dimarts, 12 de gener de 2016

Amb patinet, que fa baixada



Quarts de cinc de la tarda. Han començat les rebaixes de primers d'any i vaig a veure si trobo uns pantalons a bon preu, sense que m'hagi de barallar amb ningú per a aconseguir-los. I m'he fet el ferm propòsit d'assolir l'objectiu.

Pel camí em vaig creuant amb mares carregant un patinet a l'espatlla. Alguna va sola, d'altres van acompanyades d'una senyora més gran, d'altres van de dos en dos cadascuna amb el seu patinet, i n'hi ha que, a més, porten un cotxet amb un nen petit. 

Les primeres que em trobo em sorprenen, després ja no, mica a mica vaig entenent de què va la patinada. No és que vinguin de les rebaixes i que a totes els hi fes falta un patinet, no. Tampoc deu ser que vagin o vinguin d'una cursa de mares patinaires, no me les imagino. Doncs què passa i perquè crec que són mares? Doncs d'entrada per l'edat i a continuació pel patinet, la data, i l'hora: és el patinet que els Reis, el Tió o el pare Noel els ha dut al seu fill o filla que ara van a recollir a l'escola. El fill o filla que ara tornarà a casa en patinet, i que la mare sofrirà l'insofrible pendent que no s'estavelli a cada fanal, arbre, bústia, marquesina, moto aparcada a la vorera o vianant que se li posi pel davant. O, pitjor encara, ai! que el nen o nena no es llanci a creuar el pas de vianants sense mirar quin color llueix el semàfor. Què hi farem, és l’edat, la de les unes i la dels altres. A mi ja m'ha passat l'una i l'altra, i afortunadament no n'enyoro pas cap de les dues. 

Pocs dies abans d'aquestes rebaixes (a veure quin dia ens rebaixen la pressió atmosfèrica, per exemple), a raó de les dotze campanades, els dotze raïms, els dotze mil propòsits, les dotze milions de bajanades, una amiga em preguntava si no em feia pena anar perdent la joventut. Vejam, no perdem la calma, anem a pams. Pel que fa a la part física, motriu, he de dir que no, que pena no, el que em fa és ràbia: quan no és un cargol és una biela i quan no el cigonyal (tot i que, aquest, és un problema que encara que d'una manera una mica expeditiva té solució). Però en quant al software, a la part neuro-transmissora, noi, això ja és una altra cosa. Què voleu que us digui, no hi ha color. Estic parlant havent ja sobrepassat els seixanta, amb plenes facultats, això sí. La perspectiva que dóna aquesta xifra és força interessant i, disculpeu-me, en certs moments, fins i tot quasi divertida. I tant és així, que m'atrau força la idea de continuar aquesta aventura –si el xassís i el software aguanten en bones condicions– fins on calgui. Encara que només sigui per pura curiositat, per res més. I també per veure què passa al final, si és que se'ns és permès la consciència d'aquell moment de traspàs vital, naturalment. És molt bonica la joventut, sí, i tant! Però l’eternitat en qualsevol de les seves manifestacions deu ser molt avorrida. Per breu que sigui.

Ah, al meu poble anàvem sols a l'escola, en patinet –doncs feia baixada– i tornàvem, sols també i ja de pujada, amb el patinet a l'espatlla. Eren uns altre temps, és clar (ep! sense nostàlgia).