dissabte, 22 de febrer de 2014

Si us plau, no molestin, que això no té Replay

Arriba un moment –cosa dels anys– en què de cop ets conscient, vius l'experiència de què el teu pas per aquest planeta és una qüestió merament circumstancial. No és saber-ho, que ja ho sabies, és viure-ho, sentir-ho fins i tot a la pell. Hi ha un temps. I per rematar-ho, quan penses amb els milions d'espermatozoides que han sigut necessaris per a què només un d'ells fecundés l'òvul originari de la teva existència, t'adones que la teva vida és poc més que producte d'una trista o afortunada –depèn– casualitat. Circumstància i casualitat, hi ha moment per a tot.

Hi ha un moment fins el qual cos i esperit han estat una mateixa circumstància, sense tenir coneixement l'un de l'altre, sense tenir consciència de dues manifestacions de l' ésser, no independents però sí distintes. I així com ara el teu esperit vol volar cada vegada més alt, ara també el teu cos s'arrapa a terra cada vegada amb més empeny però amb menys força. I així com aleshores tot tu corries com una sola i compacta peça per a arribar quant abans a algun lloc, ara et mareja la velocitat amb que ocorren i es fonen els dies; sense saber a on van; sense saber a on vas. Però no és un descobriment ben be desolador, ans també, tot plegat és espectacular i fascinant. És aquest misteri meravellós al qual en diem vida. 

I arriba un moment que te la vols menjar tota de cop, que ets conscient del segon que no torna, que és massa preciosa com per a anar malgastant-la amb bajanades; que hi ha poques coses importants i encara menys d'imprescindibles. Però també t'adones –i ja ho sabies també– que no estàs sol, que hi ha altres éssers al planeta alguns dels quals estan disposats a ocupar-se més de la teva vida que de la seva pròpia. Escoltin, sí vostès: si us plau, no molestin, no destorbin, que només en tinc una de vida. Si us plau, ocupin-se de les seves pròpies existències com bonament puguin, que ja prou feina tenen, i no posin pals a les meves rodes. Tot, absolutament tot, només passa una sola vegada. Deixin-me que jo faci la meva, collons, que –per postres– no hi ha botó de replay. (Continuo pendent de que posin a la venda els passatges cap a Mart.)



EPÍLEG

Un dia d’aquests
en tornaré a complir
divuit o vint.
I aquesta vegada
no em creuré res
i em cagaré en tot.

        Cony d'Història!






dimarts, 11 de febrer de 2014

Se m’acumula la feina



Et penso amb una mà,
mentre amb l’altre,
t’escric aquests versos.
I sé molt bé
que són per a tu,
per més que jo
en sigui el destinatari.

        Se m’acumula la feina


Des del llit. Poemes de l'amor líquid (II)


dissabte, 1 de febrer de 2014

No prometo res

Avui començo la meva 61a volta al sol. No sol, però sí pel meu compte, i no se'm fa costa amunt sinó més aviat costa avall. Sí, és com em sento: costa avall. Havia pensat que podia fer un petit balanç però, –déu n'hi do– ben mirat no seria tan petit. Quina mandra. Deixem-ho així.

Si em poso positivista, penso que encara tinc tota una vida pel davant, que encara hi ha molt per fer; però si em planto realista veig que encara està tot per fer i cada cop queda menys temps (temps?). Ja sé que el equilibri està en el punt mig, però és també el punt més avorrit. 

Avui, però, em sento positivista, i tal com diu aquell rètol del bar "Avui no es fia. Demà sí", doncs, això, demà ja ho veurem. Però avui, sí. Avui encara tinc tota una vida pel davant; sí, demà mateix m'hi poso, demà començo. Quanta raó tenen alguns rètols de bar! Es nota que els ha parit un bon coneixedor de l'especie. 

Aquest matí, mentre esperava l'autobús, pensava que Plató –per dir-ne algun– no va poder llegir a Cervantes o a Kant –per dir-ne un parell més– i està clar que Kant no va poder llegir a Hemingway o a Javier Marías; mentre, els últims sí han pogut llegir els primers. "Elemental mi querido Watson", t'has lluit! No, no us ho penseu, se li pot treure suc. Però això serà un altre dia. El cas és que jo em sento afortunat: jo sí els he pogut llegir a tots, i ho hagi fet o no –que "será que no"(un altre dia serà)– jo he tingut l'oportunitat. I el privilegi, que també ho és.

D'acord, prometo aprofitar aquesta nova oportunitat, aquest nou any que comença per a mi, i prometo llegir, ho prometo de nou.

PS
– Quin estrés, fa quatre dies que estàvem fent propòsits de cap d'any; això és un no parar. 
– Que trist, una vida de propòsits. Maleïda religió.
– Que insípida, la perfecció; que avorrida. No, en canvi, la bellesa.
– Que avorrit que és tot, a questes alçades, si no hi poses una mica de ganes, si no hi veus la bellesa.