dimecres, 11 de juny de 2014

Molt breus


El privilegi és reconèixer el privilegi.


No hi ha res que per bo que sigui invalidi que pugui haver-ne un altre millor.


De joves somniem un futur posible. De grans lamentem un passat impossible. 


El viatge és interior o no és viatge. I sempre és d'anada.


Una de les coses més interessants de la vida és haver viscut. Saber el que saps i el que saps que mai no sabràs.


Anem camí d'una mort segura. Anem bé.


Avui vol dir ara; ahir vol dir mai; demà, ja ho veurem (si ho veiem).


I per acabar:
Manual per a acabar amb la crisi en dues passes:
1 )  Tenir-ho molt clar
2 )  Tirar-se a la via del tren o des d'un sisè pis, tant se val.


dijous, 5 de juny de 2014

A cops de lletres


Així va anar la inauguració de l'exposició A cops de lletres



























A la foto superior, d'esquerra a dreta: 
Jacint Pau, Elena Bassols, Ricard Barrera i Marc Segura "El Tulipa"


Part de l'obra exposada, junt amb d'altra, es pot veure a



diumenge, 1 de juny de 2014

Breus


Empatia
A vegades fem alguna cosa amb una determinada persona, no perquè ens agradi especialment fer allò amb aquella persona, sinó perquè sabem que a aquella persona li agradarà fer allò amb nosaltres.

Paradoxa
Les "noves tecnologies" ens poden fer cada cop més superbs com a especie (encara que només en siguem usuaris), a la vegada que com a consumidors que en som ens fan més oh paradoxa– indefensos i dependents.

Maternitat versus paternitat
La maternitat és biològica, la paternitat és accidental. La relació entre mare i fills és umbilical (estructural), la relació entre pare i fills és cultural (funcional). Intrínsecament incomparables.

Evolució
Fins fa poc, quan em trobava amb alguna persona o situació descerebrada, aquelles en que no s'hi reconeix el més mínim sentit comú, m'indignava, em treia de polleguera pensar que la humanitat avancés amb aquests alts i baixos. No ho entenia. Ara m'ho miro d'una altra manera. Ara entenc que això, tots plegats, som l'espècie i m'agradi o no és el que hi ha; que no hi puc fer res per modificar-ho –en tot cas sóc jo qui ha de modificar alguna cosa, l'actitud– i que en qualsevol dels casos he de conviure-hi, amb l'espècie. D'aquí em deu venir allò que a vegades dic de que cada cop m'interessa menys la gent però m'interessen més les persones.

Sembla fàcil, però a mi m'ha costat uns quants anys arribar a tal conclusió i tot i així no sempre aconsegueixo mantenir el valor necessari.