dilluns, 22 de juliol de 2013

Figuracions meves




Potser alguns direu, què fa ara aquest foll citant a un orat! (a dos, exactament). A què ve? Doncs, mireu, com fos però havia de fer-ho. El cas és que si com diu l'Albert Pla –a la vegada musicant (quina cançó tan bonica!) Como una nube de J. M. Fonollosa "...se cansa hasta la rosa de ser rosa" (quina figura més elegant i pertorbadora!), com no s'ha de cansar el contribuent de ser contribuent. Ull, vull dir contribuent net! sense martingales. Pagano, com diu el meu cunyat cordovès.

I contribuents nets, paganos, ho som no solsament de les arques de l'estat, també de les butxaques paradisíaques de les multinacionals, dels especuladors i dels corruptes (i d'aquests, els més perillosos, els petit-corruptes que son els que sustenten piramidalment els grans). Com, encara, no estem cansats de tanta ignomínia? Com encara podem mirar-nos al mirall sense veure-hi reflectit un vassall? Pur medievalisme ratllant el canibalisme, això nostre. Potser ens havíem cregut que això ja no succeïa al tercer mil·leni, a l'era de la tecnologia i les llibertats (llibertats?). No serà que ens haurem dormit en els coixins de la societat del benestar i que, com a granotes, estem esperant el bes de la princesa? Si és així, ull amb els polítics disfressats de princesa; que la història, vulguem o no, es repeteix. 

Ah, que no som granotes; que la cosa no va de roses i princeses, i que tot plegat son figuracions meves? Doncs, disculpeu, oblideu-ho, no he dit res. Mentre tant, però, podríem recuperar vells costums i anar aprenent a resar. I qui sigui, que ens agafi confessats.

PS
Per cert –parlant de polítics– independència, si voleu, parlem-ne, però primer la personal. També havia de dir-ho.