dilluns, 24 de juny de 2013

Kisses



No digas nada aun. No hables todavía,
déjame mirar tu boca por última vez.
Que sea tu último regalo, tus labios,
deja que sólo los mire esta vez.

Esos labios que ya nunca más besaré,
esos mismos que ya no acariciaran mi piel.
Esa boca tan tuya, tan mía,
esa misma que ahora me dirá adiós.

¿Qué camino tomarán ahora tus besos?
¿De qué vivirá ahora mi piel?

Por cierto, hablando de besos:
nunca me gustaron los jodidos kisses :(
al final de tus e-mails.


Del poemari Poemas del jodido amor

dimarts, 18 de juny de 2013

Una qüestió de miralls


Una de les tècniques més populars i senzilles que proposen alguns manuals d'autoajuda és aquella de posar-se davant el mirall, de bon matí,  i mirant-se als ulls dir-se amb premeditada convicció: tu pots, ets el millor, etc, etc. Sembla ser que la persistència en aquesta pràctica reforça considerablemet l'autoestima i ajuda a arrossegar el carro de l'existència en el cas, esclar, que un ho necessiti. Jo ho he intentat, no ho amagaré, però mai no he aconseguit més resultat que un trist, sinó amarg, somriure al del mirall, no arribo més enllà. No puc. Però n'hi ha als que aquesta tècnica els hi funciona molt bé, diuen. I entre aquests s'hi troben alguns que quan surten de casa s'obliden completament de canviar la cara de circumstàncies que s'ha de posar quan es perpetra tal tècnica, i van pel món amb aquella cara –i el seu corresponent posat– com si encara estiguessin davant l'íntima solitud del mirall. En alguns casos són personatges d'una certa ingenuïtat que, com a molt, no van més enllà de fer el ridícul. Però, atenció, la majoria d'aquests aparentment oblidadissos són extremadament perillosos. Te'ls pots trobar a l'autobús, a la feina, al supermercat; pot ser el cambrer que et serveis el cafè, el vianant al que li demanes l'hora, o el desconegut que al ascensor et pregunta a quin pis vas. Són tibats, amb la mirada posada sempre un pèl per sobre teu (encara que ells medeixin un pam menys que tu), i et parlen deixant-te ben clar que t'estan fent un favor dirigint-te la paraula. Naturalment, a la que puguin, et trepitjaran. Són perillosos, cal estar alerta. 

Amb l'única intenció de posar el meu gra de sorra –i d'aquesta manera, també fomentar l'austeritat– proposo una recollida de signatures per a retirar-los hi els miralls (per a començar) a alguns dels polítics i clergues del país. Així, sense que aquests poguessin practicar l'esmentada tècnica, els demés no estariem obligats a suportar ni la seva cara de circumstàncies ni el seu tibat posat. No és valadí, doncs, la nostra qualitat de vida visual augmentaria considerablement; encara que fos inevitable que, mentre no prenguem altres mesures, ells persistissin en insultar la nostra intel·ligència. Perquè els demés podem anar curts d'autoestima però rucs del tot no ho som (encara).


dimarts, 11 de juny de 2013

Una condemna absurda



Li semblava viure un malson. Condemnat a mort sense res a fer per a evitar-ho, veia com s'esfumava el temps, com s'anava consumint la seva vida esperant l'instant en què una guillotina li separés el cap del la resta del seu cos. Quina mort més absurda, pensava; quin mal gust – a més– i quin poc respecte per les formes. Una colla de penjats sense el més mínim sentit comú, bruts i estrafolaris, un jurat populatxer –què sabrien ells– havia dictat la sentència sense tenir en compte ni la seva noblesa ni la seva filantropia ni res de res. Inadmissible, París s'estava tornant boig. Des de dins la garjola de la Bastille se sentien els crits de la gent del carrer que anava i venia, eufòrica, cridant consignes revolucionaries, esperant el moment del cruel espectacle que acabaria amb la seva vida i inauguraria la primera República. Per la finestra enreixada veia com la llum anava definint els dies un radera l'altre i, amb tots ells amuntregats, ja no sabia quants n'havien passat ni quants en faltaven pel fatal desenllaç. Desmoralitzat, exhaust, s'endormiscà; potser buscant un son que el despertés d'aquest malson; potser anhelant no despertar més i estalviar-se així el tràngol letal. Però no, no era un malson, era una realitat en tota regla. Una realitat que en sa vida no hagués imaginat i que ara mateix l'aclaparava: mai havia tingut una fulla afilada tant prop del coll. De sobte va sentir un ofec, li costava respirar, com si alguna cosa li tapes el nas i la boca; es despertà i s'alçà bruscament del seient de la tranquil·la i solitària barberia aletejant els braços buscant l'aire alliberador. En aquell moment va notar una fredor metàl·lica relliscant pel seu coll ple d'escuma i a mig afaitar. El barber no va poder fer res per a evitar la sangria; res més que, atònit i incrèdul davant la sòrdida situació, avisar l'ambulància que a la fi se endugué el degollat difunt. I aquí comença el malson del barber que, per manca de testimonis (doncs era dia de futbol i no tenia cap altre client), no va poder evitar la condemna per assassinat amb l'agravant de premeditació, traïdoria i abús de confiança professional. 

Al barber li semblava viure un malson, condemnat a mort sense res a fer per a evitar-ho...



dilluns, 3 de juny de 2013

Unisex. Mai és tard


Tot i que el diccionari de la llengua catalana defineix la paraula unisex com per a homes i dones indistintament, a mi sempre m'ha semblat que unisex es referia a un únic sexe. És més, sembla la contracció expressa d'aquestes dues paraules. Va haver-hi un temps –encara se'n veuen algunes– en que estaven de moda les perruqueries unisex, i jo em preguntava si deurien ser perruqueries per a persones unisexuals (de sexe indistint?) o potser allí hi tallaven el cabell unisexualment (com deuria ser això?). O potser la rel 'uni' es referia a unitat i el que anunciaven com a perruqueries unisex no eren més que prostíbuls camuflats on –naturalment– s'atenia sexualment d'un en un (passin i facin cua, si us plau). I si hi havia perruqueries unisexuals, perquè no n'hi havia també per a hermafrodites? Esclar, no n'hi havia bàsicament perquè els caragols no tenen cabell i ni, per tant, motiu per a anar a la perruqueria. Però si es tractava de referir-se a sexes indistints, perquè no expressions com ara multisex, plurisex, totsex, varisex...? Sí, ja em suposo que algú s'ha fet trencadisses la closca i aquesta, unisex, deu ser l'expressió adequada. Ara bé, mai ha deixat d'inquietar-me aquesta especialitat de perruquerria: la unisex. Per altra banda, que carall té a veure el sexe amb la perruqueria? A no ser, esclar, que es tracti de perruquerries on només i únicament s'encarreguin dels rinxols de les joioses parts siguin del sexe que siguin aquestes, les parts. Em sembla que la pròxima vegada que em creuï amb una d'aquestes perruquerries hi entraré, ja comença a ser hora que m'ocupi dels meus rinxols, ara que encara en tinc. Mai és tard i cal estar sempre apunt.