dimecres, 10 de febrer de 2016

El president de la Reserva Federal i jo




Paret amunt, acaba d’aparèixer una aranya per darrera la taula on estic treballant, en el punt en que aquesta, la taula, toca o quasi toca a la paret. Té el color i la mida d'una llentia posada de canto, i les potes del gruix d'una agulla però el doble de llargues. En duu tres a cada costat i encara una setena al darrera, un pèl desplaçada cap a un banda, i que sembla que fa servir, quan camina, com si fos un timó. Amb dues articulacions a cada pota que fan que, al desplaçar-se, el moviment sigui d'una elegància indescriptible. M'he quedat hipnotitzat amb la seva bellesa. Per uns moments m'he sentit propietari furtiu d'una escultura d'Alexander Calder, l'escultor de l'aire. 

Es desplaça lenta i harmònicament i de tant en tant s'atura i s'està una bona estona quieta, absolutament immòbil. No sé si em mira, vull creure que sí. Vull creure que ens mirem. I em dóna per pensar que jo dec ser un monstre enorme i lleig per a ella, i em plau que en tot cas, aquest fet no la immuti. I em sorprèn que, sent-ho com ho sóc, no em consideri una amenaça.

(I fent un parèntesi –valgui la redundància– quines realitats tan diferents vivim aquest espècimen i jo, tot i viure en el mateix planeta i en el mateix moment històric! Molt més diferents que les que vivim el president de la Reserva Federal i jo. Que déu n'hi do.)

La meva primera intenció, quan l'he detectada, a l'aranya, ha estat la d'empènyer-la cap al terra i no sé si fins i tot la d'esclafar-la. Després he cavilat que una bellesa com aquella, si estava allí era perquè alguna missió hauria de tenir (més si fos el cas que era una escultura), i he decidit deixar les coses com estaven. 

A hores d'ara no deu estar gaire lluny d'aquí fent la seva feina, que espero no sigui la de tocar-me allò que no sona, que això ja ho fa prou i prou bé el president de la Reserva Federal, i a aquest no tinc la possibilitat ni d'empènyer-lo, ni res de res. I aquí estem, aguantant-lo. A ell i a uns quants més del mateix ram, del ram del tèxtil. Aranyes enormes i lletges –no pas escultures d'en Calders– teixidores de la teranyina on ens tenen a tots ben agafats per allà on no sona. I de tot això, que consti en acta, les seves mares no en tenen cap culpa.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut, és això, justament això, a què es referia Kafka amb el seu text “La metamorfosi”.

Ho deia a crits i ningú se’n va fer ressò. Tothom veia la seva crua transformació des del punt de vista del rebuig a la nova bèstia, com si el protagonista volgués fugir de la seva realitat i el joc de màgia li hagués sortit malament.

Kafka, en realitat, ens estava dient que ell volia ser aranya (o qualsevol altre tipus de caminador de moltes potes) per poder deixar de ser un esclau del president de la Reserva Federal i d’altres alimanyes ben alimentades, com Felip VI, Felipe González, Fainé, etc., etc., etc.

Anem fent estiraments de coll o encara ens ofegarem! A l’Ebre no, que no ens deixaran aigua ni per fer la bugada…

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut anònim,

Tens la virtud que d'una manera o altra sempre la claves. I dic això sense haver llegit 'La metamorfosi' però ho expliques amb tal entusiasme que convences. I t'ho agraeixo, ja que m'has fet agafar ganes de llegir-la.

Gràcies de nou.