dimarts, 30 d’abril de 2013

A poder ser


(pregària)


A poder ser, 
         voldria poder volar –més–
A poder ser, 
         m'agradaria follar més sovint i tocar més de peus a terra
A poder ser, 
        preferiria no tenir de treballar
A poder ser, 
      voldria tenir uns quants calés més que els justos
A poder ser, 
      tampoc m'aniria tan malament tenir cotxe
A poder ser, 
      m'estimaria més que els estels fossin vermells
A poder ser, 
      m'agradaria tenir un gos a casa a més del gat
A poder ser, 
      voldria ser capaç de complicar-me menys la vida
A poder ser,
        ja que ha de ser, m'estimaria més morir d'un orgasme
A poder ser, 
      preferiria un món sense futbol
A poder ser, 
      m'agradaria ser un pelet més alt –sense passar-se–
A poder ser,
      m'agradaria que el tabac no fes tant mal
A poder ser, 
      voldria no tenir de suportar tants descerebrats
A poder ser, 
      m'agradaria saber tocar el piano
A poder ser, 
      perquè no? m'estimaria més ser lesbiana
A poder ser, 
      estaria bé tenir bolets tot l'any
A poder ser, 
      que no em falti la memòria
A poder ser, 
      que no s'acabin ni les dones ni la música 
A poder ser, 
      que no falti tampoc ni paper ni llapis
A poder ser, però, 
        que tot plegat duri el que ha de durar, no més

                                        Amen

dimecres, 3 d’abril de 2013

(De debò)

Hi havia una vegada un viatjant de somriures: venia somriures. No traginava amb res més, l’únic que duia era somriures; i en venia un munt al cap de l’any. Tot un any és el que trigava en recórrer de punta a punta aquell petit país, poble rera poble. Arreu, arreu on anava –fidel a la cita anyal– la gent sortia a rebre’l i tothom celebrava l’arribada d’aquell curiós viatjant. I un ho deia a un altre i aquest a un tercer, i cada any que passava s’hi afegia més i més gent. I cada any que passava es trobava amb que la gent d'aquell poble era una mica més feliç. I ell, sol·lícit, desembolicava, desplegava i exposava la mercaderia: un somriure i un altre somriure i més i més somriures. I la gent, bocabadada, escoltava i es meravellava dels somriures que ell els anava mostrant, curosament, un seguit d’un altre un i d’un altre i un altre. Ningú havia vist mai tants somriures junts. I quan al capvespre desmuntava la parada, tothom se’n tornava cap a casa amb un somriure sota el braç.

(Quan vaig acabar de llegir aquest relat, em vaig adonar que a mi també se m’havia quedat un somriure sota el braç. De debò)