diumenge, 17 de febrer de 2013

La gran mentida del gaudir de les petites coses


Estan proliferant aquest tipus de filosofies –amb les quals, per altra part, poc o molt m'hi identifico– en el sentit del valor de les petites coses i d'altres voluntarismes per l'estil. I penso que sí, que estan molt bé, però una cosa no treu l'altra i sorgeix la pregunta: i si tot plegat fos una gran mentida? I si el què volen és enredar-nos? Compensa treballar com un burro per a després gaudir només de les petites coses? Per a gaudir-les també com a burros, suposo, perquè si s'és ase per una cosa s'és ase per l'altra. En tot cas està clar que si això fos així, hauríem de creure que hem nascut de la banda dels rucs (rucs catalans, per sort). Maleïda.

Ah, però, per sort també –i encara que ho sembli, no canvio de tema– segueixen agradant-me les dones. No sé perquè dic segueixen: m'agrada la dona i punt. Vull dir que a vegades, en el metro o l'autobus, un creuament de mirades, una veu, l'arrodoniment d'una espatlla, la canal d'uns pits, un peu mig despullat... m'abstreuen per complet una estona i gaudeixo de la imaginació. Il·lús de mi, sí.

I ja posats, ja que poc podem gaudir de les coses –petites o grans– proposo que ens ocupem més en gaudir de nosaltres mateixos, els uns dels altres; i a follar més, que si bé no s'acaba el món sí que estem perden el temps en xuminades. Com deia aquell, "la vida és allò que va passant mentre els què follen són els altres". I això no pot ser. O també això és una gran mentida? No, si us plau, deixeu-me alguna cosa a la que agafar-me.