dissabte, 9 de març de 2013

Més cardar i menys Prozac


(Desubicació 2)

Deu ser que s'apropa la primavera, pel tema, ho dic. El cas és que una de les expressions que em desubica i més em grinyola és la de dir-li 'fer l'amor' al fet de tenir una relació sexual, un coit (ja posats, a la masturbació li podriem dir 'fer l'amor propi'). Si estem d'acord –i penso que hi estarem– en que una cosa és l'amor i l'altra ben diferent n'és el sexe, potser hauríem de parlar de 'fer-ho amb amor' ja que l'acte en sí –fer-ho– es pot fer amb molt, poc o gens d'amor. Però fer-ho, que és del què tractem, es pot dir sense marejar tant la perdiu i essent més diafans: cardar, fotre un clau o follar, que encara que sigui un castellanisme és més cert. O perquè no? 'jugar a metges', que tot i sonar ingenu i extemporani és menys pretensiós, i perquè també de jugar, a i amb, és del què es tracta. 

Ara, si bé fer l'amor sona pretensiós i equíboc, cardar o fotre un clau sona barroer o, si es vol, poc romantic. Com li hem de dir, doncs? Per a mi no és un tema tancat, habitualment no em trobo còmode amb cap de les expressions comentades i em planto amb que sé el què vull però no sé com millor expressar-ho. No és valadí. El què vull –està clar– és sexe, però vull també jugar, vull també fer l'amor (això últim sovint, sí, però no sempre), i vull també més coses: si se'm preguntés què és el que més m'agrada del sexe, diria que tot allò que encara no he descobert que m'agrada. No sé, de totes, potser em quedaria amb l'expressió 'jugar a metges', li dóna un cert misteri i obra un ventall de possibilitats. Per exemple, podriem dir-li a l'altre: juguem a metges? I l'altre ens podria respondre: a la teva consulta o la meva?

Amb tot, i per justificar el títol, caldria dir que tenim un problema sociològic important i real encara que no es menti, i és que es fa poc l'amor i es carda encara menys (no dic tots, és clar, sempre hi ha algú que ho té resolt). Però dic més, en una societat sana hi hauria ocasions en que  s'hauria de jugar a metges per prescripció facultativa i es resoldrien així molts problemes físics i mentals. Guanyaria la convivència, hi guanyariem tots. Sempre he pensat que la Seguretat Social hauria de tenir un servei de treballadors-res del sexe per a aquells casos en que 'anar mal follat' suposa un problema per a la salut i la bona convivència.

Au, va, xiquets i xiquetes, –i ja que l'Estat no se'n ocuparà– posem fill a l'agulla (cadascú a la seva, si així es vol) que això, com tot, s'acaba.



PD
Hauríem de poder parlar de sexe igual que parlem de música, gastronomia o poesia. El que sigui una activitat que es practica en la intimitat, no treu que no la puguem compartir i gaudir verbalment amb els altres, la pròpia parella inclosa (no és una obvietat), sense falsos pudors i equívocs sentimentalismes. Per què no tractar amb absoluta naturalitat allò que és la cosa més natural i, per a més inri, l'origen de l'existència de cadascun de nosaltres? De què i per què ens hem d'avergonyir?

Clar que primer hauríem de reciclar-nos, continuem –per més que ho dissimulem– amb l'asignatura pendent.