dissabte, 22 de febrer de 2014

Si us plau, no molestin, que això no té Replay

Arriba un moment –cosa dels anys– en què de cop ets conscient, vius l'experiència de què el teu pas per aquest planeta és una qüestió merament circumstancial. No és saber-ho, que ja ho sabies, és viure-ho, sentir-ho fins i tot a la pell. Hi ha un temps. I per rematar-ho, quan penses amb els milions d'espermatozoides que han sigut necessaris per a què només un d'ells fecundés l'òvul originari de la teva existència, t'adones que la teva vida és poc més que producte d'una trista o afortunada –depèn– casualitat. Circumstància i casualitat, hi ha moment per a tot.

Hi ha un moment fins el qual cos i esperit han estat una mateixa circumstància, sense tenir coneixement l'un de l'altre, sense tenir consciència de dues manifestacions de l' ésser, no independents però sí distintes. I així com ara el teu esperit vol volar cada vegada més alt, ara també el teu cos s'arrapa a terra cada vegada amb més empeny però amb menys força. I així com aleshores tot tu corries com una sola i compacta peça per a arribar quant abans a algun lloc, ara et mareja la velocitat amb que ocorren i es fonen els dies; sense saber a on van; sense saber a on vas. Però no és un descobriment ben be desolador, ans també, tot plegat és espectacular i fascinant. És aquest misteri meravellós al qual en diem vida. 

I arriba un moment que te la vols menjar tota de cop, que ets conscient del segon que no torna, que és massa preciosa com per a anar malgastant-la amb bajanades; que hi ha poques coses importants i encara menys d'imprescindibles. Però també t'adones –i ja ho sabies també– que no estàs sol, que hi ha altres éssers al planeta alguns dels quals estan disposats a ocupar-se més de la teva vida que de la seva pròpia. Escoltin, sí vostès: si us plau, no molestin, no destorbin, que només en tinc una de vida. Si us plau, ocupin-se de les seves pròpies existències com bonament puguin, que ja prou feina tenen, i no posin pals a les meves rodes. Tot, absolutament tot, només passa una sola vegada. Deixin-me que jo faci la meva, collons, que –per postres– no hi ha botó de replay. (Continuo pendent de que posin a la venda els passatges cap a Mart.)



EPÍLEG

Un dia d’aquests
en tornaré a complir
divuit o vint.
I aquesta vegada
no em creuré res
i em cagaré en tot.

        Cony d'Història!






2 comentaris:

Anònim ha dit...


La foto explica muy bien el escrito.
¿me pongo el mundo por montera?

Jacint Pau ha dit...

Ha, ha, ha... molt agut !