dilluns, 23 de novembre de 2015

S'aixeca el teló


S'aixeca el teló: Un matí solejat, un parc, un banc i cinc jubilats; quatre asseguts i un de peu. Tots amb la seva gorra i algun d'ells amb bastó. La discussió versa sobre si vuit i dos fan deu. Un dels que estan asseguts, i amb ganes d'acabar amb la polèmica, es posa la mà a la butxaca i treu de la bitlletera una calculadora d'aquestes de la mida d'una targeta de crèdit. I dirigint-se als altres, amb gest ampul·lós, els hi deixa anar (al temps que comença a teclejar), Ojo, vamos a ver: ocho, más... dos, igual a... diez. Tots inclinen el cap cap a la maquineta per comprovar el resultat, a la vegada que un d'ells, el més gallet, li engega al propietari del aparell: Hombre, si lo cuentas de esta manera... claro! I al moment aquest li respon: Es que la máquina es la máquina; y la máquina no se equivoca.

Justa la fusta! La màquina no s'equivoca, no senyor. La màquina no pot equivocar-se perquè no pot escollir, no pot decidir per ella mateixa. Només un error en algun dels mecanismes del seu sistema pot fer que la màquina no faci el que estava previst que fes. Però equivocar-se, la màquina no s'equivoca. En canvi nosaltres, els humans, els animals racionals sí que podem. Podem equivocar-nos i ho fem, Renoi si ho fem; i massa sovint. Per exemple, i sense anar més lluny, podem escollir a quin partit votar a les properes eleccions i podem decidir qui ens governarà els pròxims quatre anys. Ho podem fer i ho fem. Punt i seguit. I el que segueix és el que segueix malgrat no ens agradi. I no ens agrada que aquells que hem escollit no facin allò que havien dit que farien si els votàvem. I ens agrada menys que a continuació ens vulguin vendre la moto en un descarat insult a la intel·ligència. I després encara queda el més dur: haver d'acceptar que ens hem equivocat en l'elecció. Punt i seguit. Però ull, que el que segueix encara és més difícil d'entendre i gruixut d'empassar, i és que, passats quatre anys, els tornarem a votar. Sí, tornarem a votar, i sí, tornarem a votar-los! Sense comentaris. Bé, si voleu, allò de la pedra i de l'ensopegada... O allò altre de que, es clar, som humans... Qui no es consola és perquè no vol.

Doncs, no, arribat aquest punt ja no hauríem de parlar d'equivocacions. No sense qüestionar el tan esmentat intel·lecte. Tal vegada hauríem de revisar els mecanismes, ja que potser es tracti d'algun error del sistema. La intel·ligència no té remei, deia Max Aub. Malauradament, l'estupidesa tampoc. Oi?


PS (i com una cosa a banda)
Algú sap si està previst que a Mart s'hi instauri també la democràcia?

dissabte, 14 de novembre de 2015

Fins al cap d'amunt de les cuixes


S'apropen les festes, les de Nadal, vull dir, i ja em comencen a tremolar les cames. Ja sé que son una tradició; també ho son les guerres i les intentem evitar (o no). I em comencen a tremolar les cames, perque des de finals de novembre quan tot comença a ensumar a foc, fins a mitjans de gener que finalment deixa de fer pudor de socarrimat, els dies se'm fan llargs –més– i feixucs; angoixants i depriments. Jo dic que els Nadals haurien de ser optatius, veritablement optatius (també pels ateus i els agnòstics), però tal com estan muntades les coses, és una opció cada vegada més inviable (també pels veritablement creients. Visquin les paradoxes). 

És clar que son les regles del joc democràtic: els autèntics cristians no son pas majoria però els autèntics celebracionistes sí i toca ballar-la. I jo porto ballant-la molts anys, val a dir, religiosament i sense dir ni piu. De la mateixa manera que porto quasi els mateixos anys suportant governs que no he votat i no son ni seran mai de la meva corda. Vet aquí, som demòcrates! Però vet aquí també, que ja n'estic fins al cap damunt de les cuixes, fins als mateixos collons, vull dir. Així doncs, aquestes festes em declaro en rebel·lia, en desobediència, desoconnecto. No em busqueu, no em feliciteu, no em desitgeu bones festes ni tampoc bon any. Igualment. Moltes gracies.


PS

Un dia d'aquests
en tornaré a complir 
divuit o vint
i aquesta vegada
no em creuré res 
i em cagaré en tot.

       Cony d'història!

(i tornaré a votar les CUP)

divendres, 6 de novembre de 2015

Huston, tenim un problema


Comando-zeta

O el miracle de la marxa enrere 



No, no em vull pas referir ni a cap comand terrorista capitanejat per 'El Zorro' ni tampoc al frustrant mètode anticonceptiu que la majoria hem patit en algun moment de la nostra experiència sexual –per activa o per passiva– El primer ja és història; el segon, si un és curós, es pot evitar fàcilment. Com es pot preveure, doncs, embriacs com estem d'aquesta nostra era tecnològica, el tema és informàtic. Hi ha tema, doncs.

Però tampoc no vull referir-me a una altra també frustrant experiència com és la de buscar impulsivament el comandament a distància estant assegut a la butaca d'un cinema. A mi em passa quan se m'escapa alguna cosa del subtitulat d'una pel·lícula en V.O. i necessito fer pausa i marxa enrere per rellegir i no perdre el fil. A casa, amb l'ordinador, això no és pas cap problema. En canvi, al cinema, és desesperant veure com et perds alguna cosa important del guió perquè no has estat prou ràpid en la lectura o perquè t'ha pogut més el voler gaudir de la imatge. I com, a més, s'hi suma la pèrdua del diàleg –que irremeiablement segueix sense tu– perquè tu estàs capficat justament amb el que t'estàs perdent i per a més inri no trobes el comandament de marres. Allò de 'pegarse un tiro' seria el més adient en aquests moments, atès que la pel·lícula continua molt a pesar del teu drama.

El que em preocupa ara, però, són unes altres tecles. Aquelles que, a l'ordinador, et permeten desfer l'última acció feta. Aquelles que tecleges febrilment quan la cagues i que et permeten refer o recuperar el que has esborrat. Les que et salven la vida quan la suor freda està a punt de fer-te flaquejar les cames perquè t'adones que l'has cagat; aquelles que, com si fos una revelació divina, corren a ressuscitar-te. Vet aquí la fórmula màgica: el comando+zeta. Qui sap si, per a alguns, les més preuades o més martellejades del teclat.  

En qualsevol cas la vida humana no en porta de teclat (si més no, d'origen). Dramàtic. Pot semblar una bajanada, però per a mi ha estat un descobriment recent. Un descobriment ben trist, per cert. Jo ja m'hi he trobat més d'una vegada que després d'haver fet alguna cosa o haver pres alguna decisió, trobo a faltar el teclat i les referides valuoses tecles. O més delirant encara: quan faig quelcom o prenc alguna decisió, ho faig pensant que si no he fet el que tocava, ja faré un comando+zeta. Però naturalment la cosa no va així. Naturalment, Huston, tenim un problema. I la vida continua!