dilluns, 23 de novembre de 2015

S'aixeca el teló


S'aixeca el teló: Un matí solejat, un parc, un banc i cinc jubilats; quatre asseguts i un de peu. Tots amb la seva gorra i algun d'ells amb bastó. La discussió versa sobre si vuit i dos fan deu. Un dels que estan asseguts, i amb ganes d'acabar amb la polèmica, es posa la mà a la butxaca i treu de la bitlletera una calculadora d'aquestes de la mida d'una targeta de crèdit. I dirigint-se als altres, amb gest ampul·lós, els hi deixa anar (al temps que comença a teclejar), Ojo, vamos a ver: ocho, más... dos, igual a... diez. Tots inclinen el cap cap a la maquineta per comprovar el resultat, a la vegada que un d'ells, el més gallet, li engega al propietari del aparell: Hombre, si lo cuentas de esta manera... claro! I al moment aquest li respon: Es que la máquina es la máquina; y la máquina no se equivoca.

Justa la fusta! La màquina no s'equivoca, no senyor. La màquina no pot equivocar-se perquè no pot escollir, no pot decidir per ella mateixa. Només un error en algun dels mecanismes del seu sistema pot fer que la màquina no faci el que estava previst que fes. Però equivocar-se, la màquina no s'equivoca. En canvi nosaltres, els humans, els animals racionals sí que podem. Podem equivocar-nos i ho fem, Renoi si ho fem; i massa sovint. Per exemple, i sense anar més lluny, podem escollir a quin partit votar a les properes eleccions i podem decidir qui ens governarà els pròxims quatre anys. Ho podem fer i ho fem. Punt i seguit. I el que segueix és el que segueix malgrat no ens agradi. I no ens agrada que aquells que hem escollit no facin allò que havien dit que farien si els votàvem. I ens agrada menys que a continuació ens vulguin vendre la moto en un descarat insult a la intel·ligència. I després encara queda el més dur: haver d'acceptar que ens hem equivocat en l'elecció. Punt i seguit. Però ull, que el que segueix encara és més difícil d'entendre i gruixut d'empassar, i és que, passats quatre anys, els tornarem a votar. Sí, tornarem a votar, i sí, tornarem a votar-los! Sense comentaris. Bé, si voleu, allò de la pedra i de l'ensopegada... O allò altre de que, es clar, som humans... Qui no es consola és perquè no vol.

Doncs, no, arribat aquest punt ja no hauríem de parlar d'equivocacions. No sense qüestionar el tan esmentat intel·lecte. Tal vegada hauríem de revisar els mecanismes, ja que potser es tracti d'algun error del sistema. La intel·ligència no té remei, deia Max Aub. Malauradament, l'estupidesa tampoc. Oi?


PS (i com una cosa a banda)
Algú sap si està previst que a Mart s'hi instauri també la democràcia?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut…
Qui instauraria la democràcia a Mart? Amb quina finalitat? I aquell (o aquella) que l’instal·la, si fos el cas, quin sentit tindria del poder amb el qual ho faria? Quina intel·ligència tindria en la seva capacitat de prendre decisions? Seria intel·ligència o potser estupidesa?

Benvolgut, això nostre no té remei. Millor que ens quedem a casa que hi ha prou espai per fer-nos mal. I si no hi ha espai, un d’aquests intel·ligents o estúpids pot organitzar un sarau, que seria vist per alguns com a intel·ligent i per altres com a estúpid, i eliminar uns quants milions, per airejar el territori… Posem per cas!

Un dia, algú, jo creia que intel·ligent, em va dir que “no hi ha equivocacions”, que som nosaltres que no ens elevem prou per veure a distància el que està passant.

Així que… a volar, que són quatre dies!

Salut!

Jacint Pau ha dit...

Ha ha ha... Bevolgut,

Què faria jo sense Mart com a possibilitat de refugi? De lloc on amagar-se sense sentir-se ocult. D'espai on no sigui necessari estar boig per a sobreviure. De Mart com paradigma de distancia, de somnis i d'imaginació.

Sí, es tracta d'això només, de volar, que com bé dius, són quatre dies.

Pel demés, la democràcia tampoc té remei. Que hi farem!

Una abraçada.