dijous, 17 d’abril de 2014

A cops de lletres

Dibuixar, pintar, escriure, és com viure. És un camí. Un decideix on vol anar però el camí el porta, el condueix. Podem començar el camí amb una idea més clara o més difosa d'on volem anar, però mentre fem camí, aquest, ens va fent propostes, ens provoca, ens tempta, ens mareja amb entrebancs. Papallones que distreuen, mosques que emprenyen però que allí estan, sense haver-les cridat, volent-nos marcar el pas; tant si volem com si no volem. Aleshores un pot adoptar dues actituds: acceptar el joc o intentar reconduir la situació; no hi ha més. 

I com que jo sóc dels que creuen que no hi ha res més perillós que trobar el que es busca, em decanto pel fet que el dibuix, el relat, el poema es vagin fent a sí mateixos, procurant que la meva intervenció no sigui més que la imprescindible. Així és, acceptant el que el camí em serveix en safata, i seguir caminant, pintant, escrivint, vivint. Sense amoïnar-me massa per si el camí és l'adequat, si és "el que toca".

Aquests A cops de lletres en són alguns dels resultats. Però clarament –i, només faltaria!– haguessin pogut ser uns altres. Potser no és el que toqui però és el que hi ha.