlar de 'fer-ho amb amor' ja que l'acte en sí –fer-ho– es pot fer amb molt, poc o gens d'amor. Però fer-ho, que és del què tractem, es pot dir sense marejar tant la perdiu i essent més diafans: cardar, fotre un clau o follar, que encara que sigui un castellanisme és més cert. O perquè no? 'jugar a metges', que tot i sonar ingenu i extemporani és menys pretensiós, i perquè també de jugar, a i amb, és del què es tracta. 

Ara, si bé fer l'amor sona pretensiós i equíboc, cardar o fotre un clau sona barroer o, si es vol, poc romantic. Com li hem de dir, doncs? Per a mi no és un tema tancat, habitualment no em trobo còmode amb cap de les expressions comentades i em planto amb que sé el què vull però no sé com millor expressar-ho. No és valadí. El què vull –està clar– és sexe, però vull també jugar, vull també fer l'amor (això últim sovint, sí, però no sempre), i vull també més coses: si se'm preguntés què és el que més m'agrada del sexe, diria que tot allò que encara no he descobert que m'agrada. No sé, de totes, potser em quedaria amb l'expressió 'jugar a metges', li dóna un cert misteri i obra un ventall de possibilitats. Per exemple, podriem dir-li a l'altre: juguem a metges? I l'altre ens podria respondre: a la teva consulta o la meva?

Amb tot, i per justificar el títol, caldria dir que tenim un problema sociològic important i real encara que no es menti, i és que es fa poc l'amor i es carda encara menys (no dic tots, és clar, sempre hi ha algú que ho té resolt). Però dic més, en una societat sana hi hauria ocasions en que  s'hauria de jugar a metges per prescripció facultativa i es resoldrien així molts problemes físics i mentals. Guanyaria la convivència, hi guanyariem tots. Sempre he pensat que la Seguretat Social hauria de tenir un servei de treballadors-res del sexe per a aquells casos en que 'anar mal follat' suposa un problema per a la salut i la bona convivència.

Au, va, xiquets i xiquetes, –i ja que l'Estat no se'n ocuparà– posem fill a l'agulla (cadascú a la seva, si així es vol) que això, com tot, s'acaba.



PD
Hauríem de poder parlar de sexe igual que parlem de música, gastronomia o poesia. El que sigui una activitat que es practica en la intimitat, no treu que no la puguem compartir i gaudir verbalment amb els altres, la pròpia parella inclosa (no és una obvietat), sense falsos pudors i equívocs sentimentalismes. Per què no tractar amb absoluta naturalitat allò que és la cosa més natural i, per a més inri, l'origen de l'existència de cadascun de nosaltres? De què i per què ens hem d'avergonyir?

Clar que primer hauríem de reciclar-nos, continuem –per més que ho dissimulem– amb l'asignatura pendent.

dilluns, 4 de març de 2013

Desubicat



Des de fa un temps que em sento desubicat, no comparteixo molts dels criteris i postures comunes, al menys aquelles que per a mi haurien de ser-ho. M'esforço en que no se'm noti, potser per pudor, potser per covardia, però no és còmode, és pesant i comença a ser hora de desfer-se d'aquesta càrrega. 

Per exemple, no veig bé la demonització que es fa dels evasors de capital i dels defraudadors a Higenda i d'altres romanços en A i B, i que s'oblidi en canvi que d'això en som tots en potència (sí, ja ho sé, hi ha qui més, hi ha qui menys, i potser hi ha qui gens) i el què succeeix és que encara no hem tingut l'oportunitat i/o el valor o, qui sap, si ja ho estem fent a la nostra petita i autodisculpable escala. Com era allò de tirar la primera pedra? Sí, ja ho sé, la cosa no és tan simple, però una mica menys d'afecció i escenificació aniria bé. Per decòrum, dic.

Vull dir que ells, els defraudadors, no són pitjor que nosaltres, és que tenen més oportunitat. En aquest sentit es parla de que el total estafat pels grans defraudadors, seria inferior al total defraudat pels molts i molts petits defraudadors. No vull justificar res ni ningú, res més lluny, però això s'ha de dir encara que no agradi sentir-ho.

Està clar que quest fet no treu que el panorama nacional, estatal, i tots els etc. que es vulgui, fan una pudor cada vegada més difícil d'assumir. I vergonya, molta vergonya. I això està passant a un país d'Europa sense que ningun dels poderosos col·legues d'aquest primer món aixequi la veu. Els d'aquí s'entén que no ho facin, estant tots emmerdats fins al coll com ho estan. Difícil d'empassar.

I nosaltres, els d'apeu, els afectats a què esperem? Com es canviarà la Constitució, la llei electoral, etc. si els que ho han de fer son els mateixos als qui no interessa gens ni mica tocar ni una sola i sagrada coma? A qui hem elegit, a qui hem atorgat els poders? A quin líder salvador estem esperant? En quin collons de país vivim? Jo vull la independència ja, me'n vaig a Mart. Avergonyit, insultat a la intel·ligència, i avui especialment desubicat.





Aixequem tots el dit? No, no n'hi ha prou, alguna cosa més haurem de fer.