diumenge, 28 de juliol de 2013

Del viatge


M'agrada viatjar (no, fer turisme). Però hi ha una cosa que no suporto: el soroll que fan les rodetes d'aquestes maletes que s'arrosseguen. En els llocs de transit, on aquest soroll es multiplica,  em poso malalt.  És un gran invent, sí, però no les suporto, ni les maletes ni el què suposen. No les faig servir aquest tipus de maletes a no ser que el volum d'equipatge ho exigeixi; i això és bo, doncs m'obliga a ser molt selectiu amb el què m'enduc. Per a mi el equipatge ideal és aquell tan lleuger que et permet poder córrer; tant quan se t'escapa el tren, com quan un determinat paisatge intenta atrapar-te. I m'agrada viatjar en tren.

Un dels motius pels que m'agrada viatjar en tren és perquè pots veure i viure els paisatges que van passant davant teu sense que hagis –ni puguis– de comprometre-t'hi. Malgrat això, un cop a lloc m'agrada poder-m'hi quedar el temps suficient (setmanes, mesos, anys), just fins el instant on comenci a sentir-m'hi lligat. És el moment en que ja no el descobreixes el lloc, ja no el vius: ja hi estàs implicat. Arribat  aquest punt és hora de fugir, fugir com un lladre que ha robat l'essència mateixa del lloc i vol degustar-la en solitud qual llop estepari. I tot i així, continuar el viatge sabent que el viatge és interior o no és, i només és d'anada.

M'agradaria que la meva vida fos un viatge constant, per etapes i sense destí. Ah, però això és una utopia, ja ho sé, la vida és una altra cosa. I en aquests moments, la meva, està aturada en un stop, en un semàfor en vermell sense perspectives de que a curt plaç canvii, es posi verd, i pugi continuar el viatge. Què passa? Doncs que tinc mono.

Bon viatge als viatgers.