dissabte, 14 de novembre de 2015

Fins al cap d'amunt de les cuixes


S'apropen les festes, les de Nadal, vull dir, i ja em comencen a tremolar les cames. Ja sé que son una tradició; també ho son les guerres i les intentem evitar (o no). I em comencen a tremolar les cames, perque des de finals de novembre quan tot comença a ensumar a foc, fins a mitjans de gener que finalment deixa de fer pudor de socarrimat, els dies se'm fan llargs –més– i feixucs; angoixants i depriments. Jo dic que els Nadals haurien de ser optatius, veritablement optatius (també pels ateus i els agnòstics), però tal com estan muntades les coses, és una opció cada vegada més inviable (també pels veritablement creients. Visquin les paradoxes). 

És clar que son les regles del joc democràtic: els autèntics cristians no son pas majoria però els autèntics celebracionistes sí i toca ballar-la. I jo porto ballant-la molts anys, val a dir, religiosament i sense dir ni piu. De la mateixa manera que porto quasi els mateixos anys suportant governs que no he votat i no son ni seran mai de la meva corda. Vet aquí, som demòcrates! Però vet aquí també, que ja n'estic fins al cap damunt de les cuixes, fins als mateixos collons, vull dir. Així doncs, aquestes festes em declaro en rebel·lia, en desobediència, desoconnecto. No em busqueu, no em feliciteu, no em desitgeu bones festes ni tampoc bon any. Igualment. Moltes gracies.


PS

Un dia d'aquests
en tornaré a complir 
divuit o vint
i aquesta vegada
no em creuré res 
i em cagaré en tot.

       Cony d'història!

(i tornaré a votar les CUP)