dissabte, 28 de setembre de 2013

Del saber de la vida


Crec que tots estariem d'acord en que als 70 anys sabem més de la vida que als 60, que als 60 en sabem més que als 50 i, continuant descendent,  fins i tot un xicot de 15 anys també estaria d'acord en que en sap més de la vida que quan en tenia 10. Sembla ser que és d'aquelles coses de les quals diríem que són 'llei de vida'.

I en aquest sentit de la sapiència acumulada, aquesta sapiència que es va acumulant amb els anys, ja fa temps que jo tinc una caboria: ens morim quan ja ho sabem tot o quan ens morim, en el moment mateix del traspàs, de cop ho sabem tot; es a dir, de sobte entenem el perquè de la vida, veiem la llum.

Si aquest plantejament fos cert, l'assumpte no seria pas ni mica fútil, doncs, no és gens el mateix 'saber' (o creure que se sap, que pel cas és igual), a que ens sigui revelat 'el saber' (suposadament des d'instàncies superiors). Res a veure. No és gens el mateix morir-se d'avorriment quan un creu que ja ho sap tot i per tant ja no li suposa cap interès la vida –cas del primer supòsit– a que –cas del segon– en el moment de dir l'obligat adéu a la vida, ens sigui revelat tot el saber –l'autèntic– d'una passada. Així, paf!

Si morir-se d'avorriment ja seria una bajanada, assabentar-se de què va o anava el percal en el moment que ja no ens serveix de res saber-ho és, parlant en plata, una putada –una més–. I molta mala llet per part del responsable de la condició humana. Us imagineu que just a les portes de l'últim adéu us sigui revelat el quid-quae-quod de la vida? Us imagineu que el vostre últim pensament fos: ah, era això?! Realment una putada. Millor no pensar-hi, millor 'no saber' i viure.


PD
Podria ser que la resta d'espècies del planeta (flora, fauna, tot bitxo vivent), a la seva manera, ja 'sabessin' i aquesta fos la nostra diferència? Dic jo, doncs, sembla ser que en aquest globus (el terraqui, vull dir) tot funciona de maravella menys la nostra espècie.



dijous, 12 de setembre de 2013

Història d'un encontre





Tu en tenies setze (te n’hauria fet més) i jo vint-i-sis. Ens varem conèixer en una revetlla de Sant Joan i després de flirtejar tota la nit, quan el sol va marcar l'hora, ens encaminàrem cap a casa meva. 

Tu eres verge i volies deixar de ser-ho i jo el dimoni escollit per a l'ocasió. Tenies xicot i volies experimentar per, arribat el moment, poder-li oferir el millor. I jo havia de ser el mestre iniciàtic; tot un honor. 

Ja al llit, el sol matiner que entrava per la finestra resseguia el teu cos indicant el camí a les meves mans. La teva pell de nacre brillava ferma sobre els llençols verd gespa i jo t'admirava i gaudia de la meva sort. Tu em miraves amb picardia i amb temor també: què et faria? Jo t'omplia de carícies i petons, i tu et delies. Però quan va arribar el moment el teu petit tresor no s'obria. Estava clar, no havia de ser jo qui l'encetés. 

Et vaig oferir les claus del meu pis per a que el dia que tu escollissis, i sense presses, fos el teu xicot qui et desflorés. Vam dormitar una estona i te'n vares anar. Al cap d'uns dies, al vespre, en tornar a casa de la feina, vaig trobar les claus i una nota sobre la taula: "Hem estat aquí i tot ha anat molt bé. Hem procurat deixar-ho tot tal com ho hem trobat. Moltes gràcies". Mai més vaig saber de tu. 

Exactament vint anys després, un bon amic em va dir que el seu germà –al què jo li havia dissenyat les targetes d'economista recent llicenciat– tenia una amiga que deia que m'havia conegut molts anys enrere. La cosa va anar com segueix: mentre ell li ensenyava les recent estrenades targetes a la seva amiga –tot dient-li que l'autor era amic del seu germà– aquesta, que no coneixia cap altre dissenyador, va voler provar de fer sonar la flauta i li va preguntar el seu nom. Va funcionar, la intuïció i el nom del dissenyador varen coincidir: el món és petit i ens tornàvem a trobar. Vint anys després em tornaves a trobar. 

L'amic emissari va organitzar un encontre i tots tres ens en vam anar a sopar. Era estiu també, i portaves un vestit vaporós, estaves radiant, i nerviosa com aquell dia amb setze anys però ja dona, amb tot el què l'expressió vol significar. Aperitiu al Boadas, sopar a un japonès, i ballaruca a una disco. Després cadascú a casa seva. Una vetllada entranyable i una mica formal i de compromís, al cap i a la fi només ens coneixíem d'una nit, d'una insòlita nit. 

Uns dies més tard, la trobada va ser a soles: aperitiu, sopar i també ballaruca. I quan la lluna va marcar l'hora em vas donar tot el què antany no vaig voler agafar i molt més. Tota la dona que ja eres va ser meva, fins que el sol va dir prou. La tendresa i la passió vessaven d'un llit que ja esdevenia petit per contenir-les. Vint anys eren molts i el desig més. I la principiant va superar el mestre. Final d'un insòlit començament, començament d'una bella història, una gran amistat. 

Un temps després tu et vas casar. Vam continuar sent amics, molt amics, i ens varem estimar molt. Gràcies per haver-me escollit.



In Memoriam