dimecres, 5 d’agost de 2015

De converses


Des de fa un parell de setmanes que després d'esmorzar m'agafa com una pressa per sortir de casa, com si aquesta, la casa, estigués a punt de caure'm a sobre. No sembla que sigui una cosa greu però sí és una mica feixuc; i doncs agafo els bàrtuls i me'n vaig a donar un tomb pel parc que tinc a sota casa. L'objectiu no és pas caminar, així és que al cap d'una estona ja estic assegut a un banc i em poso a destriar cabòries. El parc és ben arbrat, és força agradable i la vista pot passejar-se per un bon nombre d'espècies tant de flora com de fauna. Fresc i a l'ombra, m'hi estic fins que me'n canso, i això pot passar tant al cap d'una hora com de dues. Ningú m'espera en lloc altre. Ans al contrari, sembla que és al parc on hi ha algú que m'espera: un colom femella, és a dir, una coloma. 

Ja fa uns quants dies que al poc d'asseure'm s'acosta una coloma, es situa a no gaire més de mig metre i se'm queda mirant com si em volgués dir alguna cosa. I com que els coloms són predadors i per tant tenen els ulls un a cada costat, ara em mira amb un ull, després amb l'altre i a continuació –no entenc perquè carall, doncs no em deu pas veure– em mira de front. I així, alternant la mirada, s'hi pot estar, amb la resta del cos ben immòbil, 15 o 20 minuts; després gira cua lentament i engega a volar. Fi de la seqüència. Fins el dia següent. Durant l'estona que està amb mi jo li parlo; li pregunto com està, com li va el dia, si ja ha menjat alguna cosa; o li comento com m'està anant a mi. Naturalment ella no em respon i dono per suposat que ni tan sols m'entén. I és una llàstima, perquè podríem aprendre molt l'un de l'altre. Ella, per exemple, em podria explicar com es veuen les coses des d'allà dalt, com veuen als d'aquí a baix, especialment als humans. O també em podria ensenyar a volar; no sé, podríem parlar de tantes coses... 

Però el cas és que no és ben bé així, el cas és que tinc d'entendre'm amb la meva espècie. Avui, abans que arribés la coloma, s'han assegut al banc del costat dues senyores de mitjana edat, dues germanes i una gosseta. Bla, bla, bla... No sé pas de que parlaven doncs jo portava els cascos posats (l'única manera d'aïllar-me), però si que no he pogut evitar sentir, quan el "cuchi-cuchi" s'ha acostat a olorar els meus pantalons, com amb un to més elevat per a que jo ho sentís, una de les dues senyores li deia: 
Ven pa ca, no molestes al señor! 
Jo amablement li he respòs:
No se preocupe señora, no me molesta, (i el que ve a continuació és cert) me gustan los perros.

Vaja quina n'he dit. Ja no ha parat de xerrar, la senyora, com si m'hagués estat esperant, i m'ha explicat vida i miracles de la perrita. La germana anava intentant posar-hi cullerada però, ca, no l'ha deixada pas, jo era tot i exclusivament seu. Quan li ha semblat que ja en tenia prou em diu:
Perdone, señor, para cambiar de tema, ¿qué opina usted de los desastres que nos echan por la tele? ¿Cree que es verdad que el mundo está tan mal, o nos enseñan lo mal que están en otras partes para que nos conformemos de lo bien que estamos aquí?
Pues mire, señora, hace muchos años que no tengo tele, no sé que es lo que les echan. Pero le aseguro que en todas partes cuecen habas.

I, vaja de nou, l'he tornada a espifiar. No he pogut evitar que em fes el favor d'explicar-m'ho fil per randa. Fins que no he pogut més i li he repetit allò de les faves. Però cap problema, ella (la seva germana continuava intentant posar-hi cullerada sense èxit), a la que no se li acabaven els recursos per tal de espatllar-me el matí, ha continuat:
¿Y que me dice usted de la religión?
Vera, señora, ya se puede imaginar mi opinión si le digo que soy absolutamente ateo.
– Oh! Que suerte tiene usted, a mi me encantaría no creer en nada. (Per fi la germana, que no em treia els ulls de plat de sobre, ha aconseguit col·locar una falca). 

Però ràpidament la meva contertuliana ha actuat amb celeritat i sense tallar-se ni un pel m'ha deixat anar que ella respetava totes les religions, però que els Testigos de Jehová eren una colla de venuts i gent de poc fiar, i que com la catòlica res de res. Aleshores jo, que ja n'estava fins al cap d'amunt, amb un gest ben visible, m'he mirat el rellotge i els hi he abocat:
– ¡Uy! Ha sido un placer, pero tengo que irme, pues está a punto de empezar la misa y luego no quiero perderme el Telediario. Que tengan un buen día.

Ja dic, és una llàstima no parlar l'idioma dels coloms, segur que les converses amb ells serien més profitoses. Hauré de consultar a Sant Google a veure si hi trobo alguna acadèmia que n'ensenyin. Ara que conec una coloma... Tot podria ser.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dissabte, benvolgut,

Fa mesos que no dedico una mica de temps a ser amb tu, compartint la sala d'estar que obres cada cop que decideixes compartir alguna idea.

Per cert, he vist això a Google: http://www.meditacionpsicoterapeutica.com/podcast/el-lenguaje-de-las-palomas/

No sé si et servirà, però el que explica de Nietzsche té molta gràcia. A veure quants minuts passaràs a l'altra vida parlant amb la coloma!

Per cert, no puc més que agrair les teves dedicatòries als dos llibres que tan generosament em vas regalar el dia de la presentació del llibre d'Huguet. No és cert que sigui un total desconegut per a tu. A través de les meves participacions, has conegut una part de mi que, en determinats casos, només coneixes tu i una lectora, Hafida, que no sé si encara et segueix... Per a la resta dels teus lectors, sóc un total desconegut, fins i tot, tan desconegut que, de fet, no dec ni existir!

Ets un entranyable col·lega al qual m'hagués agradat conèixer més. Ja no tenim edat per ser entremaliats, però, si més no, "de boquilla", que és el fonament inicial de moltes històries...

Bon dissabte, benvolgut!

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut anònim,

És cert que no has estat un total desconegut. A través dels teus comentaris has anat donant pistes (naturalment, avui, la definitiva) i sempre que he contestat ho he fet pensant que et contestava a tu; per si a cas, doncs no n'estava del tot segur. La veritat és que la confirmació ha estat una alegria.

I també és veritat –i ho dic sense pudor– que després de cada publicació que he fet, he esperat amb ganes els teus aguts i divertits comentaris. Més, quan els lectors, com pots veure, són tan reacis a fer comentaris. El cas és que quan un escriu ho fa pels altres, per a un altre; i quan ho fa públic i els altres ho llegeixen (en un medi que, per altra banda, permet fer el comentari d'una manera automàtica), un agraeix molt veure que no està sol, que al altre costat hi ha algú. A ningú li agradaria trovar-se en la situació que es descriu a l'article que m'has costat (interessant). Ja dic, gràcies per ser-hi.

Pel que fa a la coloma i el Quim, no t'has de preocupar, ja he parlat amb ells i tots sabem quin és el nostre paper en la història. Naturalment, a mi també m'agradaria que la pròxima vegada que coincidim jo anés acompanyat d'un parell d'àngels d'aquelles que dèiem.

Finalment he de dir-te que hi ha una cosa amb la que estic en total desacord amb tu. I és que sí, sí que tenim edat per a ser entremaliats, estem en la millor edat per a ser-ho i exercir-ho. Benvolgut i entranyable anònim, això no acabar així!

Salut i força, col·lega!

PS
Saluda de la meva part a la encara anònima Hafida.