dimecres, 3 d’abril de 2013

(De debò)

Hi havia una vegada un viatjant de somriures: venia somriures. No traginava amb res més, l’únic que duia era somriures; i en venia un munt al cap de l’any. Tot un any és el que trigava en recórrer de punta a punta aquell petit país, poble rera poble. Arreu, arreu on anava –fidel a la cita anyal– la gent sortia a rebre’l i tothom celebrava l’arribada d’aquell curiós viatjant. I un ho deia a un altre i aquest a un tercer, i cada any que passava s’hi afegia més i més gent. I cada any que passava es trobava amb que la gent d'aquell poble era una mica més feliç. I ell, sol·lícit, desembolicava, desplegava i exposava la mercaderia: un somriure i un altre somriure i més i més somriures. I la gent, bocabadada, escoltava i es meravellava dels somriures que ell els anava mostrant, curosament, un seguit d’un altre un i d’un altre i un altre. Ningú havia vist mai tants somriures junts. I quan al capvespre desmuntava la parada, tothom se’n tornava cap a casa amb un somriure sota el braç.

(Quan vaig acabar de llegir aquest relat, em vaig adonar que a mi també se m’havia quedat un somriure sota el braç. De debò)