dilluns, 21 de setembre de 2015

Res hagués estat el que ha estat



Tot hagués estat ben diferent
        si els meus pares no s'haguessin conegut.
Tot hagués estat diferent
        si no m'hagessin enviat, de ben jove, a la 'gran ciutat'. 
Tot hagués estat diferent
        si no hagués escollit estudiar arts aplicades.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués conegut aquella noia amb la que vaig construir 
        la primera parella.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim tingut una filla.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués fet la "mili".
Tot hagués estat diferent
        si no hagués decidit ser professionalment autonom.
Tot hagués estat diferent
        si no s'hagués trencat aquella primera parella.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués conegut la noia que va ser la meva 
        segona parella.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim tingut un fill i una filla.
Tot hagués estat diferent
        si professionalment no m'hagués anat tan bé i després 
        tan malament.
Tot hagués estat diferent
        si no haguéssim trencat aquesta segona parella.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués publicat el meu primer llibre.
Tot hagués estat diferent
        si no hagués escollit els amics que vaig escollir.
Tot hagués estat ben diferent
        si hagués nascut als Estats Units d'Amèrica, a la Xina 
        o, sense anar tan lluny, a Segovia.
Res hagués estat el que ha estat, si la casualitat i els capricis 
de la naturalesa m'haguessin fet alzina o llobarro.

Estem on estem, amic Alter;
tenim el què tenim i som el què som, sense més entelèquies.

Apa, doncs, som-hi i continuem com si res.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Som fills de l'atzar i l'atzar és un senyor, o senyora, de designis inescrutables. Potser sí que hi ha realitats paral·leles on les coses han esdevingut diferentes... Una abraçada.

Jacint Pau ha dit...

...i tot plegat potser sigui, a la fi, només un broma pesada d'algun descerebrat, o descerebrada. Qui sap! Ha ha ha...
Una abraçada, Jordi.

Anònim ha dit...

Benvolgut, has fet una versió pragmàtica del poema de Kipling (If–).

Si t’hi fixes, has demostrat que en algun lloc hi ha algú que juga a enllaçar punts i fer visibles realitats nomenades individus. És com el joc que fèiem al final del TBO, on per veure el dibuix calia anar fent línies seguint els números que hi havia damunt de petits punts (Un cop el tenies fet, t’adonaves que quedava tot molt recte… però ja havies fet les línies!).

Tu creus que la teva vida hauria estat diferent si determinades coses no hagessin succeït, però qui dibuixa les formes i enllaça els puntets tampoc et podria explicar res més. Ell juga, a veure què en surt del seu atzar. No som res, si ho veiem així. Afortunadament tenim la fantasia per donar valor a un joc estúpid d’algú que ha estat molt valorat per determinades institucions, i que diuen, juga sol, perquè no té ningú amb qui jugar, perquè ningú està a la seva alçada (Això explicaria la seva mala llet, perquè ja m’explicaràs tu quin mèrit té anar ajuntant puntets…).

Benvolgut, no sé res de Hafida…

Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués tingut por
Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués sentit curiositat per ella mateixa
Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués respòs a un desconegut en una xarxa d’amagades complicitats
Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués estat la femella més provocadora que he conegut
Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués estat felina i fugissera
Tot hauria continuat diferent
si jo hagués estat assenyat
Tot hauria continuat diferent
si jo hagués estat fred i distant
Tot hauria continuat diferent
si Hafida no hagués tingut por d’ella mateixa i de mi…

Però sóc aquí, benvolgut.

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut Anònim,

Tan punt he llegit la primera frase del teu comentari he anat com una bala a consultar el Sr. Google i la Sra. Vikipedia, no podia ser que no sabés de què em parlaves respecte a Kipling i el seu 'if'. Coneixia que hi havia un poema que es deia 'if'' i, no sé perquè, pensava que el poema justament era aixó: if, i res més. No sé, a vegades penso que hi ha alguna cosa que no funciona prou bé en el meu cap. Ara ja sé de que va 'if', i m'agrada. Gràcies company.

I a continuació, novament he de donar-te les gràcies pel teu sucós comentari. Em sembla que en la meva última resposta ja et parlava del fet d'escriure, publicar, i esperar a comprobar que no estàs sol i que hi ha algú a l'altre costat (dels algoritmes d'Internet, en aquest cas). Pues eso.

A mi sempre m'ha agradat unir els punts no seguint l'ordre dels números, s'acaba construint dibuixos més divertits, interessants i, ah, no rectilinis.
I sovint m'agrada fer primer el dibuix i posar-hi els punts després. Ja dic, no sé...

Ah... l'etèria i ala vegada contundent Alfida!
Suposo que si ho portessis tan bé com bé descrius la història, hauries d'estar de conya.

Et deixo amb un epíleg pel teu relat.

Una abraçada, benvolgut.


EPÍLEG
Tot hauria continuat diferent
si no s'haguessin extingit els dinosaures.