dissabte, 28 de setembre de 2013

Del saber de la vida


Crec que tots estariem d'acord en que als 70 anys sabem més de la vida que als 60, que als 60 en sabem més que als 50 i, continuant descendent,  fins i tot un xicot de 15 anys també estaria d'acord en que en sap més de la vida que quan en tenia 10. Sembla ser que és d'aquelles coses de les quals diríem que són 'llei de vida'.

I en aquest sentit de la sapiència acumulada, aquesta sapiència que es va acumulant amb els anys, ja fa temps que jo tinc una caboria: ens morim quan ja ho sabem tot o quan ens morim, en el moment mateix del traspàs, de cop ho sabem tot; es a dir, de sobte entenem el perquè de la vida, veiem la llum.

Si aquest plantejament fos cert, l'assumpte no seria pas ni mica fútil, doncs, no és gens el mateix 'saber' (o creure que se sap, que pel cas és igual), a que ens sigui revelat 'el saber' (suposadament des d'instàncies superiors). Res a veure. No és gens el mateix morir-se d'avorriment quan un creu que ja ho sap tot i per tant ja no li suposa cap interès la vida –cas del primer supòsit– a que –cas del segon– en el moment de dir l'obligat adéu a la vida, ens sigui revelat tot el saber –l'autèntic– d'una passada. Així, paf!

Si morir-se d'avorriment ja seria una bajanada, assabentar-se de què va o anava el percal en el moment que ja no ens serveix de res saber-ho és, parlant en plata, una putada –una més–. I molta mala llet per part del responsable de la condició humana. Us imagineu que just a les portes de l'últim adéu us sigui revelat el quid-quae-quod de la vida? Us imagineu que el vostre últim pensament fos: ah, era això?! Realment una putada. Millor no pensar-hi, millor 'no saber' i viure.


PD
Podria ser que la resta d'espècies del planeta (flora, fauna, tot bitxo vivent), a la seva manera, ja 'sabessin' i aquesta fos la nostra diferència? Dic jo, doncs, sembla ser que en aquest globus (el terraqui, vull dir) tot funciona de maravella menys la nostra espècie.