dissabte, 23 d’agost de 2014

Un cas sense resoldre


L'altre dia, passejant per les festes de Gràcia, vaig perdre un llapis, el llapis. El llapis en qüestió era un llapis corrent, el que el feia valuós per a mi era el caputxó. És un d'aquests caputxons amb clip i maquineta de fer punta, ideal per a portar el llapis a la butxaca; i que amb la goma d'esborrar que incorporava el propi llapis, es transforma en un kid complet. No suporto els bolígrafs, m'agrada escriure amb llapis o ploma. A casa escric aleatoriament amb qualsevol dels dos, però quan surto m'emporto el llapis, pesa menys i és més portable que la ploma. Cadascú carrega les seves propies manies i aquesta n'és una de les meves.

Quan escric m'agrada veure com de la punta del llapis o la ploma hi brollen lletres, paraules; traços que es mostren com per art de màgia fluint del no-res a través de l'estri utilitzat. Paraules, frases, histories, dibuixos, intimitats al cap i a la fi, doncs cadascun d'aquests traços emana misteriosament del més íntim d'un mateix. És, tot plegat, un ritual que m'abstrau. I em fascina la connexió ultraveloç entre el cervell, el braç i la mà última encarregada de conduir l'estri que finalment plasmarà aquelles intimitats. Més íntimes encara, en tant que són traços personals, irrepetibles, que configuren la nostra escriptura; a l'altre extrem de la tipografia que per més maca i interessant que l'hàgim escollit, no dirà gran cosa de nosaltres, dels nostres temors, de les nostres capacitats. En fi, tot un món que es trasllada de dins a fora mitjançant un llapis, una ploma, tant és.

Però en aquests moments em pertorba el què hagi pogut passar amb el meu desaparegut llapis. Estarà ja en un abocador convivint amb totes les immundícies que menyspreem? Estarà en mans d'algú que se l'ha trobat i ha decidit conservar-lo? I si és així, quin us en farà? Què li dirà el meu llapis de mi? Què li farà dir ell?.

Preguntes, totes elles, per a les que no tinc resposta ni tan sols ajudat d'una ploma o d'un llapis. Un altre cas sense resoldre.











2 comentaris:

Anònim ha dit...

Serà que parles d'aquell llapis inseparable, amb vida pròpia, que t'ajuda a expressar te, aquell antic company de butxaca que en tocar-lo ja t'inspira per escriure o dibuixar? Doncs no es un llapis corrent, com tu ben dius és el llapis, ell (o ella, bes a saber) sap molt de tu de tot el que li transmets. I ara què, tornar a començar de nou amb un altre que mai serà el mateix? Ha de passar molt temps i difícilment tindrà aquell caputxó, aquella maquineta i aquella goma d'esborrar tan bufona.
Paciència i mentre es resol aquest cas segueix fent il·lustracions tan boniques com aquesta.
Gràcies per les teves històries i els teus dibuixos.
Un admirador

Jacint Pau ha dit...

Caram, això d'admirador sona molt bé. I agraeixo el teu suport, la pèrdua ha estat realment dolorosa.
Però a vegades sóc home previngut: quan en una botiga veig alguna cosa que sembla que l'hagin feta expressamnet per a mi, i si el preu és raonable per a mi en aquell moment, me'n compro dues iguals. Per si a cas. I aquesta vegada, afortunadament, ha estat el cas: tinc un altre caputxó igual a la recàmera, puc continuar vivint! En quant al llapis... això ja és una altra cosa. Ja ho veurem.
Repeteixo, gràcies per la teva comprensió i suport.