dijous, 29 de desembre de 2016








10 maneres de fer-te somriure



  1. Somriure't

  2. Somriure't

  3. Somriure't

  4. Somriure't

  5. Somriure't

  6. Somriure't 

  7. Somriure't

  8. Somriure't

  9. Somriure't


(Estàs somrient?)

dilluns, 12 de desembre de 2016

Fins la propera trobada



Cada cop que amb el metro ens aturem a l'estació de Vall d'Hebron –i hi passo sovint– em recordo de tu. I sempre, cada vegada, penso el mateix: que un dia ens hi trobarem, que hi coincidirem. No és un pensament descabellat, doncs tu de tant en tant hi fas transbord, com jo mateix també li feia en aquells temps en què venia a veure't. D'allò ja en fa quasi quatre anys i encara mai no hem coincidit, però jo, tossut, continuo pensant que un dia succeirà. Fins i tot alguns dies et busco amb la mirada entre les persones que pugen i baixen del vagó. Res greu, no m'hi capfico, només és cosa d'uns segons, fins que el tren arranca de nou; és com paladejar el regust d'un record agradable. 

Però hi ha dies capriciosos, hi ha dies que la fantasia se m'endú: un dia coincidim, ens trobem cara a cara dins el vagó. Sempre ets tu la que entres, jo ja hi sóc. Els dos posem cara d'astorats, ens quedem uns segons mirant-nos, somrient-nos, sense dir-nos res. Després, la mínima salutació de rigor, i acte seguit, com si un dels dos ja hagués de baixar a la parada següent i no hi hagués temps per a res: A quina parada baixes?... I tu?... I parlem i ens mirem ràpid. I ens mirem i ens parlem ràpid. Estem eufòrics. (Jo sempre et trobo preciosa. Tu sempre estàs molt animosa i contenta de veure'm.)  

I intuïm que farem curt i baixem tots dos a la primera parada per tal d'allargar el trajecte, per guanyar temps, per retardar l'arribada de l'estació fatídica on ens haurem de separar. I allí, a l'andana, veient com passen els trens, un dels dos proposa d'anar a prendre alguna cosa i seguir xerrant. Però l'altre sempre té un compromís, no pot; i comença el ball de la seducció versus transgressió. La finalment dolça transgressió. D'altres vegades, en canvi, tot ve més rodat: cap dels dos té cap compromís i ningú ha de convèncer ningú. El resultat final, però, sempre és el mateix encara que no sempre al mateix lloc: a casa teva, a casa meva, o a un hotel. I sempre, això també, ens estimem com si fos la primera vegada. Te'n recordes? (A la meva fantasia sempre hi ha temps per a tot.) I aquí s'acaba. Fins la propera trobada.

dilluns, 28 de novembre de 2016

La Balena i el Calàndria



Harmonia



Ella es deia Balena
a ell li deien Calàndria

Ell era petit, prim i bellugadís
ella embellia la paraula enorme

ell era esvelt
ella l'elegància

ell vestia frac
ella tuls i gasses

ell xiulava a tota hora
ella dansava

ell la visitava cada dia
ella el passejava

i ell li cantava sonets
i ella els hi ballava


I tot era harmonia
Cap dels dos no en sabia d'altra

dimecres, 9 de novembre de 2016






DESIG DE TARDOR



Si ara et tingués al meu costat

ai, si t'hi tingués.

Et xiuxiuejaria besades.

Si ara et tingués al meu costat

et cantaria rialles.

Ai, si et tingués.

Si ara fossis al meu costat

no faltarien paraules.

Però no hi ets, a fora fa fred,

i m'he quedat sense tabac.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Qui ho diria



















Per un error –ara per ara incomprensible– vaig néixer sense ales: sóc pardal. Ningú no ho diria, doncs tinc l’aspecte de qualsevol humà però sóc pardal. Alguna cosa va fer que em gestés en un ovari enlloc de fer-ho en un ou, que és el que tocava, però així són i estan les coses, misteris de la natura. I aquí estic: plantat, de peus a terra, i sense possibilitat d’aixecar el vol (tampoc piulo, però això m’importa menys doncs, a canvi parlo i ho faig pels descosits). Tinc l’aspecte de qualsevol humà, i faig i visc com qualsevol d’ells; he estudiat Dret, treballo en un prestigiós despatx d’advocats, i no estic a punt de casar-me però tinc mitjanovia. Amb el temps ja m’havia fet a la idea de la meva precària situació, però un dia em vaig sorprendre a mi mateix indagant informació sobre cursos de paracaigudisme, parapent, ala delta... i, de cop, va sorgir: què estava fent aquí baix quan, encara que fos amb pròtesis, podria ser allà dalt? El neguit no va deixar lloc al dubte: em vaig apuntar a un curs d’ala delta, m’he fet soci d'un club i, per fi, començo a retrobar-me amb mi mateix. Quant temps perdut! Cada cap de setmana fem sortides –volades– en grup i, el que són les coses: ningú no diu ni piu, però la majoria són pardals, orenetes, alguna perdiu i, fins i tot, una àliga. No estic sol! Qui ho diria.

dimarts, 18 d’octubre de 2016










AIRE


Eres tan pequeña y delicada

que, a veces, cuando hablas

pareces un suspiro.



Ah, pero cuando ríes,

cuando te ríes es diferente,

entonces, eres un torbellino.




MIRADAS


Cuando tu mirada, inquieta,

deja entrever tu sexo,

el mío, erecto, 

te mira dispuesto.


Al poco, y sin palabras, 

tu y yo a lo nuestro.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

El poder d'un pèl



No tenia ni un pèl, era calb. I es va trobar un cabell ros al coixí. No podia ser de la seva muller, doncs ella el tenia negre, però per les característiques havia de ser de dona. Va decidir, doncs, que provenia d’alguna de les seves escapades i que, adherit a la camisa, ara al despullar-se havia caigut sobre el coixí. Vist el panorama, era millor fer-se l’orni. Ella, la seva dona, també l’havia vist el cabell, però com que aquell matí, mentre el marit era a la feina, havia estat al llit amb la seva amiga Carme, va deduir que era seu i, òbviament, ni piu. Tots dos l’havien vist i tots dos feien com que no. La Carme aquella mateixa nit va trobar un cabell negre a la pica del rentamans. Sabia molt bé de qui era, però en aquells moments el seu marit estava rentant-se les dents i no era qüestió d’aixecar la llebre. Ell, el marit, ja feia estona que l’havia vist i pregava perque no el veiés la seva dona, car unes hores abans havia estat amb la millor amiga d’ella. Tots dos, doncs, van fer com que l’ignoraven. Més tard, i amb cada pèl al seu lloc, es van apagar els llums i tant una parella com l’altra van tenir una de les nits més apassionades de la seva vida marital. No hi ha dubte –i ja se n’ha parlat prou– del poder d’un pèl.

dijous, 29 de setembre de 2016

Me l'he inventat



M'he inventat un company, un col·lega. Alter, li dic jo. Ho he fet, més que res, per a que no sembli que parlo sol i no em prengui jo a mi mateix per un boig. Només faltaria això a aquestes alçades del viatge.

Pel que fa a la cosa pràctica, aquesta nova incorporació no ha suposat grans canvis en el dia a dia, no afecta ni entorpeix res, abans al contrari, algunes coses funcionen amb més agilitat. Això és així ara, però no ho era pas al principi, que la falta de costum retardava gestions d'allò tan elementals com ara el anar al bany (on a voltes el temps és vital): "passa tu, no passa tu primer", sense caure en el compte de que a la fi només un dels dos tenia la necessitat. Però aquestes petites i simpàtiques disfuncions ja les hem resolt, en aquests moments tot transcorra amb normalitat. Fins i tot a l'hora d'anar a dormir que podria semblar que... doncs, no. Quan arriba el moment jo li dic "que et sembla, Alter, li fotem?" I com que ell sovint està més cansat que jo (no és gens relaxat seguir-me tot el dia) em diu "va, tu, fotem-li!". I pel que fa al llit tampoc hi ha problema, és prou ample, és de matrimoni; i si aquell dia dormo acompanyat, sense problemes també, l'Alter no té cap inconvenient en fer veure que dorm al sofà. És discret però no se'n perd ni una. 

Deia que pel que feia a la cosa pràctica tot anava sobre rodes; no en canvi, pel que es refereix a qüestions de criteri, d'opinió, aquí tenim les nostres diferències. I a voltes no són lleugeres; però sempre son profitoses, sempre s'aprèn alguna cosa. Discutim de tant en tant, sí, però la sang mai no arriba al riu. Finalment l'equilibri entre nosaltres és inevitable i això és el què té de bonic. Pel demés, durant el dia, és aquella cosa amable de la companyia; és agradable tenir algú a qui comentar-li, per exemple, "que et sembla, Alter, ens fem el dinar, o esperem a acabar aquest sudoku, encara que ja siguin les quatre de la tarda?" I és molt agraït que aquest algú et respongui "home, si l'acabes ara ja el tindràs fet, i a dinar sempre hi som a temps". Llavors acabes el sudoku en pau, sense angunies ni presses, tot comentant-li a aquest algú les possibles jugades; i un cop enllestit ja és tant tard que et menges una peça de fruita, un parell d'ous ferrats, i apa, feina feta.

Ha estat una bona idea aquest invent, m'ha millorat la vida notablement. Sí senyor, una bona idea. El problema és que començo a tenir dubtes, començo a dubtar si la idea ha esta cosa meva o cosa seva, de l'Alter. De moment no li he dit res a ell, no sigui cas que s'ofengui i tinguem un disgust. A veure si resultarà que la idea haurà estat seva i, ofès en l'amor propi, m'esborra del mapa. 


PS
Avui he llegit aquest text atribuit a no sé qui i que diu més o menys: "La felicitat és adonar-se que res no és massa important." He trobat que era una observació molt sàvia. Li he de comentar a l'Alter, estic segur que hi estarà d'acord.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Ball de Festa Major



Ballar, volar, voler, riure.
Ballem.
Ballar, sentir, viure.
Ballem.

Ballar, que el cos ho demana,
ballar, que la sang brama,
ballar, que el desig és un riu. 
Ballem.         

Ballar, acariciar, polsar el cos teu.
Ballem.
Ballar, suar, besar el teu alè.
Ballem.

Ballar quan el cor ho dol, també.
Ballar quan la sang bull,
ballar quan dos son més que un i un.
(Sinó no surt)
Ballem.


Ballem i ballem que la festa s'acaba.
Ballem ara que podem.

Ballem

divendres, 22 de juliol de 2016

Contradictori



El Blog ja fa dies que ha passat l'equador de les 50.000 visites! No sé si són poques o són moltes, a mi em semblen una barbaritat. Esclar que la xifra és relativa, tot i així estic content, molt content. Però també se'm fa bastant estrany que hi hagi tants lectors que, dia rere dia, any rere any s'interessin pel que escric; se'm fa estrany i fins i tot em sento una mica incòmode. Afalagat, naturalment, però també incòmode. I agraeixo molt aquestes visites, perquè són la resposta al meu atreviment, al meu esforç, a les meves pors, als meus dubtes, als meus somnis. Però les veig, aquestes visites al blog, com l'eco de les meves paraules que em retorna en forma d'ulls que em miren. I és precisament per això mateix pel que em sé despullat i em sento incòmode. Amb l'agravant de la inquietud que em crea la certesa de l'anonimat de la majoria dels meus lectors. Tot plegat no se'm fa gens fàcil de gestionar.

No sé escriure allò que no sento ni dir allò que per a mi no és; i sóc impulsiu. Sumem-li doncs, la necessitat de dir-ho i d'escriure-ho, i ja tenim la fotografia perfectament emmarcada: esclar que em sento despullat! Però ja se'm passarà, perquè a la pràctica, siguem honestos, compten més altres coses, totes elles parentes del Sr. Ego: el plaer de publicar, de saber-se llegit, i fins i tot en algun moment afalagat i elogiat (però aquestes son coses del nostre amic Alter, no pas nostres que som més humils). A partir d'aquí ja se'm pot titllar de masoquista o exhibicionista, tant és. Contradictori també, m'agrada més.

Anem a pams, però, doncs tot l'exposat fins ara són no més que quimeres, les quals són la conseqüència final d'un fet anterior, d'un plaer anterior: el moment d'escriure. El que en realitat m'importa. El que no canvio per res. El plaer íntim, el moment íntim d'escriure; a vegades, molt poques –perles– el plaer comença en el moment just abans de començar a escriure. L'instant en que sents la necessitat de fer-ho i encara no saps sobre què fer-ho, però saps que és inevitable i et prepares a fer-ho; fins i tot et sents desafiant i únic a l'univers. És com estar davant el buit, a punt de tirar-t'hi, vertiginós, però amb la seguretat que el buit t'acollirà. És semblant a un orgasme però a l'inrevés. Però com explicar un orgasme! Només puc dir que són molt recomanables. I quants més, millor.


PS
Amb tot l'agraïment als visitants del blog.     

dimecres, 1 de juny de 2016


Com discernir, al marge de la major o menor professionalitat, si allò que un escriu és pura lírica o és pura estupidesa i banalitat; si allò escrit té algun interès general o és un simple mirar-se el melic; si neix d'una necessitat o d'un desig. Qüestions d'aquesta índole i d'altres –algunes potser inconfessables– són les que ara em paralitzen davant del tòpic paper en blanc. Això no obstant, incapaç de resoldre l'enigma, a la fi, em dic: què carall, sigui pel que sigui he de fer-ho. No puc deixar de fer-ho. I aquí estic, per a bé o per a mal. Escrivint.

Quietud
De tornada, assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, ametllers i oliveras; i una eternitat que m'observa a través de les seves rames de fulles immòbils. Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, antic com el temps. I el sol: vertical. Tot roman, tot es pertany. Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, per a no romandre, per a no pertànyer. Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; res no es mou en aquest assossec ancestral. Només la dringadissa d'una campaneta llunyana, fa suposar que alguna cosa es belluga –potser una ovella– aliena a aquesta interminable quietud. Ja som aquí de nou, clavats en un temps que mai s'ha mogut de lloc. 

dimarts, 3 de maig de 2016

Doble abducció

(Al banc d'un parc)


– Disculpa si em poso on no em demanen, estàs bé?
    – Disculpada.
– No voldria pas incomodar-te, però t'he vist com molt abatut i trist.
    – Podria ser. 
– Bé, si puc fer alguna cosa...
    – Doncs, no, gràcies. 
– ...
    – Però te'n diré una: no crec que existeixin els àngels; ara bé, d'existir, no deurien ser molt diferents a tu.
– Molt bonic, gràcies. No sé si ho deus estar molt de trist i abatut però la galanteria no l'has pas perduda.
    – Puc saber el teu nom?
– Alicia
    – I què fa l'Alicia interessant-se per gent desconeguda?
– Veuràs, no me n'has semblat tan de desconegut.
    – No? Qui no et diu que no sóc un extraterrestre que ha dissenyat un pla per a que t'acostessis a mi i així després, poc a poc, anar-te abduint? Tanmateix, aquest banc on estem asseguts podria ser no altra cosa que la nau camuflada dins la qual ens enlairarem sense deixar rastre, d'aquí a no rés.
– Sí, esclar. O també podria ser ben bé a l'inrevés: que fos jo l'extraterrestre i que en aquests moments t'estès seduint i a punt d'endur-te'm cap al meu planeta. Qui sap.
    – Ah... tan de bo fos així! Firmava ara mateix.
– Escolta, i si ens quedem més a prop? Et ve de gust una passejada?
    – Vinga, per quina galàxia comencem?
– Línia 3, la verda. Firmes?
    – Tens grappa?
– La comprem de camí.

dimecres, 10 de febrer de 2016

El president de la Reserva Federal i jo




Paret amunt, acaba d’aparèixer una aranya per darrera la taula on estic treballant, en el punt en que aquesta, la taula, toca o quasi toca a la paret. Té el color i la mida d'una llentia posada de canto, i les potes del gruix d'una agulla però el doble de llargues. En duu tres a cada costat i encara una setena al darrera, un pèl desplaçada cap a un banda, i que sembla que fa servir, quan camina, com si fos un timó. Amb dues articulacions a cada pota que fan que, al desplaçar-se, el moviment sigui d'una elegància indescriptible. M'he quedat hipnotitzat amb la seva bellesa. Per uns moments m'he sentit propietari furtiu d'una escultura d'Alexander Calder, l'escultor de l'aire. 

Es desplaça lenta i harmònicament i de tant en tant s'atura i s'està una bona estona quieta, absolutament immòbil. No sé si em mira, vull creure que sí. Vull creure que ens mirem. I em dóna per pensar que jo dec ser un monstre enorme i lleig per a ella, i em plau que en tot cas, aquest fet no la immuti. I em sorprèn que, sent-ho com ho sóc, no em consideri una amenaça.

(I fent un parèntesi –valgui la redundància– quines realitats tan diferents vivim aquest espècimen i jo, tot i viure en el mateix planeta i en el mateix moment històric! Molt més diferents que les que vivim el president de la Reserva Federal i jo. Que déu n'hi do.)

La meva primera intenció, quan l'he detectada, a l'aranya, ha estat la d'empènyer-la cap al terra i no sé si fins i tot la d'esclafar-la. Després he cavilat que una bellesa com aquella, si estava allí era perquè alguna missió hauria de tenir (més si fos el cas que era una escultura), i he decidit deixar les coses com estaven. 

A hores d'ara no deu estar gaire lluny d'aquí fent la seva feina, que espero no sigui la de tocar-me allò que no sona, que això ja ho fa prou i prou bé el president de la Reserva Federal, i a aquest no tinc la possibilitat ni d'empènyer-lo, ni res de res. I aquí estem, aguantant-lo. A ell i a uns quants més del mateix ram, del ram del tèxtil. Aranyes enormes i lletges –no pas escultures d'en Calders– teixidores de la teranyina on ens tenen a tots ben agafats per allà on no sona. I de tot això, que consti en acta, les seves mares no en tenen cap culpa.

dimarts, 12 de gener de 2016

Amb patinet, que fa baixada



Quarts de cinc de la tarda. Han començat les rebaixes de primers d'any i vaig a veure si trobo uns pantalons a bon preu, sense que m'hagi de barallar amb ningú per a aconseguir-los. I m'he fet el ferm propòsit d'assolir l'objectiu.

Pel camí em vaig creuant amb mares carregant un patinet a l'espatlla. Alguna va sola, d'altres van acompanyades d'una senyora més gran, d'altres van de dos en dos cadascuna amb el seu patinet, i n'hi ha que, a més, porten un cotxet amb un nen petit. 

Les primeres que em trobo em sorprenen, després ja no, mica a mica vaig entenent de què va la patinada. No és que vinguin de les rebaixes i que a totes els hi fes falta un patinet, no. Tampoc deu ser que vagin o vinguin d'una cursa de mares patinaires, no me les imagino. Doncs què passa i perquè crec que són mares? Doncs d'entrada per l'edat i a continuació pel patinet, la data, i l'hora: és el patinet que els Reis, el Tió o el pare Noel els ha dut al seu fill o filla que ara van a recollir a l'escola. El fill o filla que ara tornarà a casa en patinet, i que la mare sofrirà l'insofrible pendent que no s'estavelli a cada fanal, arbre, bústia, marquesina, moto aparcada a la vorera o vianant que se li posi pel davant. O, pitjor encara, ai! que el nen o nena no es llanci a creuar el pas de vianants sense mirar quin color llueix el semàfor. Què hi farem, és l’edat, la de les unes i la dels altres. A mi ja m'ha passat l'una i l'altra, i afortunadament no n'enyoro pas cap de les dues. 

Pocs dies abans d'aquestes rebaixes (a veure quin dia ens rebaixen la pressió atmosfèrica, per exemple), a raó de les dotze campanades, els dotze raïms, els dotze mil propòsits, les dotze milions de bajanades, una amiga em preguntava si no em feia pena anar perdent la joventut. Vejam, no perdem la calma, anem a pams. Pel que fa a la part física, motriu, he de dir que no, que pena no, el que em fa és ràbia: quan no és un cargol és una biela i quan no el cigonyal (tot i que, aquest, és un problema que encara que d'una manera una mica expeditiva té solució). Però en quant al software, a la part neuro-transmissora, noi, això ja és una altra cosa. Què voleu que us digui, no hi ha color. Estic parlant havent ja sobrepassat els seixanta, amb plenes facultats, això sí. La perspectiva que dóna aquesta xifra és força interessant i, disculpeu-me, en certs moments, fins i tot quasi divertida. I tant és així, que m'atrau força la idea de continuar aquesta aventura –si el xassís i el software aguanten en bones condicions– fins on calgui. Encara que només sigui per pura curiositat, per res més. I també per veure què passa al final, si és que se'ns és permès la consciència d'aquell moment de traspàs vital, naturalment. És molt bonica la joventut, sí, i tant! Però l’eternitat en qualsevol de les seves manifestacions deu ser molt avorrida. Per breu que sigui.

Ah, al meu poble anàvem sols a l'escola, en patinet –doncs feia baixada– i tornàvem, sols també i ja de pujada, amb el patinet a l'espatlla. Eren uns altre temps, és clar (ep! sense nostàlgia).