dissabte, 1 de febrer de 2014

No prometo res

Avui començo la meva 61a volta al sol. No sol, però sí pel meu compte, i no se'm fa costa amunt sinó més aviat costa avall. Sí, és com em sento: costa avall. Havia pensat que podia fer un petit balanç però, –déu n'hi do– ben mirat no seria tan petit. Quina mandra. Deixem-ho així.

Si em poso positivista, penso que encara tinc tota una vida pel davant, que encara hi ha molt per fer; però si em planto realista veig que encara està tot per fer i cada cop queda menys temps (temps?). Ja sé que el equilibri està en el punt mig, però és també el punt més avorrit. 

Avui, però, em sento positivista, i tal com diu aquell rètol del bar "Avui no es fia. Demà sí", doncs, això, demà ja ho veurem. Però avui, sí. Avui encara tinc tota una vida pel davant; sí, demà mateix m'hi poso, demà començo. Quanta raó tenen alguns rètols de bar! Es nota que els ha parit un bon coneixedor de l'especie. 

Aquest matí, mentre esperava l'autobús, pensava que Plató –per dir-ne algun– no va poder llegir a Cervantes o a Kant –per dir-ne un parell més– i està clar que Kant no va poder llegir a Hemingway o a Javier Marías; mentre, els últims sí han pogut llegir els primers. "Elemental mi querido Watson", t'has lluit! No, no us ho penseu, se li pot treure suc. Però això serà un altre dia. El cas és que jo em sento afortunat: jo sí els he pogut llegir a tots, i ho hagi fet o no –que "será que no"(un altre dia serà)– jo he tingut l'oportunitat. I el privilegi, que també ho és.

D'acord, prometo aprofitar aquesta nova oportunitat, aquest nou any que comença per a mi, i prometo llegir, ho prometo de nou.

PS
– Quin estrés, fa quatre dies que estàvem fent propòsits de cap d'any; això és un no parar. 
– Que trist, una vida de propòsits. Maleïda religió.
– Que insípida, la perfecció; que avorrida. No, en canvi, la bellesa.
– Que avorrit que és tot, a questes alçades, si no hi poses una mica de ganes, si no hi veus la bellesa.