dissabte, 9 de març de 2013

Més cardar i menys Prozac


(Desubicació 2)

Deu ser que s'apropa la primavera, pel tema, ho dic. El cas és que una de les expressions que em desubica i més em grinyola és la de dir-li 'fer l'amor' al fet de tenir una relació sexual, un coit (ja posats, a la masturbació li podriem dir 'fer l'amor propi'). Si estem d'acord –i penso que hi estarem– en que una cosa és l'amor i l'altra ben diferent n'és el sexe, potser hauríem de parlar de 'fer-ho amb amor' ja que l'acte en sí –fer-ho– es pot fer amb molt, poc o gens d'amor. Però fer-ho, que és del què tractem, es pot dir sense marejar tant la perdiu i essent més diafans: cardar, fotre un clau o follar, que encara que sigui un castellanisme és més cert. O perquè no? 'jugar a metges', que tot i sonar ingenu i extemporani és menys pretensiós, i perquè també de jugar, a i amb, és del què es tracta. 

Ara, si bé fer l'amor sona pretensiós i equíboc, cardar o fotre un clau sona barroer o, si es vol, poc romantic. Com li hem de dir, doncs? Per a mi no és un tema tancat, habitualment no em trobo còmode amb cap de les expressions comentades i em planto amb que sé el què vull però no sé com millor expressar-ho. No és valadí. El què vull –està clar– és sexe, però vull també jugar, vull també fer l'amor (això últim sovint, sí, però no sempre), i vull també més coses: si se'm preguntés què és el que més m'agrada del sexe, diria que tot allò que encara no he descobert que m'agrada. No sé, de totes, potser em quedaria amb l'expressió 'jugar a metges', li dóna un cert misteri i obra un ventall de possibilitats. Per exemple, podriem dir-li a l'altre: juguem a metges? I l'altre ens podria respondre: a la teva consulta o la meva?

Amb tot, i per justificar el títol, caldria dir que tenim un problema sociològic important i real encara que no es menti, i és que es fa poc l'amor i es carda encara menys (no dic tots, és clar, sempre hi ha algú que ho té resolt). Però dic més, en una societat sana hi hauria ocasions en que  s'hauria de jugar a metges per prescripció facultativa i es resoldrien així molts problemes físics i mentals. Guanyaria la convivència, hi guanyariem tots. Sempre he pensat que la Seguretat Social hauria de tenir un servei de treballadors-res del sexe per a aquells casos en que 'anar mal follat' suposa un problema per a la salut i la bona convivència.

Au, va, xiquets i xiquetes, –i ja que l'Estat no se'n ocuparà– posem fill a l'agulla (cadascú a la seva, si així es vol) que això, com tot, s'acaba.



PD
Hauríem de poder parlar de sexe igual que parlem de música, gastronomia o poesia. El que sigui una activitat que es practica en la intimitat, no treu que no la puguem compartir i gaudir verbalment amb els altres, la pròpia parella inclosa (no és una obvietat), sense falsos pudors i equívocs sentimentalismes. Per què no tractar amb absoluta naturalitat allò que és la cosa més natural i, per a més inri, l'origen de l'existència de cadascun de nosaltres? De què i per què ens hem d'avergonyir?

Clar que primer hauríem de reciclar-nos, continuem –per més que ho dissimulem– amb l'asignatura pendent.

9 comentaris:

Rosina ha dit...

Crec que la proposta de la SS l'hauries de considerar en serio!!

Jacint Pau ha dit...

Jo ho tinc molt clar, Rosina. Considerem-ho tots i muntem un sarau?

Anònim ha dit...

Benvolgut, m'has agafat escrivint un relat sobre aspectes del teu comentari. El meu record d'infància és la veïneta del davant, molt maca, jugant a metges amb mi. És ben curiós. Alguna cosa va passar perquè allò que se'm va fer fàcil a la més tendra infància se'm torcés a l'adolescència. Vivíem en plantes baixes, allà on Barcelona perdia el nom, en carrers de terra. Jo li refregava la vulva amb una pedreta arrodonida i la curava de tots els mals. Les seves tendres cuixes eren una visió temptadora, suaus, permanentment obertes. Jo portava el ritme, ella es deixava fer. Imagino que llavors érem uns "professionals", ens aplicàvem al joc i el fèiem amb la certesa que era el que calia fer. Un dia no es va treure les calcetes. La pedra havia de passar per sobre, les cuixes seguien tan tendres com sempre. Un dia ens vam fer grans i la veia passar, sense mirar-me. Era una dona feta i guapa. Quina llàstima no saber mantenir el fil d'una relació tan especial. T'imagines ara, retrobar-la i recordar aquells moments. Potser ella no els recordaria, no tindria necessitat de recordar uns fets que no li van deixa cap marca especial. Però si fos que sí… Tenir davant una dona de més de 50 anys i demanar-li per jugar a metges, sabent que les cuixes no seran tan fresques i que la vulva demostrarà maduresa i experiència. Ara ja no em caldria la pedreta, estimat Jacint.

Apunta'm si estàs preparant el Club dels Metges que Mai van Acabar Sent-ho. T'ajudaré a fer els estatuts. En tinc una mica d'experiència, company. Ja saps, el límit serà de 69 articles. T'ho dic seriosament!

Jacint Pau ha dit...

És molt bonica, benvolgut, la història del teu record d'infant, un bon material per a construir un relat que podria començar ben tendre i acabar ves a saber com. I és una llàstima, com tu dius, que a la retrobada adulta no s'hagués pogut parlar amb tota naturalitat i, qui sap, reprendre el joc amb totes les connotacions del abans i l'ara que haurien donat molt de joc, valgui la redundància. No has conservat cap d'aquelles pedretes? Haurien estat un fetitxe d'una tendresa perversa.
Com et deia en un altre comentari, podries presentar-te a 'La sonrisa vertical' (no sé si encara existeix). No ho has pensat mai?

En quan al CMMAS, naturalment, compto amb tu per muntar-lo. Qui sap si la 'comuna geriàtrica' a la què aspiro formar part algun dia, pugui ser també la base d'aquest projecte. Ja pots començar els estatuts.

Un plaer comentar amb tu.

Anònim ha dit...

M'hi poso.
Trigaré una mica. Necessito implicar a algú per preveure la banda femenina del Club.

Salut!

Anònim ha dit...

“Conillet a amagar,
que la llebre va a caçar,
de nits i de dia,
la rata corría
Conillet?
Estàs ben amagadet?
Hafida

Jacint Pau ha dit...

Ei, conillet, on ets?

Anònim ha dit...

Amagadet.
Per Neguit
estic aqui.

Amagadet
Aqui estic.

Hafida

Jacint Pau ha dit...

Ah, ja et veig. Començava a pensar que eres producte de la meva imaginació,