dissabte, 12 d’octubre de 2013

Els jardins del tercer pis

Un matí –sortint de casa per anar a la feina– vaig sentir com el porter, cantant les excel·lències i avantatges de la finca a un possible nou llogater, li parlava dels magífics jardins del 3r, 1a. Jo feia més d'un any que vivia a la finca i no en tenia cap notícia de l'existència d'aquells jardins. Encuriosit, i com que anava amb temps sobrer, li vaig demanar al porter si podia acompanyar-los en la visita. Un cop ja al replà del 3r pis, el porter empenyé la porta del 1a (la porta era com les altres però no tenia pany, estranyament era de lliure accés) i ens cedí el pas a l'esmentat visitant i a mi. Vaig passar el primer i un cop al llindar, desorientat, em vaig clavar en sec frenant el pas dels que venien darrera, tant era així que el porter va tenir d'insistir en continuar endavant: passi, passi... La porta donava a un gran vestíbul molt semblant al de la planta baixa on, efectivament, a un extrem del vestíbul, una gran porxada conduia a un molt més que magnífic jardí de vegetació frondosa i variada que ocupava tot el pati interior de la clàssica mançana de l'Eixample. Però el què em va desubicar ja del tot no va ser que jo que vivia al cinquè no veiés aquell jardí des de la galeria de casa meva, això era estrany però podria tenir alguna explicació que en aquell moment jo no encertava a esbrinar. El què no podia entendre –i encara no ho entenc ara, però ara ja tant se val– era que a l'altre extrem del vestíbul d'aquest tercer pis, just en front de l'entrada al jardí, hi hagués la porta principal que donava al carrer. Amb cara d'estorat (els acompanyants semblaven no estar-ho) vaig voler fer-me una composició de lloc. La situació semblava ser la següent: un gran vestíbul amb una portalada que anava a parar al carrer i, en front, una altra que portava al patí d'interior de mançana. Una composició arquitectònicament correcta, sempre i quan obviés que estàvem a un tercer pis del carrer de Muntaner i al mateix temps a un vestíbul que donava a peu de carrer, i que en aquest cas, per a més desconcert no era el carrer de Muntaner sinó que era el carrer de Mallorca. No vaig voler trencar-m'hi la closca ni fer mala sang, les coses van com van i val més agafar-les tal com venen: des d'aquell dia no he tornat a entrar a casa per la porta del carrer Muntaner; sempre més he entrat per la del carrer Mallorca. El vestíbul, amb el jardí al fons, és molt més bonic; no hi ha color. (Ah, i té una avantatge: quan l'ascensor s'espatlla –i aquests ascensors antics ho fan sovint– com que l'entrada és pel tercer pis, he de pujar menys escales.) Quines coses té l'Eixample, oi?