dijous, 12 de setembre de 2013

Història d'un encontre





Tu en tenies setze (te n’hauria fet més) i jo vint-i-sis. Ens varem conèixer en una revetlla de Sant Joan i després de flirtejar tota la nit, quan el sol va marcar l'hora, ens encaminàrem cap a casa meva. 

Tu eres verge i volies deixar de ser-ho i jo el dimoni escollit per a l'ocasió. Tenies xicot i volies experimentar per, arribat el moment, poder-li oferir el millor. I jo havia de ser el mestre iniciàtic; tot un honor. 

Ja al llit, el sol matiner que entrava per la finestra resseguia el teu cos indicant el camí a les meves mans. La teva pell de nacre brillava ferma sobre els llençols verd gespa i jo t'admirava i gaudia de la meva sort. Tu em miraves amb picardia i amb temor també: què et faria? Jo t'omplia de carícies i petons, i tu et delies. Però quan va arribar el moment el teu petit tresor no s'obria. Estava clar, no havia de ser jo qui l'encetés. 

Et vaig oferir les claus del meu pis per a que el dia que tu escollissis, i sense presses, fos el teu xicot qui et desflorés. Vam dormitar una estona i te'n vares anar. Al cap d'uns dies, al vespre, en tornar a casa de la feina, vaig trobar les claus i una nota sobre la taula: "Hem estat aquí i tot ha anat molt bé. Hem procurat deixar-ho tot tal com ho hem trobat. Moltes gràcies". Mai més vaig saber de tu. 

Exactament vint anys després, un bon amic em va dir que el seu germà –al què jo li havia dissenyat les targetes d'economista recent llicenciat– tenia una amiga que deia que m'havia conegut molts anys enrere. La cosa va anar com segueix: mentre ell li ensenyava les recent estrenades targetes a la seva amiga –tot dient-li que l'autor era amic del seu germà– aquesta, que no coneixia cap altre dissenyador, va voler provar de fer sonar la flauta i li va preguntar el seu nom. Va funcionar, la intuïció i el nom del dissenyador varen coincidir: el món és petit i ens tornàvem a trobar. Vint anys després em tornaves a trobar. 

L'amic emissari va organitzar un encontre i tots tres ens en vam anar a sopar. Era estiu també, i portaves un vestit vaporós, estaves radiant, i nerviosa com aquell dia amb setze anys però ja dona, amb tot el què l'expressió vol significar. Aperitiu al Boadas, sopar a un japonès, i ballaruca a una disco. Després cadascú a casa seva. Una vetllada entranyable i una mica formal i de compromís, al cap i a la fi només ens coneixíem d'una nit, d'una insòlita nit. 

Uns dies més tard, la trobada va ser a soles: aperitiu, sopar i també ballaruca. I quan la lluna va marcar l'hora em vas donar tot el què antany no vaig voler agafar i molt més. Tota la dona que ja eres va ser meva, fins que el sol va dir prou. La tendresa i la passió vessaven d'un llit que ja esdevenia petit per contenir-les. Vint anys eren molts i el desig més. I la principiant va superar el mestre. Final d'un insòlit començament, començament d'una bella història, una gran amistat. 

Un temps després tu et vas casar. Vam continuar sent amics, molt amics, i ens varem estimar molt. Gràcies per haver-me escollit.



In Memoriam