divendres, 24 d’octubre de 2014

Microrelats



Realisme imprevist
Era fosca nit –i ho hagués estat més si no fos pels llamps. Tronava, plovia, i dalt del campanar tocaven a morts. Estaven rodant. El director, un maniatic dels detalls, va entrar d'inprevist a escena per fer uns retocs; i en qüestió de segons proferí un crit esfereïdor, al temps que arquejava el cos electritzat i es desplomava sobre el taüt, enxampat per un llamp real i fulminant. El productor va ordenar aturar immediatament la tormenta i el rodatge; la presa havia estat bona. Ja l'encaixaria com fos en el guió i trobaria un altre director per acabar la pel·lícula. Coses de l'ofici.


Pa ciència
Estava assegut sota un pi pensant si li queia una poma al cap i així poder demostrar alguna cosa transcendent. Però després de molta estona l'únic que li va caure a sobre va estar simple pinassa. Finalment el què podia demostrar era una obvietat: que ni estava en el lloc adequat ni en el moment històric pertinent. I vet aquí d'on ve aquella dita "no li demanis pomes al pi".


Bromista
Era un gran rialler, no va parar de riure fins que s'adonà que la seva mort no era una broma. Es quedà gelat.


Plurilingüe
Es va passar la vida viatjant i va arribar a dominar tots els idiomes. Eren tants, que quan a la fi tornà a casa s'adonà que havia oblidat el seu. I va haver de demanar un interpret. 


dijous, 23 d’octubre de 2014

Professor Franz de Copenhague vs. Morfeu

(Del llevar-se o no llevar-se)

Ha sonat el despertador com cada dia, amb l'amenaça –també diària–: o et lleves o et deixo en mans de Morfeu un altre cop! No sé estar al llit despert; així és que o em llevo o m'hi tombo de nou. 

Una disjuntiva que diariament es presenta durant uns minuts però que a mi se'm fan eterns. Jo sé que si em llevo no passarà res; no hi haurà cap daltabaix, ho hauré fet i ja està; i seré una persona normal que comença un dia nou i normal. I també sé que si em resisteixo, acabaré enrederint el que de totes maneres serà inevitable i mentre tant angoixant: llevar-se i ser una persona normal. Doncs, perquè no llevar-se d'un cop i no allargar més el martiri!

Sembla fàcil, oi? Per a molts sí que ho és. Però per a d'altres és una batalla diària que –per a més inri– no hi ha cap possibilitat de guanyar (i no és qüestió de ser un bon o mal guerrer); facis el que facis sempre hi surts perdent: o part del dia o part del son. 

El cas és que en el moment que un atura el bram del despertador, un pensa que probablement el dia pot esperar-se una estona; que pot tirar endavant una estona més sense tu; que el dia no et precisa per a res urgent i que ja t'hi incorporaràs més tard sense que això hagi de suposar un canvi en el rumb de la història. En definitiva, no és moment d'heroïcitats. I t'ho repeteixes una i una altra vegada amb la terrible sospita que aquell moment potser sigui real, i no –en el entreson encara– un parany de Morfeu. El més desencoratjador és que són les dues coses alhora; i el resultat, per tant, et llevis o t'hi giris, és el mateix: has perdut la batalla. No és manera de començar el dia.

Potser hauria de remenar l'hemeroteca de l'entranyable TBO, per veure si el gran Professor Franz de Copenhague tenia previst algun invent per a poder despertar-se i llevar-se amb una mica més de dignitat (què menys, sabent el què t'espera!). 

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Havent dinat



– Cuines de marabella.
    – Sí? Gracies. Vols alguna cosa més?
– Sí, dues.
    – Diga'm i està fet.
– Doncs,  un cafè i anar-me'n al llit amb tu.
    – I per aquest ordre?
– Sí, si us plau.
   – mmm... prenem el cafè a la sala?