diumenge, 26 d’abril de 2015

Del blog de Jordi Ribas



L’hipèrbole és una figura satírica que consisteix a exagerar de manera deliberada un missatge. Un dels girs hiperbòlics més llegendaris de la literatura cal atribuir-lo al genialíssim Francisco de Quevedo quan, sense despentinar-se i amb tota la impertinència de que era capaç, proclama: Érase un hombre a una nariz pegado. Si a homes de nassos ens referim, el pintor manierista Giuseppe Arcimboldo se les enginyava per a convertir un apèndix nasal en un carabassó una pera o una perdiu. Arcimboldo podria esdevenir el sant patró dels verdulers i els venedors de viandes. Alguns dels seus quadres ja van ser utilitzats –si mal no recordo– per a una campanya publicitària dels Mercats de Barcelona.

La representació de rostres humans amb elements que no pertanyen a l’anatomia resulta un joc visual tan antic com la mateixa capacitat de distingir formes que s’assemblen a altres formes. Leonardo da Vinci ja reflexiona sobre la importància d’aquesta imaginació relacional quan aconsella fixar-se en els universos plàstics que suggereixen les taques d’humitat de les parets o la contínua metamorfosi dels núvols en el cel. Quevedo, Archimboldo i Leornardo, entre d’altres, estableixen les bases del que més endavant s’anomenarà surrealisme artístic i literari.
Jacint Domingo, Jacint Pau per als amics i coneguts, és un dissenyador gràfic amb sentit de l’humor. Durant uns anys assumeix el repte de dissenyar rostres amb caràcters tipogràfics. Els seus retrats, ara reunits, exposats i editats amb el títol de Tipus carisgràfics, Les cent i una cares de la tipografia, són un elogi a aquell mètode lúdic de Con un 6 y un 4, aquí tienes tu retrato: juguesca dibuixada de quan érem petits i que, segons assegura el mateix autor, ens feia sentir tan grans. Aquesta recuperació de l’esperit de la infantesa presideix l’actitud amb què Jacint Domingo aborda els seus dissenys carisgràfics. Contemplem un joc on hi ha llibertat i rigor. Només dues famílies tipogràfiques estan convidades a aquesta festa de lletres. Tots els retrats es componen amb els caràcters Garamond i Franklin Gothic. El dissenyador juga amb l’ànima inquieta i la passió pròpies d’un nen, però ho fa també...  (Continuar llegint)


Anem d'exposició



dimarts, 7 d’abril de 2015

La Lluna també s'equivoca


Després de passar-se tota la nit vetllant els enamorats solitaris, la Lluna, se n'anà a dormir amb el Sol, el seu amant. Com cada dia des que es van conèixer. Un dia, però, la Lluna s'encapritxà d'uns amants indecisos a donar el pas i, arribada l'hora de plegar, decidí quedar-se per a donar-los-hi un cop de ma. Al arribar el dia, el Sol, trist i ensopit per la absència de la seva companya, no va voler sortir a treballar i deixà el planeta tot el dia a les fosques. 

L'endemà, malgrat l'alegria general de tornar a veure el Sol, tothom estava una mica capficat i per tot arreu el moll dels comentaris era que què carall li havia passat a la Lluna el dia abans. La CICS, La Comunitat Internacional de Científics, va posar tota la carn a l'olla per tal d'esbrinar el perquè d'un fenomen d'aquelles dimensions. Van anar passant els dies i la seu central del CICS treia poc més que fum. Mentres, els ecologistes: que si allò era la prova irrefutable del canvi climàtic tan anunciat; els esotèrics: que ara ja no hi haurien dubtes de que darrera de tot hi havia la voluntat divina; pels graciosos, el que passava era que a qui li tocava no havia pagat la factura de la llum; els politicamentcorrectes no s'aventuraven i posaven cara de circumstàncies; i els més pessimistes: que home, això ja es veia venir, un dia o altre havia de passar. Però els de la CICS, ni piu. Finalment, la NANSA, amb aquelles ganes de ser els primers en tot, van decidir emetre un comunicat a totes les televisions del planeta anunciant les seves conclusions: o el Sol aquell dia no va sentir el despertador o, decididament, la Lluna també s'equivoca. I tothom content.