diumenge, 7 de desembre de 2014

Donant voltes


Estava desorientat, s'havia perdut, i va demanar-li indicacions a la primera persona amb què es va creuar. Aquesta, va intentar fer-li entendre, molt amablement, que el que li passava no era que s'hagués perdut; el que li passava era que estava descontextualitzat i que difícilment s'ubicaria si primer no es contextualitzava. Amb igual amabilitat, ell li donà les gràcies i, ja que les explicacions no l'havien tret ni dut en lloc, va provar de preguntar al pròxim vianant. Li explicà que semblava ser que estava descontextualitzat i que estava cercant el context; que si el podia ajudar a ubicar-se. I aquesta, una dona, li respongué que no; que preguntés a un altre, doncs ella també s'estava descontextualitzant i que no sabia ben bé cap on tirar. Però en adonar-se'n, tots dos, de la coincidència contextual i veient que si unien forces podrien millorar la gestió del trasbals, es van adreçar, junts, al senyor que tenien al seu radera mirant un aparador. Però era foraster i no els va poder ajudar. En canvi, saviament, els hi va suggerir que preguntessin a l'hotel que hi havia al tombar la cantonada, que allà de ben segur sí els podrien orientar. Li donaren les gràcies, i cap allà. Només posar els peus al vestíbul s'adonaren que aquell hotel podria ser un bon context i –com aquell qui res– van començar a sentir-se contextualitzats. No se sap si ho han aconseguit o no, però ja porten tres dies i dues nits ubicats en la mateixa habitació, i encara no n'han sortit. Deu ser que li han trobat gust a això de contextualitzar-se.

divendres, 14 de novembre de 2014

La meva mosca


Aquest matí ha aparegut, per casa, una mosca. Jo anava a preparar-me l'esmorzar, se m'ha acostat, i ja no m'ha deixat en tot el dia. L'he batejada com a la meva mosca de capçalera, doncs, o està sobre el meu cap o donant-li voltes; no va més enllà. Després d'esmorzar, però, ja assegut davant l'ordinador, s'ha aventurat a passejar-se, al·lucinada, per la pantalla.

I quan a mig matí, he sortit per a anar al super, ella ha decidit acompanyar-me. Fins la porta, no ha volgut entrar. Però a la sortida, allí estava esperant-me, com els gossets que alguns hi deixen lligats. No m'ha fet falta dir-li: vinga, va, som-hi. Ni de bon tros, només treure jo el cap per la porta ja la tenia al damunt. Que com sé que era la meva? Doncs, pel mateix motiu que un coneix les seves pròpies dèries, són teves i de ningú més. I perquè és com amb els orientals, que tots semblen iguals però no ho són (encara que sembli increïble).

De tornada, m'he assegut a un banc del parc a fer una cigarreta i prendre el sol una estona. I m'ha sorprès que amb la quantitat de gossos, arbres, coloms i altres espècimens de la zona (humans inclosos), la meva mosca, no ha deixat ni un moment de fer-me companyia. Indiferent a tanta varietat de possibles víctimes, ella, fidel, m'ha preferit a mi. Això no passa cada dia.

Casa meva és a uns blocs de pisos que estan a la vessant de la muntanya i el camí de tornada és tot pujada; per sort, hi ha un parell de trams que se salven amb escales mecàniques i que jo, carregat com anava, he decidit aprofitar. Aquest ha estat el moment del dia en que la meva mosca ha estat més apartada de mi; com si ja hi tingués experiència, com si fos el que tocava, s'ha aposentat a la cinta de goma del passamà de l'escala i ha pujat, escales amunt, sense fer cap esforç. Sense moure ni una ala. Absolutament lògic, per altra part, ja que per a això estan les escales mecàniques, per a evitar tot esforç.

Ja a la porteria –deuria estar cansada; es nota que és una mosca casolana– a preferit pujar amb mi a l'ascensor. I què puc dir més? Doncs, res, que ja es de nit i portem tot el dia així: l'un per l'altre. És ben cert que qui es queixa és perque vol.

divendres, 7 de novembre de 2014

Beneïm aquesta taula?


Em sé el teu cos de memòria,
de tant haver-lo besat.
I conec la mida exacta
de la teva boca
que és, just, la de la meva gana.

         Beneïm aquesta taula?

(Des del llit. Poemes de l'amor líquid)

divendres, 24 d’octubre de 2014

Microrelats



Realisme imprevist
Era fosca nit –i ho hagués estat més si no fos pels llamps. Tronava, plovia, i dalt del campanar tocaven a morts. Estaven rodant. El director, un maniatic dels detalls, va entrar d'inprevist a escena per fer uns retocs; i en qüestió de segons proferí un crit esfereïdor, al temps que arquejava el cos electritzat i es desplomava sobre el taüt, enxampat per un llamp real i fulminant. El productor va ordenar aturar immediatament la tormenta i el rodatge; la presa havia estat bona. Ja l'encaixaria com fos en el guió i trobaria un altre director per acabar la pel·lícula. Coses de l'ofici.


Pa ciència
Estava assegut sota un pi pensant si li queia una poma al cap i així poder demostrar alguna cosa transcendent. Però després de molta estona l'únic que li va caure a sobre va estar simple pinassa. Finalment el què podia demostrar era una obvietat: que ni estava en el lloc adequat ni en el moment històric pertinent. I vet aquí d'on ve aquella dita "no li demanis pomes al pi".


Bromista
Era un gran rialler, no va parar de riure fins que s'adonà que la seva mort no era una broma. Es quedà gelat.


Plurilingüe
Es va passar la vida viatjant i va arribar a dominar tots els idiomes. Eren tants, que quan a la fi tornà a casa s'adonà que havia oblidat el seu. I va haver de demanar un interpret. 


dijous, 23 d’octubre de 2014

Professor Franz de Copenhague vs. Morfeu

(Del llevar-se o no llevar-se)

Ha sonat el despertador com cada dia, amb l'amenaça –també diària–: o et lleves o et deixo en mans de Morfeu un altre cop! No sé estar al llit despert; així és que o em llevo o m'hi tombo de nou. 

Una disjuntiva que diariament es presenta durant uns minuts però que a mi se'm fan eterns. Jo sé que si em llevo no passarà res; no hi haurà cap daltabaix, ho hauré fet i ja està; i seré una persona normal que comença un dia nou i normal. I també sé que si em resisteixo, acabaré enrederint el que de totes maneres serà inevitable i mentre tant angoixant: llevar-se i ser una persona normal. Doncs, perquè no llevar-se d'un cop i no allargar més el martiri!

Sembla fàcil, oi? Per a molts sí que ho és. Però per a d'altres és una batalla diària que –per a més inri– no hi ha cap possibilitat de guanyar (i no és qüestió de ser un bon o mal guerrer); facis el que facis sempre hi surts perdent: o part del dia o part del son. 

El cas és que en el moment que un atura el bram del despertador, un pensa que probablement el dia pot esperar-se una estona; que pot tirar endavant una estona més sense tu; que el dia no et precisa per a res urgent i que ja t'hi incorporaràs més tard sense que això hagi de suposar un canvi en el rumb de la història. En definitiva, no és moment d'heroïcitats. I t'ho repeteixes una i una altra vegada amb la terrible sospita que aquell moment potser sigui real, i no –en el entreson encara– un parany de Morfeu. El més desencoratjador és que són les dues coses alhora; i el resultat, per tant, et llevis o t'hi giris, és el mateix: has perdut la batalla. No és manera de començar el dia.

Potser hauria de remenar l'hemeroteca de l'entranyable TBO, per veure si el gran Professor Franz de Copenhague tenia previst algun invent per a poder despertar-se i llevar-se amb una mica més de dignitat (què menys, sabent el què t'espera!). 

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Havent dinat



– Cuines de marabella.
    – Sí? Gracies. Vols alguna cosa més?
– Sí, dues.
    – Diga'm i està fet.
– Doncs,  un cafè i anar-me'n al llit amb tu.
    – I per aquest ordre?
– Sí, si us plau.
   – mmm... prenem el cafè a la sala?



dijous, 25 de setembre de 2014

Des del llit



Amb aquest parell de coixins
que tens a la sina,
jo no em llevaria mai del llit.

                  Tampoc dormiria


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)

dimarts, 9 de setembre de 2014

Desfullant la margarida



Sembla ser que la vida en aquest planeta està concebuda per a reproduir-se a sí mateixa constantment, sense cap altre fi i sense un final aparent. I tot funciona de meravella; amb una aclaparadora i quasi inconcebible precisió. Només l'espècie humana ha evolucionat buscant-se altres queafers vitals més enllà de la mera reproducció. I sí bé en aquestes noves tasques ha aconseguit grans fites, no és menys cert que també ha originat grans desgavells. Ha estat capaç de situar un artefacte a la superfície de Mart (amb tot l'avenç tecnològic que això suposa), però també ha estat capaç d'introduir a milers de congèneres en càmeres de gas. Sense anar més lluny. 

Cap altra espècie d'aquest planeta és capaç de dur a terme cap d'aquestes dues accions. És més, els únics éssers amb capacitat per autodestruir-se i, si s'escau, destruir el planeta, és l'espècie humana. Evolucionem, avancem entre aquests dos pols, la creació (especialment tecnològica) i la capacitat de destrucció. El problema és que no ho fem a la mateixa velocitat. 

I ara desfullem la margarida: haurem fet Mart habitable i per tant estarem en condicions de colonitzar-lo quan arribem a destruir o fer inhabitable la Terra? Dic això perquè capficats en el fragor del dia a dia potser no ens n'adonem del despropòsit i no tenim present que tots els dia a dia junts, posats un darrera de l'altre, configuren la nostra història; cada dia compta. I perquè podria succeir que arribés el moment en què adonar-se'n o no adonar-se'n ja no servís de res. Si jo fos catòlic diria "que déu ens agafi confessats" Però no sóc religiós i no sé pas què dir. Això sí, si tingués calés els invertiria a la NASA.

PS
En quant als dia a dia posats un darrera de l'altre, ens ho podem aplicar a qualsevol situació. D'aquí a dos dies tots serem història i no ens n'haurem adonat.





dissabte, 23 d’agost de 2014

Un cas sense resoldre


L'altre dia, passejant per les festes de Gràcia, vaig perdre un llapis, el llapis. El llapis en qüestió era un llapis corrent, el que el feia valuós per a mi era el caputxó. És un d'aquests caputxons amb clip i maquineta de fer punta, ideal per a portar el llapis a la butxaca; i que amb la goma d'esborrar que incorporava el propi llapis, es transforma en un kid complet. No suporto els bolígrafs, m'agrada escriure amb llapis o ploma. A casa escric aleatoriament amb qualsevol dels dos, però quan surto m'emporto el llapis, pesa menys i és més portable que la ploma. Cadascú carrega les seves propies manies i aquesta n'és una de les meves.

Quan escric m'agrada veure com de la punta del llapis o la ploma hi brollen lletres, paraules; traços que es mostren com per art de màgia fluint del no-res a través de l'estri utilitzat. Paraules, frases, histories, dibuixos, intimitats al cap i a la fi, doncs cadascun d'aquests traços emana misteriosament del més íntim d'un mateix. És, tot plegat, un ritual que m'abstrau. I em fascina la connexió ultraveloç entre el cervell, el braç i la mà última encarregada de conduir l'estri que finalment plasmarà aquelles intimitats. Més íntimes encara, en tant que són traços personals, irrepetibles, que configuren la nostra escriptura; a l'altre extrem de la tipografia que per més maca i interessant que l'hàgim escollit, no dirà gran cosa de nosaltres, dels nostres temors, de les nostres capacitats. En fi, tot un món que es trasllada de dins a fora mitjançant un llapis, una ploma, tant és.

Però en aquests moments em pertorba el què hagi pogut passar amb el meu desaparegut llapis. Estarà ja en un abocador convivint amb totes les immundícies que menyspreem? Estarà en mans d'algú que se l'ha trobat i ha decidit conservar-lo? I si és així, quin us en farà? Què li dirà el meu llapis de mi? Què li farà dir ell?.

Preguntes, totes elles, per a les que no tinc resposta ni tan sols ajudat d'una ploma o d'un llapis. Un altre cas sense resoldre.









diumenge, 3 d’agost de 2014

Des del llit



He sabut de tu
–dintre teu–
tot el que cal saber 
d'aquest tema:
que quan et tinc
ets ben meva.

              Fidelitat

(Des del llit. Poemes de l'amor líquid II)



dilluns, 21 de juliol de 2014

Una cosa darrera de l'altra





Vull tastar els teus llavis.

Ara, 

que ja em sé de memòria

els teus ulls.

        Una cosa darrera de l'altra


Des del llit II. Poemes de l'amor líquid





divendres, 4 de juliol de 2014

Follia



Folls buscant folles. 
Folles buscant folls. 
Follia de folls folls de follia. 
Follia folla. 
Vols follar, folla mia?

     Amb la primavera a la sang


dimecres, 2 de juliol de 2014

Moments



Ell aixecà la mirada i es topà amb la d'ella.

– Què penses? 
   – ... res.
– Doncs ho hauries de fer més sovint.
   – El què?
No pensar en res. T'escau molt bé.
   – Et quedes a sopar?




dimecres, 11 de juny de 2014

Molt breus


El privilegi és reconèixer el privilegi.


No hi ha res que per bo que sigui invalidi que pugui haver-ne un altre millor.


De joves somniem un futur posible. De grans lamentem un passat impossible. 


El viatge és interior o no és viatge. I sempre és d'anada.


Una de les coses més interessants de la vida és haver viscut. Saber el que saps i el que saps que mai no sabràs.


Anem camí d'una mort segura. Anem bé.


Avui vol dir ara; ahir vol dir mai; demà, ja ho veurem (si ho veiem).


I per acabar:
Manual per a acabar amb la crisi en dues passes:
1 )  Tenir-ho molt clar
2 )  Tirar-se a la via del tren o des d'un sisè pis, tant se val.


dijous, 5 de juny de 2014

A cops de lletres


Així va anar la inauguració de l'exposició A cops de lletres



























A la foto superior, d'esquerra a dreta: 
Jacint Pau, Elena Bassols, Ricard Barrera i Marc Segura "El Tulipa"


Part de l'obra exposada, junt amb d'altra, es pot veure a



diumenge, 1 de juny de 2014

Breus


Empatia
A vegades fem alguna cosa amb una determinada persona, no perquè ens agradi especialment fer allò amb aquella persona, sinó perquè sabem que a aquella persona li agradarà fer allò amb nosaltres.

Paradoxa
Les "noves tecnologies" ens poden fer cada cop més superbs com a especie (encara que només en siguem usuaris), a la vegada que com a consumidors que en som ens fan més oh paradoxa– indefensos i dependents.

Maternitat versus paternitat
La maternitat és biològica, la paternitat és accidental. La relació entre mare i fills és umbilical (estructural), la relació entre pare i fills és cultural (funcional). Intrínsecament incomparables.

Evolució
Fins fa poc, quan em trobava amb alguna persona o situació descerebrada, aquelles en que no s'hi reconeix el més mínim sentit comú, m'indignava, em treia de polleguera pensar que la humanitat avancés amb aquests alts i baixos. No ho entenia. Ara m'ho miro d'una altra manera. Ara entenc que això, tots plegats, som l'espècie i m'agradi o no és el que hi ha; que no hi puc fer res per modificar-ho –en tot cas sóc jo qui ha de modificar alguna cosa, l'actitud– i que en qualsevol dels casos he de conviure-hi, amb l'espècie. D'aquí em deu venir allò que a vegades dic de que cada cop m'interessa menys la gent però m'interessen més les persones.

Sembla fàcil, però a mi m'ha costat uns quants anys arribar a tal conclusió i tot i així no sempre aconsegueixo mantenir el valor necessari.


dimecres, 30 d’abril de 2014

Breus


Bolero transcendental
Como se puede querer no estar loco y no estar loco. 

Inspiració
Aquesta nit m'ha visitat aquell que em fa els poemes.

Irreparable
Entre la inevitable crisi i la possible/impossible independència, la vida va transcorrent. L'única certesa, però, és que tot això passatdemà serà història.

Moto versus scooter
No és el mateix conduir una butaca amb rodes que cavalcar un motor amb rodes; no és igual estar assegut sobre un motor que tenir-lo entre les cames. És la diferència entre muntar un cavall i anar assegut en un carro tirat per un cavall. Dit això no em decanto per cap de les dues opcions. Faltaria més. Prefereixo gaudir de les dues, cadascuna  en el seu moment.

Canvi de xip
Ahir, 23 d'abril, em vaig comprar un llibre. I vaig tenir la sensació que fins ahir havia estat equivocat al comprar sempre el llibre el dia abans per evitar les aglomeracions propies del Dia del llibre. Ningú m'obliga a comprar un llibre per la Diada; per tant, corregeixo, a partir d'ara si el compro ho faré el dia assenyalat.