diumenge, 28 de juliol de 2013

Del viatge


M'agrada viatjar (no, fer turisme). Però hi ha una cosa que no suporto: el soroll que fan les rodetes d'aquestes maletes que s'arrosseguen. En els llocs de transit, on aquest soroll es multiplica,  em poso malalt.  És un gran invent, sí, però no les suporto, ni les maletes ni el què suposen. No les faig servir aquest tipus de maletes a no ser que el volum d'equipatge ho exigeixi; i això és bo, doncs m'obliga a ser molt selectiu amb el què m'enduc. Per a mi el equipatge ideal és aquell tan lleuger que et permet poder córrer; tant quan se t'escapa el tren, com quan un determinat paisatge intenta atrapar-te. I m'agrada viatjar en tren.

Un dels motius pels que m'agrada viatjar en tren és perquè pots veure i viure els paisatges que van passant davant teu sense que hagis –ni puguis– de comprometre-t'hi. Malgrat això, un cop a lloc m'agrada poder-m'hi quedar el temps suficient (setmanes, mesos, anys), just fins el instant on comenci a sentir-m'hi lligat. És el moment en que ja no el descobreixes el lloc, ja no el vius: ja hi estàs implicat. Arribat  aquest punt és hora de fugir, fugir com un lladre que ha robat l'essència mateixa del lloc i vol degustar-la en solitud qual llop estepari. I tot i així, continuar el viatge sabent que el viatge és interior o no és, i només és d'anada.

M'agradaria que la meva vida fos un viatge constant, per etapes i sense destí. Ah, però això és una utopia, ja ho sé, la vida és una altra cosa. I en aquests moments, la meva, està aturada en un stop, en un semàfor en vermell sense perspectives de que a curt plaç canvii, es posi verd, i pugi continuar el viatge. Què passa? Doncs que tinc mono.

Bon viatge als viatgers.

dilluns, 22 de juliol de 2013

Figuracions meves




Potser alguns direu, què fa ara aquest foll citant a un orat! (a dos, exactament). A què ve? Doncs, mireu, com fos però havia de fer-ho. El cas és que si com diu l'Albert Pla –a la vegada musicant (quina cançó tan bonica!) Como una nube de J. M. Fonollosa "...se cansa hasta la rosa de ser rosa" (quina figura més elegant i pertorbadora!), com no s'ha de cansar el contribuent de ser contribuent. Ull, vull dir contribuent net! sense martingales. Pagano, com diu el meu cunyat cordovès.

I contribuents nets, paganos, ho som no solsament de les arques de l'estat, també de les butxaques paradisíaques de les multinacionals, dels especuladors i dels corruptes (i d'aquests, els més perillosos, els petit-corruptes que son els que sustenten piramidalment els grans). Com, encara, no estem cansats de tanta ignomínia? Com encara podem mirar-nos al mirall sense veure-hi reflectit un vassall? Pur medievalisme ratllant el canibalisme, això nostre. Potser ens havíem cregut que això ja no succeïa al tercer mil·leni, a l'era de la tecnologia i les llibertats (llibertats?). No serà que ens haurem dormit en els coixins de la societat del benestar i que, com a granotes, estem esperant el bes de la princesa? Si és així, ull amb els polítics disfressats de princesa; que la història, vulguem o no, es repeteix. 

Ah, que no som granotes; que la cosa no va de roses i princeses, i que tot plegat son figuracions meves? Doncs, disculpeu, oblideu-ho, no he dit res. Mentre tant, però, podríem recuperar vells costums i anar aprenent a resar. I qui sigui, que ens agafi confessats.

PS
Per cert –parlant de polítics– independència, si voleu, parlem-ne, però primer la personal. També havia de dir-ho.


divendres, 19 de juliol de 2013

Només és una idea


Juliol. Fa calor i fins i tot el cervell s'estova. Tot fa mandra. Ja ni els papers d'en Bárcenas el fan reaccionar. És més, els esmentats papers també comencen a estovar-se. Comença a notar-se una humitat putrefacta que acabarà podrint el govern, l'oposició(?), el país, i a tots nosaltres, amen. La ferum és cada cop més insuportable. Es veu que això de ser un país del sur, un país mediterrani té aquests handicap. A la Europa del nord aquestes coses no passen, diem. I ens indignem, sí, però estovats i resignats assistim al nostre propi enterrament  amb l'esperança de renéixer algun dia. Esperança vana, doncs ja no som creients. De res. 

Que si tinc alguna proposta? Sí, esclar que la tinc: emigrar. Però no uns quants i d'un a un, sinó tots i al mateix temps. Deixar-los-hi el país, tot el pastís per a ells solets (polítics, banquers, especuladors i vividors varis...) i a veure que en fan. I aprofitant la ocasió, la tribuna i el torn de paraula, proposo que ja que hem d'emigrar ho fem cap a Alemania, serà interessant veure com s'ho pren la Merkel amb uns quants millions d'aturats al menjador de la seva pròpia casa (no oblidem que som europeus, no ens podria treure). I d'aquesta manera –colorín, colorado– matariem dos pardals d'un sol tret. 

Bé, és una idea, si no us agrada en tinc més, però algunes d'elles –unes més que d'altres– son violentes. Ja em direu.

Bon estiu, però.






dimecres, 17 de juliol de 2013

Des del llit



Soparem.
Desprès farem cafè,
prendrem una copa,
parlarem,
riuràs i riuré.
Riurem.
I tota l’estona
pensaré a acariciar-te.

                       Ja ho sé



Desdel llit. Poemes de l'amor líquid (II)