dijous, 31 de desembre de 2015

El caganer, 11 preguntes bàsiques



1. El caganer només caga per Nadal o també caga 
la resta de l'any?

2. Se'n sap alguna cosa del seu grau de civisme? 
Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en un contenidor 
de matèria orgànica?

3. El van enxampar in fraganti o s'hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, 
a incloure'l a l'innocent pessebre? 
Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s'està cagant en algú 
o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als 'indepes'?

7. Sóc menys català si no tinc un caganer a casa? 
I si m'hi poso jo mateix,  compta?

8. Què hi ha de cert en que és un infiltrat borbònic 
per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans 
o el de la baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, 
Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? 
(És que, tal com estan les coses, he comprat unes espelmes 
i no sé a qui he de posar-les.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, 
paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culé?

Si algú te resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me 
el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. 
(Ja he mirat a Google i a Wikipèdia però, pel què fa 
als meus dubtes, ns/nc. Ni l'un ni l'altra.)


PS. Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

dilluns, 7 de desembre de 2015

Compulsivament




La cua del caixer dels supermercats: un bon lloc per conèixer la gent, l'espècie. I no solament perquè al arribar a la cinta transportadora de la caixa deixem a la vista de tothom, de forma impúdica, el que comprem –recordem que som el que mengem– sinó pel nostre comportament mentre fem la cua. 

Uns dies enrere jo estava en una d'aquestes cues. Dues posicions per davant meu hi havia una senyora que, per no agafar carret, portava entre els braços més productes dels que l'hi cabien, a més de la gran bossa de mà penjada a l'espatlla. Tot just se li veia el cap, semblava un arbre de Nadal. Quan li va tocar el torn i va anar a entrar a l'ajustat passadís de la caixa, va arrossegar i tirar amb el colze, una capseta de xiclets de l’expositor que hi havia situat tocant la caixa. El senyor de darrere seu, li va dir sense massa voluntat: Senyora, li ha caigut alguna cosa. Vejam, jo diria que el que tocava era no dir res, ajupir-se, recollir aquesta 'alguna cosa' i col·locar-la en el seu lloc o bé donar-li a ella, si realment creia que li havia caigut. S'ha perdut la cavallerositat. Ella ni li va contestar, ni li va donar les gràcies (de què? per altra banda), ni se'l va mirar ni res, com si plogués. I va continuar avocant material sobre la cinta. Quan va acabar, la senyora es va ajupir, va recollir la capseta, i la va deixar anar sobre l'expositor, caigués on caigués, sense preocupar-se ni mica ni gens de mirar de deixar-la en el lloc corresponent. Ni els deu segons que suposen el mínim interès per tornar la cosa al seu lloc, va dedicar-li. Naturalment ja ho farà qui cobra, encara que sigui una misèria. Enfront la manca de tacte del senyor, ella lluïa el passotisme corresponent.

És clar que tot això no hauria passat –i llavors tampoc no haguéssim pogut observar les esmentades mancances conductuals– si l’accés a les caixes no fos tan extret i maquiavèl·lic. Caixa i faixa. I especialment si els preàmbuls d'aquests accessos no estiguessin farcits d'expositors de productes dels anomenats de 'compra compulsiva'. Xiclets, piles, ous Kinder, piruletes variades... tots productes de primera necessitat, òbviament. Un autèntic mini mercat dins d'un supermercat; com una macromatrioska russa. Una martingala dissenyada per unes ments brillants, els thinkings del màrqueting, per a què quan et creguis que ja has acabat amb el martiri de passadissos amunt, passadissos avall, puguis continuar flagel·lant-te, amb la compra compulsiva, alhora que fas cua, just abans de retratar-te degudament davant la caixera. Jo no sóc cap thinking, però tinc una idea: jo proposaria que en aquests expositors s'hi presentés també a la venda tot tipus de drogues, tot tipus d'armes, i fins i tot taüts; a veure si així, entre totes i tots, acabem d'una vegada amb tanta bajanada d'una manera ràpida i efectiva. Compulsivament, és clar, que és el que es porta. De pel·lícula! (I taquillera).

dilluns, 23 de novembre de 2015

S'aixeca el teló


S'aixeca el teló: Un matí solejat, un parc, un banc i cinc jubilats; quatre asseguts i un de peu. Tots amb la seva gorra i algun d'ells amb bastó. La discussió versa sobre si vuit i dos fan deu. Un dels que estan asseguts, i amb ganes d'acabar amb la polèmica, es posa la mà a la butxaca i treu de la bitlletera una calculadora d'aquestes de la mida d'una targeta de crèdit. I dirigint-se als altres, amb gest ampul·lós, els hi deixa anar (al temps que comença a teclejar), Ojo, vamos a ver: ocho, más... dos, igual a... diez. Tots inclinen el cap cap a la maquineta per comprovar el resultat, a la vegada que un d'ells, el més gallet, li engega al propietari del aparell: Hombre, si lo cuentas de esta manera... claro! I al moment aquest li respon: Es que la máquina es la máquina; y la máquina no se equivoca.

Justa la fusta! La màquina no s'equivoca, no senyor. La màquina no pot equivocar-se perquè no pot escollir, no pot decidir per ella mateixa. Només un error en algun dels mecanismes del seu sistema pot fer que la màquina no faci el que estava previst que fes. Però equivocar-se, la màquina no s'equivoca. En canvi nosaltres, els humans, els animals racionals sí que podem. Podem equivocar-nos i ho fem, Renoi si ho fem; i massa sovint. Per exemple, i sense anar més lluny, podem escollir a quin partit votar a les properes eleccions i podem decidir qui ens governarà els pròxims quatre anys. Ho podem fer i ho fem. Punt i seguit. I el que segueix és el que segueix malgrat no ens agradi. I no ens agrada que aquells que hem escollit no facin allò que havien dit que farien si els votàvem. I ens agrada menys que a continuació ens vulguin vendre la moto en un descarat insult a la intel·ligència. I després encara queda el més dur: haver d'acceptar que ens hem equivocat en l'elecció. Punt i seguit. Però ull, que el que segueix encara és més difícil d'entendre i gruixut d'empassar, i és que, passats quatre anys, els tornarem a votar. Sí, tornarem a votar, i sí, tornarem a votar-los! Sense comentaris. Bé, si voleu, allò de la pedra i de l'ensopegada... O allò altre de que, es clar, som humans... Qui no es consola és perquè no vol.

Doncs, no, arribat aquest punt ja no hauríem de parlar d'equivocacions. No sense qüestionar el tan esmentat intel·lecte. Tal vegada hauríem de revisar els mecanismes, ja que potser es tracti d'algun error del sistema. La intel·ligència no té remei, deia Max Aub. Malauradament, l'estupidesa tampoc. Oi?


PS (i com una cosa a banda)
Algú sap si està previst que a Mart s'hi instauri també la democràcia?

dissabte, 14 de novembre de 2015

Fins al cap d'amunt de les cuixes


S'apropen les festes, les de Nadal, vull dir, i ja em comencen a tremolar les cames. Ja sé que son una tradició; també ho son les guerres i les intentem evitar (o no). I em comencen a tremolar les cames, perque des de finals de novembre quan tot comença a ensumar a foc, fins a mitjans de gener que finalment deixa de fer pudor de socarrimat, els dies se'm fan llargs –més– i feixucs; angoixants i depriments. Jo dic que els Nadals haurien de ser optatius, veritablement optatius (també pels ateus i els agnòstics), però tal com estan muntades les coses, és una opció cada vegada més inviable (també pels veritablement creients. Visquin les paradoxes). 

És clar que son les regles del joc democràtic: els autèntics cristians no son pas majoria però els autèntics celebracionistes sí i toca ballar-la. I jo porto ballant-la molts anys, val a dir, religiosament i sense dir ni piu. De la mateixa manera que porto quasi els mateixos anys suportant governs que no he votat i no son ni seran mai de la meva corda. Vet aquí, som demòcrates! Però vet aquí també, que ja n'estic fins al cap damunt de les cuixes, fins als mateixos collons, vull dir. Així doncs, aquestes festes em declaro en rebel·lia, en desobediència, desoconnecto. No em busqueu, no em feliciteu, no em desitgeu bones festes ni tampoc bon any. Igualment. Moltes gracies.


PS

Un dia d'aquests
en tornaré a complir 
divuit o vint
i aquesta vegada
no em creuré res 
i em cagaré en tot.

       Cony d'història!

(i tornaré a votar les CUP)

divendres, 6 de novembre de 2015

Huston, tenim un problema


Comando-zeta

O el miracle de la marxa enrere 



No, no em vull pas referir ni a cap comand terrorista capitanejat per 'El Zorro' ni tampoc al frustrant mètode anticonceptiu que la majoria hem patit en algun moment de la nostra experiència sexual –per activa o per passiva– El primer ja és història; el segon, si un és curós, es pot evitar fàcilment. Com es pot preveure, doncs, embriacs com estem d'aquesta nostra era tecnològica, el tema és informàtic. Hi ha tema, doncs.

Però tampoc no vull referir-me a una altra també frustrant experiència com és la de buscar impulsivament el comandament a distància estant assegut a la butaca d'un cinema. A mi em passa quan se m'escapa alguna cosa del subtitulat d'una pel·lícula en V.O. i necessito fer pausa i marxa enrere per rellegir i no perdre el fil. A casa, amb l'ordinador, això no és pas cap problema. En canvi, al cinema, és desesperant veure com et perds alguna cosa important del guió perquè no has estat prou ràpid en la lectura o perquè t'ha pogut més el voler gaudir de la imatge. I com, a més, s'hi suma la pèrdua del diàleg –que irremeiablement segueix sense tu– perquè tu estàs capficat justament amb el que t'estàs perdent i per a més inri no trobes el comandament de marres. Allò de 'pegarse un tiro' seria el més adient en aquests moments, atès que la pel·lícula continua molt a pesar del teu drama.

El que em preocupa ara, però, són unes altres tecles. Aquelles que, a l'ordinador, et permeten desfer l'última acció feta. Aquelles que tecleges febrilment quan la cagues i que et permeten refer o recuperar el que has esborrat. Les que et salven la vida quan la suor freda està a punt de fer-te flaquejar les cames perquè t'adones que l'has cagat; aquelles que, com si fos una revelació divina, corren a ressuscitar-te. Vet aquí la fórmula màgica: el comando+zeta. Qui sap si, per a alguns, les més preuades o més martellejades del teclat.  

En qualsevol cas la vida humana no en porta de teclat (si més no, d'origen). Dramàtic. Pot semblar una bajanada, però per a mi ha estat un descobriment recent. Un descobriment ben trist, per cert. Jo ja m'hi he trobat més d'una vegada que després d'haver fet alguna cosa o haver pres alguna decisió, trobo a faltar el teclat i les referides valuoses tecles. O més delirant encara: quan faig quelcom o prenc alguna decisió, ho faig pensant que si no he fet el que tocava, ja faré un comando+zeta. Però naturalment la cosa no va així. Naturalment, Huston, tenim un problema. I la vida continua!

dilluns, 21 de setembre de 2015

Res hagués estat el que ha estat



Tot hagués estat ben diferent
        si els meus pares no s'haguessin conegut.
Tot hagués estat diferent
        si no m'hagessin enviat, de ben jove, a la 'gran ciutat'. 
Tot hagués estat diferent
        si no hagués escollit estudiar arts aplicades.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués conegut aquella noia amb la que vaig construir 
        la primera parella.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim tingut una filla.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués fet la "mili".
Tot hagués estat diferent
        si no hagués decidit ser professionalment autonom.
Tot hagués estat diferent
        si no s'hagués trencat aquella primera parella.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués conegut la noia que va ser la meva 
        segona parella.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim tingut un fill i una filla.
Tot hagués estat diferent
        si professionalment no m'hagués anat tan bé i després 
        tan malament.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim trencat aquesta segona parella.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués publicat el meu primer llibre.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués escollit els amics que vaig escollir.
Tot hagués estat ben diferent
        si hagués nascut als Estats Units d'Amèrica, a la Xina 
        o, sense anar tan lluny, a Segovia.
Res hagués estat el que ha estat, si la casualitat i els capricis 
de la naturalesa m'haguessin fet alzina o llobarro.

Estem on estem, amic Alter;
tenim el què tenim i som el què som, sense més entelèquies.

Apa, doncs, som-hi i continuem com si res.

dimecres, 5 d’agost de 2015

De converses


Des de fa un parell de setmanes que després d'esmorzar m'agafa com una pressa per sortir de casa, com si aquesta, la casa, estigués a punt de caure'm a sobre. No sembla que sigui una cosa greu però sí és una mica feixuc; i doncs agafo els bàrtuls i me'n vaig a donar un tomb pel parc que tinc a sota casa. L'objectiu no és pas caminar, així és que al cap d'una estona ja estic assegut a un banc i em poso a destriar cabòries. El parc és ben arbrat, és força agradable i la vista pot passejar-se per un bon nombre d'espècies tant de flora com de fauna. Fresc i a l'ombra, m'hi estic fins que me'n canso, i això pot passar tant al cap d'una hora com de dues. Ningú m'espera en lloc altre. Ans al contrari, sembla que és al parc on hi ha algú que m'espera: un colom femella, és a dir, una coloma. 

Ja fa uns quants dies que al poc d'asseure'm s'acosta una coloma, es situa a no gaire més de mig metre i se'm queda mirant com si em volgués dir alguna cosa. I com que els coloms són predadors i per tant tenen els ulls un a cada costat, ara em mira amb un ull, després amb l'altre i a continuació –no entenc perquè carall, doncs no em deu pas veure– em mira de front. I així, alternant la mirada, s'hi pot estar, amb la resta del cos ben immòbil, 15 o 20 minuts; després gira cua lentament i engega a volar. Fi de la seqüència. Fins el dia següent. Durant l'estona que està amb mi jo li parlo; li pregunto com està, com li va el dia, si ja ha menjat alguna cosa; o li comento com m'està anant a mi. Naturalment ella no em respon i dono per suposat que ni tan sols m'entén. I és una llàstima, perquè podríem aprendre molt l'un de l'altre. Ella, per exemple, em podria explicar com es veuen les coses des d'allà dalt, com veuen als d'aquí a baix, especialment als humans. O també em podria ensenyar a volar; no sé, podríem parlar de tantes coses... 

Però el cas és que no és ben bé així, el cas és que tinc d'entendre'm amb la meva espècie. Avui, abans que arribés la coloma, s'han assegut al banc del costat dues senyores de mitjana edat, dues germanes i una gosseta. Bla, bla, bla... No sé pas de que parlaven doncs jo portava els cascos posats (l'única manera d'aïllar-me), però si que no he pogut evitar sentir, quan el "cuchi-cuchi" s'ha acostat a olorar els meus pantalons, com amb un to més elevat per a que jo ho sentís, una de les dues senyores li deia: 
Ven pa ca, no molestes al señor! 
Jo amablement li he respòs:
No se preocupe señora, no me molesta, (i el que ve a continuació és cert) me gustan los perros.

Vaja quina n'he dit. Ja no ha parat de xerrar, la senyora, com si m'hagués estat esperant, i m'ha explicat vida i miracles de la perrita. La germana anava intentant posar-hi cullerada però, ca, no l'ha deixada pas, jo era tot i exclusivament seu. Quan li ha semblat que ja en tenia prou em diu:
Perdone, señor, para cambiar de tema, ¿qué opina usted de los desastres que nos echan por la tele? ¿Cree que es verdad que el mundo está tan mal, o nos enseñan lo mal que están en otras partes para que nos conformemos de lo bien que estamos aquí?
Pues mire, señora, hace muchos años que no tengo tele, no sé que es lo que les echan. Pero le aseguro que en todas partes cuecen habas.

I, vaja de nou, l'he tornada a espifiar. No he pogut evitar que em fes el favor d'explicar-m'ho fil per randa. Fins que no he pogut més i li he repetit allò de les faves. Però cap problema, ella (la seva germana continuava intentant posar-hi cullerada sense èxit), a la que no se li acabaven els recursos per tal de espatllar-me el matí, ha continuat:
¿Y que me dice usted de la religión?
Vera, señora, ya se puede imaginar mi opinión si le digo que soy absolutamente ateo.
– Oh! Que suerte tiene usted, a mi me encantaría no creer en nada. (Per fi la germana, que no em treia els ulls de plat de sobre, ha aconseguit col·locar una falca). 

Però ràpidament la meva contertuliana ha actuat amb celeritat i sense tallar-se ni un pel m'ha deixat anar que ella respetava totes les religions, però que els Testigos de Jehová eren una colla de venuts i gent de poc fiar, i que com la catòlica res de res. Aleshores jo, que ja n'estava fins al cap d'amunt, amb un gest ben visible, m'he mirat el rellotge i els hi he abocat:
– ¡Uy! Ha sido un placer, pero tengo que irme, pues está a punto de empezar la misa y luego no quiero perderme el Telediario. Que tengan un buen día.

Ja dic, és una llàstima no parlar l'idioma dels coloms, segur que les converses amb ells serien més profitoses. Hauré de consultar a Sant Google a veure si hi trobo alguna acadèmia que n'ensenyin. Ara que conec una coloma... Tot podria ser.


dilluns, 18 de maig de 2015

El sexe dels àngels


Al bar, igual que a pràcticament tots els bars del planeta, hi havia un televisor. El Quim i jo estàvem prenent una cervesa i polemitzant sobre això i allò i especialment sobre el sexe dels àngels –d'uns que hi havia dues taules més enllà– quan, de sobte, el Quim va desplaçar la mirada cap el telenotícies amb un gest brusc. Ho va fer com si hagués sentit alguna cosa de vital transcendència o, més encertadament, com si l'hagessin cridat pel seu nom des del televisor. Amb cara d'atònit, i sense mirar-me, em va fer un gest amb la ma com diguen-me 'calla, espera un moment' i s'endinsà, amb ulls esfèrics, en els esdeveniments de la pantalla. No li vaig donar importància, es tractava d'un gest i d'una situació corrents i hi havia prou confiança, i vaig dedicar els meus, els ulls, a admirar els àngels veïns que, per cert, hagués jurat que eren d'una altra galàxia, de bells que eren. Belles, hauria de dir, doncs eren àngels –aquest sí, amb seguretat– del sexe femení. Em va fer tornar de la meva abducció angelical un cop de taula i un esbafeg amb tuf televisiu del Quim, seguit d'un esverat 'això no hagués passat mai al meu planeta!' No em va donar temps a preguntar-li res, acte seguit, després d'un altre esbafeg i d'unes paraules incomprensibles, va desaparèixer. No vull dir que marxés del bar, no: s'havia fos! De cop ja no hi era. No sé com dir-ho... m'havia quedat sol, m'havia quedat sense el Quim. Ràpidament vaig mirar al meu voltant buscant cares astorades, com la meva, que confirmessin que jo no estava al·lucinant i esperant trobar-ne ni que fos una de sola que testimoniés el què acabava de passar. Res, cadascun a la seva boira. Ningú s'havia adonat de res. I em vaig quedar sense parla mirant la cadira on segons abans hi tenia el Quim. Al cap d'uns instants em va sotragar una sospita, una intuïció, i encara alienat vaig aixecar la vista en direcció la taula que ocupàven els àngels. Però no pas per a admirar una vegada més la seva bellesa –que prou pagava la pena– sinó per comprovar que el Quim no me l'hagués jugat. I una vegada més me l'havia jugat: els àngels tampoc hi eren. Era un alienigen molt particular, el Quim, però era bon jan.

dimarts, 5 de maig de 2015

Tornant de l'exposició



Un petit tast del que va ser la inauguració dels Tipus carisgràfics.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Del blog de Jordi Ribas



L’hipèrbole és una figura satírica que consisteix a exagerar de manera deliberada un missatge. Un dels girs hiperbòlics més llegendaris de la literatura cal atribuir-lo al genialíssim Francisco de Quevedo quan, sense despentinar-se i amb tota la impertinència de que era capaç, proclama: Érase un hombre a una nariz pegado. Si a homes de nassos ens referim, el pintor manierista Giuseppe Arcimboldo se les enginyava per a convertir un apèndix nasal en un carabassó una pera o una perdiu. Arcimboldo podria esdevenir el sant patró dels verdulers i els venedors de viandes. Alguns dels seus quadres ja van ser utilitzats –si mal no recordo– per a una campanya publicitària dels Mercats de Barcelona.

La representació de rostres humans amb elements que no pertanyen a l’anatomia resulta un joc visual tan antic com la mateixa capacitat de distingir formes que s’assemblen a altres formes. Leonardo da Vinci ja reflexiona sobre la importància d’aquesta imaginació relacional quan aconsella fixar-se en els universos plàstics que suggereixen les taques d’humitat de les parets o la contínua metamorfosi dels núvols en el cel. Quevedo, Archimboldo i Leornardo, entre d’altres, estableixen les bases del que més endavant s’anomenarà surrealisme artístic i literari.
Jacint Domingo, Jacint Pau per als amics i coneguts, és un dissenyador gràfic amb sentit de l’humor. Durant uns anys assumeix el repte de dissenyar rostres amb caràcters tipogràfics. Els seus retrats, ara reunits, exposats i editats amb el títol de Tipus carisgràfics, Les cent i una cares de la tipografia, són un elogi a aquell mètode lúdic de Con un 6 y un 4, aquí tienes tu retrato: juguesca dibuixada de quan érem petits i que, segons assegura el mateix autor, ens feia sentir tan grans. Aquesta recuperació de l’esperit de la infantesa presideix l’actitud amb què Jacint Domingo aborda els seus dissenys carisgràfics. Contemplem un joc on hi ha llibertat i rigor. Només dues famílies tipogràfiques estan convidades a aquesta festa de lletres. Tots els retrats es componen amb els caràcters Garamond i Franklin Gothic. El dissenyador juga amb l’ànima inquieta i la passió pròpies d’un nen, però ho fa també...  (Continuar llegint)


Anem d'exposició



dimarts, 7 d’abril de 2015

La Lluna també s'equivoca


Després de passar-se tota la nit vetllant els enamorats solitaris, la Lluna, se n'anà a dormir amb el Sol, el seu amant. Com cada dia des que es van conèixer. Un dia, però, la Lluna s'encapritxà d'uns amants indecisos a donar el pas i, arribada l'hora de plegar, decidí quedar-se per a donar-los-hi un cop de ma. Al arribar el dia, el Sol, trist i ensopit per la absència de la seva companya, no va voler sortir a treballar i deixà el planeta tot el dia a les fosques. 

L'endemà, malgrat l'alegria general de tornar a veure el Sol, tothom estava una mica capficat i per tot arreu el moll dels comentaris era que què carall li havia passat a la Lluna el dia abans. La CICS, La Comunitat Internacional de Científics, va posar tota la carn a l'olla per tal d'esbrinar el perquè d'un fenomen d'aquelles dimensions. Van anar passant els dies i la seu central del CICS treia poc més que fum. Mentres, els ecologistes: que si allò era la prova irrefutable del canvi climàtic tan anunciat; els esotèrics: que ara ja no hi haurien dubtes de que darrera de tot hi havia la voluntat divina; pels graciosos, el que passava era que a qui li tocava no havia pagat la factura de la llum; els politicamentcorrectes no s'aventuraven i posaven cara de circumstàncies; i els més pessimistes: que home, això ja es veia venir, un dia o altre havia de passar. Però els de la CICS, ni piu. Finalment, la NANSA, amb aquelles ganes de ser els primers en tot, van decidir emetre un comunicat a totes les televisions del planeta anunciant les seves conclusions: o el Sol aquell dia no va sentir el despertador o, decididament, la Lluna també s'equivoca. I tothom content.

divendres, 16 de gener de 2015

Microrelats


Déu n'hi do
Va ser una persona molt creient fins el dia que va demanar de fer un cafè amb Déu. Des d'aleshores, només creu en el cafè.

Praxi
El dia que va comprovar que la Terra era esfèrica, es va marejar. (Alguns diuen que això li va passar per incrèdul. Ves a saber.)

No paga la pena
Per descomptat. Mai més no ho tornaré a intentar –com a les pel·lícules– de saltar d'un tren en marxa; molt menys quan va a 300km per hora. Acabes completament desmanegat. No paga la pena com a experiència.

Im-perfecció
Era un home perfecte fins que un dia va perdre l'h. Des d'aleshores és un ome corrent.