dijous, 23 d’octubre de 2014

Professor Franz de Copenhague vs. Morfeu

(Del llevar-se o no llevar-se)

Ha sonat el despertador com cada dia, amb l'amenaça –també diària–: o et lleves o et deixo en mans de Morfeu un altre cop! No sé estar al llit despert; així és que o em llevo o m'hi tombo de nou. 

Una disjuntiva que diariament es presenta durant uns minuts però que a mi se'm fan eterns. Jo sé que si em llevo no passarà res; no hi haurà cap daltabaix, ho hauré fet i ja està; i seré una persona normal que comença un dia nou i normal. I també sé que si em resisteixo, acabaré enrederint el que de totes maneres serà inevitable i mentre tant angoixant: llevar-se i ser una persona normal. Doncs, perquè no llevar-se d'un cop i no allargar més el martiri!

Sembla fàcil, oi? Per a molts sí que ho és. Però per a d'altres és una batalla diària que –per a més inri– no hi ha cap possibilitat de guanyar (i no és qüestió de ser un bon o mal guerrer); facis el que facis sempre hi surts perdent: o part del dia o part del son. 

El cas és que en el moment que un atura el bram del despertador, un pensa que probablement el dia pot esperar-se una estona; que pot tirar endavant una estona més sense tu; que el dia no et precisa per a res urgent i que ja t'hi incorporaràs més tard sense que això hagi de suposar un canvi en el rumb de la història. En definitiva, no és moment d'heroïcitats. I t'ho repeteixes una i una altra vegada amb la terrible sospita que aquell moment potser sigui real, i no –en el entreson encara– un parany de Morfeu. El més desencoratjador és que són les dues coses alhora; i el resultat, per tant, et llevis o t'hi giris, és el mateix: has perdut la batalla. No és manera de començar el dia.

Potser hauria de remenar l'hemeroteca de l'entranyable TBO, per veure si el gran Professor Franz de Copenhague tenia previst algun invent per a poder despertar-se i llevar-se amb una mica més de dignitat (què menys, sabent el què t'espera!).